Al Cicle Formatiu de Grau Superior l’assignatura de dramatúrgia dóna pes a la idea de l’actor-creador

AL CICLE FORMATIU DE GRAU SUPERIOR L’ASSIGNATURA DE DRAMATÚRGIA DÓNA PES A LA IDEA DE L’ACTOR-CREADOR

En aquesta entrada al blog sobre l’assignatura de Dramatúrgia del Cicle Formatiu de Grau Superior (CFGS) en Tècniques d’actuació teatral, la Blanca Bardagil ens ha fet un bonic i apassionant relat del treball que els alumnes fan a la seva assignatura. Escoltent-la:

“Tinc moltes ganes de parlar de la feina que fan els alumnes al llarg del trimestre, per això aniré compartint fragments de textos escrits per ells. Penso que pot ser una bona manera per veure el tipus de material que es va generar durant el curs.

És una selecció aleatòria, amb la intenció de mostrar un ventall ampli, però eren molts alumnes i hi ha molt més material interessant que per raons òbvies no puc transcriure’l tot aquí. També sóc conscient que compartir-ne petits fragments moltes històries poden quedar descontextualitzades i es poden perdre factors importants com els antecedents, el to, o els girs. Així que vull remarcar que són només fragments.

Al Cicle Formatiu de Grau Superior l'assignatura de dramatúrgia dóna pes a la idea de l'actor-creador

Alumnes de segon curs. 2016-2017

Per començar, un fragment d’un monòleg per a una actriu, escrit per en Jordi Ciurana

Habitació en penombra. A està asseguda al marge d’un llit de matrimoni, mirant per la finestra entreoberta. Se sent la ràdio i comença a sonar Because You Loved Me, de la Celine Dion. A s’aixeca i l’apaga bruscament. 

A: No suporto aquesta cançó. Em fa recordar. Recordar és un exercici perillós quan ja són més de les 12 i l’ampolla de vi del sopar ja està considerablement buida. Sí, tens tota la raó, què t’he d’explicar, a tu.

(S’encén una cigarreta. Pausa.)

Saps una cosa? Sovint penso com seria la meva vida si hagués decidit no agafar aquell autobús que em va portar aquí, amb tu. I no parlo de la teràpia que vaig haver de fer per superar la tortura auditiva a la que em va sotmetre la puta xina o vietnamita o el que cony fos que tenia asseguda al costat. (Canta) For all those things you stood by me, for all the truth that you made me see, for all the joy you brought to my life Cada vegada que li trucaven, i et puc assegurar que no van ser poques, la Celine Dion a tot drap. Quina mena de persona porta aquesta música de tono de llamada? Li hagués fotut pel cul, el cony de telèfon. Que sonés, que vibrés dins del seu petit cos asiàtic la veu de la Celine Dion, ben aguda, més aguda… que li poguessis prémer l’estómac i tota ella s’il·luminés, com un gusiluz. Vuit hores de viatge, tancada en aquell fastigós autobús de tercera categoria, envoltada de…

(B surt del lavabo, en pijama, i es queda dret al marge de la porta)

CREAR DRAMATÚRGICAMENT

Per mi, gran part de la gràcia de l’assignatura és que va destinada a actors, i com que els alumnes s’estan formant interpretativament, la dramatúrgia dóna pes a la idea de l’actor-creador, l’actor que imagina i genera, des del no res, un material escènic. Sigui una estructura, una acció, uns personatges, uns diàlegs…

Copio aquí l’inici i el final d’un monòleg escrit per la Marta Rebulà:

(Una mujer vestida con harapos, de pie, habla al público).

LINA: Quién no vivir guerra no poder escribir sobre ella. Mi abuelo decía cuando yo era niña. Yo no quería hablar sobre guerra, por eso me fui. (Disculpándose) No, yo no voy a pedir señor, yo no voy a pedir nada. Me cansé de pedir.

(Pausa)

Yo tenía hijas, ya no tengo. Yo tenía marido, ya no tengo. Tenía casa como usted, dormía en cama caliente todos los días, y buena comida para dar a niños y esposo, ya no tengo. (Se saca los zapatos). Como de nada todo se va. Parecía vivir un sueño siempre. Todo es locura… (Buscando la palabra)… locura… (Encontrando la palabra) locura constante. No creer lo que ver tus ojos.

