Ballar o no ballar heus aquí la qüestió!
Apassionat article d’Olga Àlvarez, mestra d’El Timbal, on es parla de la seva percepció de la dansa, el moviment i l’anima de l’ésser humà. Escoltem-la!
” Des de sempre he cregut fermament en el lema de que tothom pot ballar. És més, crec que tothom hauria de ballar en algun moment de la seva vida.
No vull dir amb això que tothom hagi nascut amb el do extraordinari d’aconseguir arribar a ser un professional en alguna de les múltiples branques del món tècnic de la dansa, del ball, del ballet, de les danses urbanes, de les folklòriques o les ancestrals. Del que jo parlo és d’aquella necessitat molt més íntima de moure’s al so d’un ritme, d’una música o d’un silenci. Parlo en realitat de la necessitat de l’home de moure’s per alliberar-se del pes de la consciència i d’integrar-se en l’experiència voluptuosa del cos, en un moviment que pot ser rítmic o arrítmic, harmònic o inharmònic, però que sempre aconsegueix ser verídic, catàrtic i regenerador.
Sortosament, en el moment actual en el qual les raons, i els preceptes que ens movien pel món es desintegren en major o menor mesura, el moviment altrament anomenat dansa, esdevé al meu entendre en un vehicle increïble per ajudar-nos a gaudir del què som en comptes de preocupar-nos pel que voldríem ser.
Ballar no és sinó un dels plaers més intrínsecs de l’home. Sempre he pensat que la dansa prové de l’ànima. Es tracta d’una intuïció que sento com a veritable des que tinc memòria, i em serveix per ensenyar la dansa des del centre de cadascú, tocant la fibra més sensible de cada persona. Sóc dels que creuen que l’home necessita sacsejar la seva ànima i dispersar-la, per fondre’s en una renúncia de la consciència i trobar-se de nou en la seva essència més íntima.
De fet no he conegut mai ningú que realment no sàpiga ballar. Fins i tot els que es creuen maldestres o que tenen por dels ritmes i dels passos que imposen certes danses, no tenen veritablement una incompatibitat amb la dansa, sinó que només tenen por a la reproducció d’unes formes. I ballar no només significa reproduir amb exactitud uns passos o uns ritmes, ballar significa moure el cos al so d’una necessitat vital d’expressar-se, de bellugar l’esperit, de treure cap enfora el ritme intern d’un mateix, sigui aquest el ritme que sigui. El batzegar del nostre cor impel•leix la nostra carn a bellugar-se i si no alimentem cap prejudici envers el moviment, descobrim que moure’ns és bàsicament un plaer i d’aquest neix el ball que ens identifica. I crec que realment és en aquest ball on resideix la veritat de cadascú!
Realment no he conegut mai ningú que es menteixi a si mateix quan es mou al so de la dansa. Només entre els professionals, quan entren en la depuració més sofisticada del moviment s’aconsegueix construir de nou una nova forma de cuirassa, que per sort queda destruïda automàticament quan el ballarí es fa amo de les seves normes i les transcendeix per moure de nou la seva ànima.
Realment crec que tothom pot ballar, és més crec que és necessari que tothom pugui ballar. En el nostre món occidental, altament tecnificat, ple d’esquemes racionals, i fragmentador de les consciències, se’ns crea una percepció errònia de la nostra veritable mobilitat i se’ns construeix individuals, fragmentats, i minvats tant d’emocions directes com d’expressivitat immediata. Aquestes disminucions, que d’alguna manera poden ser atractives a l’hora de crear dinàmiques socials més tranquil•les o dit d’altra manera menys agressives, i que ajuden a crear una alta concentració energètica en un sol camp d’estudi, porten en canvi una descompensació en el que hauria de ser un bon equilibri entre el cos i la ment. La dansa d’alguna manera ens reequilibra, ens torna al punt mig entre el cos i la ment, i ens obre portes perquè l’ànima voli lliurement. I se’ns cap mena de dubte això ens reconforta.
Les teories occidentals ens insten a separar els conceptes del cos i la ment, i deixen temes més espinosos com el de l’ànima, cada vegada més perduts en mans de les religions. Però jo crec sincerament que és en la dansa on millor som capaços d’entreveure que som una autèntica unitat. La dansa nodreix la nostra ànima i l’allibera de les tensions de la raó. La dansa obliga al pensament a quedar en un segon terme, a suspendre la consciència i regalar-se un moment per sentir el cos en tot el seu esplendor, sense judici, sense tabús, sense pors. La dansa sempre ha estat relacionada amb la festa, perquè parlar de dansa significa parlar de disbauxa, de llibertat, de plaer i de comunió i es per tot això que sincerament crec que no hauríem renunciar-hi! ”
Olga Àlvarez, imparteix a El Timbal els propers dies 1 i 2 de març de 2014, un curs intensiu sobre “Moviment per a actors“. Cliqueu aquí per a més informació.