Anàlisi de l’espectacle “Llibert” de Gemma Brió

Sinopsi

 

Llibert és el relat dels 15 dies que passa una mare que ha tingut un nadó amb paràlisi cerebral. És el relat de la visió de la mare, de l’alegria i l’optimisme que experimenta al saber que està embarassada, passant per l’angoixa i el patiment que sofreix quan s’assabenta que el seu nadó té una paràlisi cerebral greu, fins a la desesperació i resignació d’esperar i acceptar la mort del seu fill.

Llibert no és la història d’un nadó a l’hospital. És una excusa per parlar de les relacions humanes i professionals entre les persones, per sentir a flor de pell els sentiments d’una mare desprotegida i és una excusa per fer una denúncia a la societat i una crítica a la política que governa avui en dia, plasmada i ironitzada per les actrius en més d’una situació. És la història dels alts i baixos que patim dia a dia, és la història de les persones, del personatge protagonista, on sovint barreja realitat amb ficció, repassant la seva memòria, tornant al present i creant una inquietant trama. En resum, és una història per parlar de la vida.

Sobre l’escenari hi ha 3 personatges; la mare i dos personatges convocats des del principi per ella mateixa; una amiga seva i una cantant de rock, que a mesura que avança la història, aniran adoptant diferents papers per tal d’explicar la història de Llibert com el públic ha de copsar-la, un públic que es sent partícip en alguns moments en què la protagonista es dirigeix a aquest.

 

 

 

Anàlisi

Les actrius.

 

Sempre es diu que primer va el cos i després la veu, o que la veu és la prolongació del cos. És cert, i aquesta representació teatral ho demostra. Tot i que he de dir que en aquesta, la paraula i el text, prenen més importància (segons el meu punt de vista), que el gest i el moviment. És una història narrada, els personatges estan a l’escenari per explicar una història i això es nota en el to de la veu, en la projecció i en la respiració. Els primers minuts són a les fosques amb una respiració profunda i accelerada de la protagonista mentre fa un monòleg.

El cos de les actrius és totalment disponible, es tensa i destensa segons els impulsos que reben, s’estiren al terra, s’asseuen en cadires i pugen a sobre d’objectes.

L’actriu Tàtels Pérez, a l’interpretar múltiples papers, el seu cos es modela segons el que el personatge li demana, igual que l’actriu Gemma Brió, quan parla amb diferents personatges a la vegada. Aquells diàlegs afecten i canvien el cos de les actrius.

Podríem dir que les actrius, que estan durant tota la representació en escena, són primerament actrius-narratives perquè narren una història al públic. Des de l’inici, la representació s’encara amb una explicació de la protagonista fent referència a una sala d’espera, en concret la d’un hospital, això ja et situa en la localització que es desenvoluparà la història. A mesura que les actrius expliquen de cara al públic el que va succeint, interpreten la part dramàtica de la història, és a dir, que en mig d’una explicació poden representar els personatges que hi intervenen: la protagonista, metges, família, amics i fins i tot Sant Pere. Per tant, se’ls atribueix el rol d’actrius-dramàtiques.

Hi ha situacions que les narren, com unes contacontes que narren el que estan veient, com si succeís en aquell precís moment, però no ho representen, sobretot les respostes d’altres personatges. Sembla com si l’escenari de tant en tant es transformés en el cervell de la protagonista. Com si es diguessin les acotacions del text de l’obra, dites expressament per plasmar-ho a la representació teatral.

 

 

Les seves tècniques deixen clar que són pròpies d’actrius, excepte la de l’actriu Mar Orfila, una actriu-cantant, la qual durant tota la representació, sobretot cap a la segona meitat de la obra, canta amb i sense el micròfon, toca la guitarra elèctrica en directe i posa la banda sonora i les lletres a unes cançons que et fan introduir-te de ple en el que la protagonista vol transmetre i explicar.