[…]

Perdón, no me presenté. (Pausa. Reflexiona) Mi nombre es Lina, Lina y nada más. Mi nombre es lo único que me queda. No lo voy a perder. Perdí todo. No queda nada.

¿Dónde va usted señor? (Nadie responde) Entiendo. Nadie quiere hablar con… nadie. No importa. (Sarcástica) seguro que alguien ayudará a señora pobre, seguro que otra persona hará algo por ella, no tengo por qué dar moneda, yo gané mi moneda. (Seria, de nuevo) Yo no querer ayuda, yo no querer moneda, yo no querer nada de gente que mira con asco, con odio. (Se va enojando) Yo no miro con odio, yo no pido más ya, yo no digo nada ya. Pero gente escupe con ojos. (Escupe) Por estar, por padecer, por ser sin llegar a ser.

ESCRIURE PER A INTERPRETAR-HO

En el meu cas, normalment quan escric penso en el punt de vista de la direcció i fins i tot en poder-la dirigir jo mateixa. Ells, en canvi, poden pensar en interpretar-ho, en crear el personatge que voldrien fer, i això els dóna uns matisos molt interessants.

I alhora, poden imaginar personatges desvinculats d’ells, crear dramatúrgicament allò que com actors probablement no farien (per edat, per perfil, etc).

Les classes són en format de seminari, on els uns comenten la feina dels altres i aprenen a detectar i a valorar de forma constructiva. A partir dels comentaris que reben, fan un procés de reescriptura intentant quedar-se amb allò que creuen que els pot ajudar de tot el que se’ls ha dit. La idea de la feina del dramaturg acostuma a ser solitària, però no sempre és així, de vegades escrivim enmig d’un gran equip en una sala d’assaig, de vegades compartim amb col·legues  els nostres textos, etc. I aquesta experiència també la viuen ells durant les classes, i des de fora els resultats es perceben de forma molt positiva.

A continuació, copio l’inici d’una escena escrita per l’Alex Saiz. Està feta  amb les premisses que els anava dictant a mesura que escrivien, provocant que no sabessin què passaria just després del que estaven escrivint:

(Salón de una casa en venta. Decoración moderna basada en los colores negro, blanco y gris. Entra Antonio, de unos 34 años. Antonio está solo en el salón, mira a su alrededor, se sienta en el sofá, le parece algo incómodo, se vuelve a levantar, camina por el salón mirándolo todo. Suspira. No parece gustarle. Entra Berta, arreglada, enérgica, de unos 30 años.)

BERTA: ¡Cari! ¡Holi!

ANTONIO: Hola cariño.

(Silencio)

¿Por qué me has traído aquí?

BERTA: (señala el lugar con los brazos y se ríe) ¡Ay, cari! Cómo eres… esta noche he tenido un sueño maravilloso. En él estaban estas maravillosas cortinas, este estupendo sofá de diseño, ésta súper mesa tan elegante… la lámpara era más bonita en mi sueño pero podemos comprar otra. (Ríe) Cari, cuando vine a ver ésta súper casa el otro día me enamoré de ella. Es tan maravillosa, tan cool, tan moderna, tan 2016… ¡tenemos que comprarla!

Antonio, está en silencio. No responde. Se va hacia la puerta.

ANTONIO: Ya lo hablaremos en casa, cariño.

BERTA: No, no, no, no. Pero si aún no la has visto.

ANTONIO: Ni falta que me hace.

BERTA: ¡Jo, cari! Quédate porfiplis. (Berta se va acercando poco a poco a él) Va, tontorrón, que si te quedas te puedo enseñar la gran bañera de arriba y quizás podemos probarla.

ANTONIO: ¿Probarla? ¿Quieres decir… probarla… probarla?

Al Cicle Formatiu de Grau Superior l'assignatura de dramatúrgia dóna pes a la idea de l'actor-creador

TEMES RECURRENTS, IMAGINARIS PECULIARS

Alguns d’ells és el primer cop que escriuen, uns altres hi estan acostumats perquè sovint creen poesies o relats breus, i d’altres ja han escrit algunes escenes abans. Sigui quina sigui l’experiència prèvia, en l’assignatura es llancen de cap a provar els jocs dramatúrgics que els  proposo i a descobrir formes i continguts per primera vegada.

Temes recurrents, imaginaris peculiars… hi ha qui tira cap a la comèdia, hi ha qui investiga el thriller, hi ha qui escriu com el que consumeix i hi ha qui escriu investigant entre allò desconegut. És una assignatura amb una gran part pràctica que incita provar coses noves i saltar al buit tant com els vingui de gust, i a partir d’un mateix exercici sorgeixen móns absolutament diferents.

En un examen, havent de  respectar les premisses demanades, en Guillem Sunyer va escriure això. En copio un fragment. L’Arnau està talant els arbres de la Selva Amazònica amb un vehicle. Ho fa amb ànsies d’aconseguir molts diners. Aleshores:

La Blanca entra a escena. És una indígena vestida amb fulles i una diadema al cap.

BLANCA: Què fas?! No t’ho permetré, monstre!

ARNAU: És el meu deure, rareta fada del bosc. L’empresa m’ho recompensarà. Tu què em pots donar? Plantes? Cocos? Matolls? (Riu).

(La Blanca corre davant del vehicle. Agafa una branca i amenaça amb llençar-la al cap de l’Arnau. Ella està molt forta, més que ell).

ARNAU Veig un problema… No la podràs travessar!

BLANCA: He de salvar els jaguars, són sagrats. Tu no ho entens, però seràs male…

(L’Arnau arrenca cap a ella avançant sense dubtar).

BLANCA: Ah! Qaroshak saderosa! (En to d’insult amb la seva llengua indígena).

ARNAU: Shat the fuck up! Move or you’ll…

(Entra un grup de jaguars, una família de tres).

BLANCA: Madoro padoso sulà! (Ho va repetint contínuament. Els jaguars la miren com si entenguessin la intensió d’ella). Estàs fotut. Saben que els adorem.

 

Per mi és una sort impartir aquestes classes. Valoro molt el rigor i la disciplina a classe, i m’agrada potenciar-ho conjuntament amb poder jugar i divertir-nos junts creant i escrivint. Pensar exercicis vinculant la interpretació i la dramatúrgia em fascina, i els envejo perquè la interpretació no és el meu motor de creació, però és molt potent (per això sovint escric amb els actors al davant, provant i tornant a provar el text a partir de les seves improvisacions).

Per acabar, transcric l’inici d’un monòleg escrit per la Maria Mandret :

Al lavabo d’un ajuntament, al costat de la sala on s’oficien els casaments. Sentim murmuris que venen de la sala. La NÚVIA, asseguda a la tapa de la tassa, plorant. Entra la dama d’honor que durant tota l’estona l’escoltarà pacientment mentre li anirà passant trossos de paper higiènic perquè es moqui.

NÚVIA: (plorant veu com entra la dama d’honor) I ara què? I ara què, Sandra? Per què véns? Què em diràs, eh? Que ja m’havies avisat? Ja ho sé, collons, ja ho sé! Però no m’ho esperava, hòstia… Per què ho ha fet? Per què no ha vingut? Sandra, collons, per què no ha vingut? (pausa) Ell m’estima. M’estima perquè sinó no aguantes vuit anys amb algú! I si aguantes i no l’estimes és que ets imbècil! (Pausa breu, adonant-se’n) Merda! Merda, merda, merda! M’anava a casar amb un imbècil que no m’estima. (Pausa breu) És que sóc imbècil! I a sobre l’estimo… (plora i es moca sorollosament, la Sandra li passa un tros de paper, sembla que li va a dir alguna cosa però la núvia la talla) Què faig amb tota la gent d’aquí fora, eh? Què faig amb el banquet? I amb el vestit? Què faig amb aquest puto vestit de merda que a més a més m’ha hagut de fer la seva cosina “súper dissenyadora” de merda. És que és un vestit de merda, fet per una cosina de merda, que em va fer mil proves de vestuari de merda. Cada dia volia canvia alguna cosa, hòstia. El feia per ella, no per mi.

Espero que hagueu gaudit llegint la seva feina. I a ells espero haver-los despertat el cuquet per escriure, i que aviat puguem llegir els seus noms en programes de mà no només com a intèrprets, també com a creadors. Els desitjo tota la merda del món.

Al Cicle Formatiu de Grau Superior l'assignatura de dramatúrgia dóna pes a la idea de l'actor-creador

Blanca Bardagil, és professora a el timbal de l’assignatura de Dramatúrgia del CFGS en Tècniques d’actuació teatral.