La protagonista al principi de l’obra diu: “va, només hi haurà qui jo vulgui; una que canta, sense la qual no em sortirien les cançons (…)” referint-se a un personatge invocat per ella, per necessitat, i seguidament diu “i la meva amiga, l’Edna, la que sempre ha estat al meu costat, sense la qual no em sortirien les paraules(…)”, personatge que invoca ella també per necessitat, per poder explicar la història amb claredat quan dialoga amb ella i altres personatges. Tota història que s’explica ha de tenir un oient o més d’un, i els actors i actrius som comunicadors, i per iniciar la història ella acaba dient; “ah! I tu (referint-se al públic), que m’escoltes”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’espai escènic

 

L’escenari està envoltat de files de cadires excepte una part on hi ha una paret blanca. Al terra hi ha una lona blanca on tan sols hi ha uns quants objectes apilonats ordenadament sota un plàstic translúcid i 3 cadires enganxades a uns metres més endarrere.

La lona blanca fa 10 x 4 metres i al darrere la paret blanca. L’escenari està situat al mig del lloc teatral, però amb butaques a esquerra (3 files), dreta(3 files) i davant on hi havia moltes files més. Per tant, podem deduir que no es tracta del tot d’una escena oberta, ni tampoc d’una escena tancada, ja que hi ha una quarta banda on es situa aquesta lona blanca.

Sembla ser que l’espai dramàtic sigui, a priori, una sala d’espera d’un hospital, tot i que després, a mesura que avança la funció, amb els mateixos materials canviats de lloc i diferent il·luminació ens transporten a altres espais, com per exemple el box on està el nadó que, de fet, és on transcorre tota la segona part de la representació teatral. És l’espectador qui ha d’imaginar-se aquests espais, fer-se’ls seus i crear-los a partir d’aquesta proposta d’escenificació tan senzilla però tan carregada de símbols i recursos.

Si parlem de l’espai escènic, puc entendre que amb les explicacions, narracions, acting de les actrius i el joc de llums, sembla que siguis dins del personatge protagonista, dins del seu pensament; ens condueixen a veure i a sentir tot el que succeeix des dels ulls, el cor i el cap d’una mare desesperada en un hospital que no entén res del que passa al seu voltant i li costa fer-se a la idea de la imminent mort del seu nadó.

Les actrius converteixen en zona de joc tot el lloc escènic. Durant la funció, no surten mai d’escena i arriben a ocupar tot l’espai anant d’una banda a l’altra, pujant sobre cadires i caixes i fins i tot són elles qui canvien algun punt d’il·luminació quan volen representar la incubadora del nadó.

Ens trobem davant un espai escènic contemporani, que escapa de la versemblança i de les tendències alternatives al muntatge clàssic, trencant amb l’estil tradicional i apropant-se molt més al públic. De fet, els de la primera fila poden arribar a trepitjar la lona.

Com a elements tècnics escenogràfics emprats, podem dir que aquesta representació teatral és rica en aquests elements. En un moment de la representació, mouen uns petits focus grocs amb peu que enfoquen el terra, per representar el llum de les incubadores dels nadons. Cada llum representa una incubadora, és per això que estan repartits a diferents punts de l’escenari. El llum encès, representa en Llibert, però en cap moment és el mateix llum. Com que aquest moment es repeteix més d’un cop, aprofiten i canvien d‘ubicació el nadó perquè aquesta història pot passar a qualsevol família. En aquell moment, l’actriu protagonista, com a mare, li canta i li parla a la zona enfocada pel llum, donant a entendre al públic que era el nen.

L’actriu Mar Orfila, com a actriu-cantant, utilitza un micròfon, una guitarra elèctrica amplificada i pedals de modificació, els quals utilitza durant la representació. Les actrius modifiquen l’escenari constantment mentre sona alguna música o canten,  sense cap intenció d’amagar aquests canvis. Tot ho fan davant del públic amb gran naturalitat i després segueixen l’escena.

La funció semàntica de la il·luminació es troba en els focus amb peu a l’escenari que representa la incubadora del nadó, com he comentat anteriorment i a més, també utilitzen uns llums de nadal de color blanc, els quals, també representen el nadó quan es veu per primera vegada. Després, durant la representació tenen funció pragmàtica.

 

 

L’element audiovisual que utilitzen, pren una importància molt gran:

Al principi de la representació teatral, s’obre el projector (situat al mig de l’escenari sobre un suport) i es projecta a la paret blanca un videoclip de la cançó “Top of the world” de The Carpenters, amb imatges de pel·lícules conegudes on hi apareixen dones embarassades. Això representa el principi d’aquesta història, però a mesura que avança la cançó, sona una nota distorsionada de la guitarra elèctrica, la imatge es va distorsionant, les llums s’apaguen i tot es queda a les fosques. És aleshores quan l’actriu protagonista fa el seu primer monòleg i el públic se’n adona de la situació en que la mare ha tingut una ruptura uterina i el nen s’ha quedat sense oxigen durant uns segons.

Més endavant, el que es projecta és la mare que juga dins la incubadora plena d’aigua, amb un ànec de goma i unes joguines. Tot això representa la banyera del germà gran d’en Llibert: en Caïm. Es vol mostrar el contrast que hi ha entre la vida dels dos germans. Durant el dia la mare i el pare estan a l’hospital amb en Llibert i al vespre, són amb en Caïm, tranquil·lament a casa seva, banyant-lo. De fet, la segona part de l’obra teatral, repeteix fins a 3 cops el que fa abans que la deixin entrar a l’hospital, mentre tira aigua a dins la incubadora. Al cap d’una estona, contrasta aquest ritme frenètic, amb la calma, és a dir, amb el germà gran a casa. Mentre una de les actrius grava, l’actriu protagonista surt per pantalla actuant, mirant a càmera, es a dir, mirant al públic i en gran, ja que la càmera agafava un pla curt de la seva cara. Un gran impacte visual i auditiu ja que a més, parla amb micròfon, a tot això se li ha de sumar la guitarra elèctrica tocant una cançó tranquil·la, posant la banda sonora.

Per últim, a l’escena final anomenada “La mort”, té un recurs audiovisual impressionant; les actrius, davant la pantalla, alhora la càmera les està gravant i això junt amb una il·luminació verdosa, provoca un efecte tridimensional de la projecció de les tres actrius, que provoca angoixa, por, tristesa i emocions molt fortes, que junt amb una cançó dolça que canta la Mar Orfila en directe i tocant la guitarra elèctrica, provoca més d’una llàgrima als ulls del públic.

 

 

La relació que mantenen les actrius amb l’espai és molt bona. Un espai petit on les actrius i el director han estat capaços de crear diferents situacions i localitzacions. Fan servir les cadires com a sala d’espera, però alhora hi pujen a sobre cantant l’himne de la Internacional per simbolitzar la lluita que ha de dur a terme el fill de la protagonista, en Llibert. Hi ha molts objectes que prenen diferents valors que les mateixes actrius els hi donen, com els globus blancs simbolitzant la llet que s’ha d’extreure la mare cada cert temps. La lona del terra, durant la representació, es converteix en una pissarra on hi escriuen les paraules i els números clau de la informació que donen durant la història que narren.

Fins i tot, abans de començar la representació, la il·luminació ja està jugant el seu paper. Les cadires i la taula estan sota un gran focus blanc des de el sostre i 2 focus més endavant. A uns 4 metres estan els objectes que utilitzaran tapats amb un plàstic translúcid sota dos focus més aviat groguencs. Davant de l’escenari unes llums tènues enfocant al terra i sobre la lona, amb un peu cada un, els focus dels quals hem parlat anteriorment. També hi ha un gran focus recolzat en un suport, entre els objectes i els focus amb peu. Durant tota la funció hi predomina el blanc, a partir de la meitat cap endavant, la llum comença a disminuir i tot és més fosc, símbol que la situació és més tràgica, més trista per la família que ha de plantejar-se la opció de deixar morir al seu fill o no.

Durant la primera mitat de la representació, la il·luminació que predomina és blanca, símbol d’optimisme, narrant els primers dies plens d’il·lusió, situant-nos al hospital, presentant al públic els metges, els quals deien que el nen responia prou bé als estímuls que se li donaven i tot són bones notícies, però alhora, pot mostrar, segons el meu punt de vista, la fredor d’una sala d’espera d’un hospital.

 

 

Hi ha un instant, on els metges (representats tots ells per l’actriu Tàtels Pérez), no responen amb claredat quan la mare demana saber com es troba el seu fill. Finalment li diuen que han fet un segon diagnòstic i que era pitjor del que pensaven, que el nen, té una paràlisi cerebral greu i no degluteix. Aquí apareix el conflicte que té la mare sobre la dignitat a la vida o a la mort, desitjar que el seu fill es mori o no i amb aquesta situació, les llums passen a enfosquir-se, tan sols s’enfoquen parts en concret de l’escenari i a les actrius i l’ambient és de tristor i confusió.

Resumint, podríem dir que a la primera meitat, la il·luminació és més potent, senyal d’optimisme i alegria i a més, perquè es pugui veure el públic i les actrius atribueixin personatges a més d’un individu del públic i a segona meitat, la il·luminació és fluixa, ja que no es tornen a dirigir més al públic, no narren la història, sinó que la representen dramàticament.

 

 

 

Respecte el temps i ritme de l’espectacle.

 

Un dels aspectes que s’ha de remarcar més en aquesta representació, és la forma de jugar amb el ritme que han fet servir. Llibert, està format per uns canvis de ritme dràstics i impactants. Tant el cos de les actrius, la potència de la veu, la il·luminació i el so, alimentaven uns canvis de ritme molt exagerats que van d’un extrem a un altre.

A l’inici, la protagonista fa un monòleg sobre “l’espera”, un concepte que apareixerà durant vàries ocasions en la representació, fins i tot en un sentit crític cap al funcionament de la societat, en concret amb la sanitat pública, però després, un cop dit el monòleg, el ritme s’accelera de sobte i les tres actrius canten riuen i criden.

Durant els primers minuts de l’obra, les actrius entren en una dinàmica de cants, jocs, rialles, mirades de complicitat i crits, els personatges no es queden quiets gairebé en cap moment, estan eufòrics i es mouen per l’escenari mentre narren al públic i dialoguen entre elles.

La segona meitat de la representació, és un gran contrast amb la primera. El canvi de ritme més radica, és el que mostra aquest canvi entre primera meitat i segona, quan la mare li planteja al pare la possibilitat que en Llibert es morís i la introducció al dilema de la dignitat a la vida o a la mort. Aleshores el ritme és molt baix, els personatges deixen de saltar ballar i cridar, perden aquell somriure optimista i obliden el públic, no és fins al final on de tant en tant recorden algun personatge i es tornen a dirigir a la persona del públic a qui se li havia atribuït aquest personatge. La música té un ritme baixa i el que toca amb la guitarra l’actriu-cantant, són cançons tristes, així és fins al final, on ‘aparició d’elles projectades en directe a la pantalla amb la il·luminació fosca i representant al pare i la mare que estan al costat del nen mentre va morint.

 

 

A la segona meitat, cal destacar, la repetició de fins a tres vegades una mateixa seqüència, en la que es representa el que fa la mare abans d’anar a veure el seu nen al box de l’hospital. Primer, la protagonista explica el que fa a casa, i a partir d’aquí el ritme s’accelera de cop amb una guitarra elèctrica distorsionada, l’actriu-cantant que crida i seguidament la segona actriu, Tàtels Pérez, agafa el micròfon i relata e que fa la mare des de que surt de casa fins que arriba a veure el seu fill Llibert al Box 21, llit 1.

La música juga un paper clau en aquest canvis de ritme tant marcats, de fet, és la guitarrista la que marcava el grans canvis i sobretot la que fa posar els sentiments a flor de pell. Hi ha una cançó, que les actrius li diuen “Saca-leches” que està composada expressament per Llibert.

 

 

 

 

 

Altres elements de la representació

 

El vestuari és el mateix durant tota la representació, és un vestuari de caire naturalista. El personatge d’Ada, al principi va amb una jaqueta verd oliva i una bufanda, després se la treu i va amb un vestit blau, l’Edna amb texans i una brusa blanca, i la Mar, porta uns leggins negres i una camisa que representa la pell de lleopard arrapada.

El maquillatge, és pràcticament nul. Busquen semblar el més quotidià possible, res que tingui a veure amb el surrealisme. Són 3 dones adultes, amb els ulls pintats, es a dir, es marquen la ratlla dels ulls i prou, tot i així, la Mar sembla ser a que va més maquillada. A l’equip tècnic no hi figura ningú com a maquillador/a.

Com esmento anteriorment, tota la utilleria ja són al escenari reposats un sobre l’altre i col·locats ordenadament tapats per un plàstic. Les actrius ho destapen al principi i a mesura que avança a representació, van agafant els objectes que necessiten. Molts d’aquells objectes prenen diferents valors i símbols, per exemple; un entrepà, pot ser un micròfon, o un globus blanc inflat, pot ser un gat quan se li pinta una cara, el cable del micròfon, per exemple, és estirat per una de les actrius per darrere de l’actriu protagonista mentre parla, perquè miri cap endarrere i se’n adoni que hi ha gent que ha vingut a veure-la, gent que son familiars, amics seus que li fan costat.

Són objectes que a primera vista, quan són destapats, no hi trobes cap mena de relació: un amplificador, un projector, un barret de fruites, un entrepà, una joguina per fer bombolles, globus blancs, llums de nadal, un micròfon, unes caixes, ampolles d’aigua, etc.

 

 

 

 

Aquest espectacle, és una representació teatral a partir d’una obra dramàtica que va escriure l’actriu i dramaturga Gemma Brió. És contemporània i amb una configuració de l’espai escènic estilitzada, ja que segueixen una història, on h ha una trama presentada amb molta concreció lineal, però alhora, hi ha una gran abstracció, ja que tan sols hi ha 3 actrius representant un munt de personatges, no hi ha escenografia, hi ha pocs objectes, etc.

És un clar exemple de la innovació i els canvis que el teatre avui en dia està vivint, ja que es veu un escenari petit, rodejat de butaques. A tot això cal afegir-li el gran element audiovisual que pren protagonisme durant molts moments de l’espectacle.

Cal destacar l’habilitat amb la que es dirigien al púbic mentre narraven la història. Gemma Brió m’explicava que el que elles pretenien era explicar una història, com un conta-contes, i com tots els conta-contes, sempre que apareixen personatges, els atribueixen a les persones que l’estan escoltant, per fer-los partícips. Això feia captivar al públic i en més d’una situació fins i tot provocar-lo.

L’autora ha aprofitat aquesta història per (a part d’explicar una història real), parlar d’altres temes com la vida, és a dir, les relacions humanes i professionals, els diferents punts de vista de les persones, la critica a la política i la denuncia el sistema d’aquesta societat. Durant la representació teatral, es parlen sobre els protocols, “els putos protocols i els putos papers” que sempre demanen. Protocols, papers, luxes per alguns i misèria per a altres, permisos denegats, permisos aconseguits… Situacions que ens trobem dia a dia, a l’hospital, a les oficines de l’atur i a la ITV, tot això vist des de els ulls d’una mare desesperada per la malaltia amb la que ha nascut el seu fill, i de la qual no veu cap més solució que desitjar que es mori.

“Desitjar que es mori el meu fill”, és una frase que surt en aquesta obra, quan plantegen el debat al dret a la vida i el dret a la mort per un nadó, una decisió que han de prendre els pares després que els metges els mirin amb cara de pena i callin.

 

 

Comentari crític personal

 

Estic buscant una frase que pugui expressar el que penso i sento sobre Llibert, però em costa trobar-la. Dic sento, perquè aquesta història, m’ha fet sentir a flor de pell sentiments que no creia que en el teatre podia experimentar. Jo creia que sentiments com la ràbia, l’alegria, la por, l’optimisme, la tristesa, l’angoixa, entre altres, no els podria trobar tots plegats en un mateix espectacle. Estava equivocat. Però com em explica l’autora, “aquesta història parla de la vida” i és cert, realment ho és.

Quan vaig anar per primer cop a veure Llibert, va ser per anar a veure la meva primera professora de teatre, Tàtels Pérez, la culpable, d’alguna manera que ara estigui fent aquest treball amb tanta passió. Vaig entrar a la sala sense saber exactament que anava a veure, tan sols sabia que la història era molt dura, que va ser una vivència viscuda per l’autora i actriu protagonista i que després hi hauria un “pica pica”. Doncs bé, quan vaig entrar, vaig veure aquell espai escènic i em vaig col·lapsar, vaig preguntar-me: “a veure què faran i com s’ho faran!”… Quan la Gemma Brió va sortir a escena demanant que tanquéssim els mòbils, amb aquella mirada i aquell posat de voler ser amable, però amb un posat tant seriós, ja vaig agafar-me fort a la meva cadira.

Llibert va fer-me riure, sobretot al principi, m’ha fet pensar quan hi havia moments on no entenia i crec que més d’una persona tampoc, perquè bevien aigua, menjaven, canviaven els objectes de lloc i no hi havia cap fosc. Llibert m’ha provocat, m’ha provocat molt (i això que no m’ha tocat en cap dels dos cops que he anat a veure la funció, ser un dels personatges que les actrius atribuïen al públic), m’ha fet sentir amor i m’ha fet sentir tristor, fins al punt, perquè no dir-ho de notar el nus a la gola i mossegar-se els llavis per no plorar.

Quan em van dir que havia de fer un treball sobre l’analisi d’un espectacle, vaig pensar en moltes opcions, i quan ja quasi ho tenia decidit per un altre espectacle… “Llibert a Viladecans, última funció”. Agafo el cotxe i cap a Viladecans. Aquest era el segon cop que veuria Llibert, i em pensava que sabia que anava a veure, estava equivocat; Llibert sempre té moments, situacions, expressions i símbols que a la primera, segona i m’arriscaré a dir tercera vegada se’t escapen, si no et dediques a analitzar i criticar espectacles teatrals. Es per això que m’avanço i demano disculpes a l’autora, el director i les actrius per si m’he deixat quelcom que és molt més important que tot el que he escrit i/o he escrit alguna ximpleria.

 

 

Quan vaig tornar de Viladecans, després d’haver parlat amb les actrius, vaig posar-me davant la llibreta per apuntar idees i començar a redactar i es on em vaig adonar que no sabia on m’havia ficat; Llibert no és fàcil d’analitzar, no és una història qualsevol, és una excusa per parlar de moltes coses que ens passen a la vida, que les tenim dia a dia, que les veiem a la televisió, que les vivim o que les sentim explicar.

És una funció carregada de recursos; cada objecte té més d’una utilitat, cada passa, cada situació, pot ser el que tu estàs creient que és, però alhora una de molt diferent. És una història que crítica al sistema sanitari, crítica al funcionament de la societat, deixa en evidència a més d’una personalitat del govern, que practiquen unes polítiques d’austeritat, destinades a afavorir als més rics i complicant la vida a les classes populars.

Llibert m’ha servit per aprendre, per conèixer i per gaudir fent un treball (cosa que feia anys que no passava).

Per acabar, m’agradaria agrair tot el suport, informació i atenció que he rebut per part de l’autora i actriu protagonista, Gemma Brió, gran professional de l’art dramàtic, i a la Tàtels Pérez, que estaré en etern agraïment amb ella, per l’ajuda i resolució de dubtes que m’ha fet i per fer-me pujar a dalt d’un escenari als 13 anys, fet que m’ha portat a escriure aquestes línies avui mateix. També al Centre de creació i formació escènica El Timbal, a en Ricard Boluda, com a professor de llenguatges escènics i seguiment del treball i a la meva mare, Cristina Bergua per revisar-me l’ortografia i l’expressió escrita.

 

 

 

 

 

Andreu Lahoz Bergua                                31/3/2015