Carme Pla, T de Teatre i l’ofici d’actriu (1)

Carme Pla, actriu

Ens trobem amb la Carme Pla, al cafè de l’Ateneu de Barcelona, a la plaça Madrid, molt a prop del nostre Centre, l’últim dia de classe, després d’haver impartit a El Timbal el seu monogràfic “Contes compartits amb l’Humor de T. de Teatre”.

Carme Pla, imparteix de nou, un curs intensiu, del 6 de març al 18 d’abril de 2013. Per a més informació:

“Contes compartits amb l’humor de T de Teatre”

Parlem de T. de Teatre. Com va aparèixer aquesta idea de fer una companyia només d’actrius?

Carme: No va ser una idea prèvia. La companyia va néixer d’una necessitat. Vam estudiar totes a l’Institut del Teatre. I quan acabes els estudis, no et coneix ningú, no saps encara com treballaràs. I vam pensar, juntament amb el Pere Sagristà que feia Direcció, que per a estar a casa esperant que soni un telèfon que no sonarà, podíem començar a assajar alguna cosa. El Pere ens va venir amb els Petits contes misògins, de la Patricia Highsmith. I vam començar a assajar a la cuina d’una, a la casa de l’altra… Vam provar molts altres contes que finalment no van estar a l’espectacle. Es va fer una selecció primera, després una altra. I un dia vam creuer que es podia fer un espectacle. Vam buscar un lloc per poder presentar-ho i ens van deixar l’espai de “La Cuina” de l’Institut del Teatre (quan estava a la seu del carrer Sant Pere més Baix). Encara me’n recordo, un dia, al vespre, a casa de la Míriam omplint els sobres per a enviar als programadors fins a les tantes de la nit, teníem unes pencades que, si els assaigs que vam fer ens els haguessin pagat… que van durar moltíssim, que sé jo, vam estar molt de temps assajant, que si ara el fas tu, que si el fem entre dos, entre totes… I bé, el vam estrenar allà, vam venir programadors. I ens vam dir: si podem fer uns 10 bolos, ja podem estar contentes. El dia que ho vam presentar a “La Cuina” va ser la bomba!! Vam quedar al·lucinades. I a més a més, l’escenografia que teníem era una cadira que vam trobar a un contenidor, una tela negra que vam comprar, una taula que no volia una…o sigui, vam anar reciclant coses: una cadira, dos tamborets, la taula i una tela negra.  I bé, va ser la bomba! No sé, crec que, a vegades,  si treus la cosa en el moment adequat fa que allò funcioni. Suposo que vam sortir en el moment adequat. El fet de ser tot noies va ser fruit d’una necessitat. A l’Institut del Teatre la majoria dels alumnes són noies. I tanmateix els nois ho tenen millor per a treballar, les noies ho tenim pitjor. Per tant, va ser fruit d’una necessitat i d’una amistat perquè érem amigues.

Per què us vau decantar per un material narratiu i no pas dramàtic?

Perquè és molt difícil trobar una obra de teatre que vagi bé a cinc actrius, a cinc persones, i que sigui equilibrada. Si treballes contes pots repartir-los com vulguis. Els contes de la Patrícia eren perfectes perquè tot el que es narra és en contra de les dones i no sempre queda clar si qui ho fa és un home o una dona o asexuat. Després si que en un altre espectacle, a Homes vam fer també d’homes.

El cas és que ens va anar tan bé a “La Cuina” que vam fer una pila d’actuacions, i ens vam contractar al Mercat de les Flors. I ens vam haver de formar com a companyia perquè ens poguessin contractar. I aquí va canviar la història. després, és clar, la dificultat és mantenir-se. Perqué després dels Petits contes misògins, que vam anar molt bé, ens vam estar menjant l’olla de què fèiem. I un dia vam dir, “hòstia, si hem parlat de dones, ara hem de parlar d’homes”. Era tan fàcil com això, i no ho vèiem. Perquè vam anar provant quaranta mil coses. I aleshores, va començar Homes. I després van venir Criatures.

Abans de parlar d’això, però, vull saber si heu tingut referents a l’hora d’interpretar contes, perquè a l’Institut del Teatre es forma als actors per a treballar textos dramàtics, però no per a entrar en materials narratius… Però vosaltres teníeu des del primer espectacle moments individuals, veritables “solos”…

Mira, el que he pensat després és que la inconsciència és molt atrevida. Si ho arribo a saber…, t’asseguro que si jo em fotia allà, amb un conte, només amb una cadireta, aguantant una bossa, allà al mig, jo inconscientment m’anava enrere. Donava passes enrere. I després penso, “mare de Déu!”, em vam fotre una empenta i allà em quedo…

És que va ser molt agosarat, no?

Molt,molt. I ho he vist després. però és això, la inconsciència és molt atrevida. Si m’ho hagués plantejat no sé si ho hagués fet. I, mira això que dius dels referents, jo penso que l’actor és sobretot comunicador. I el fet d’explicar un conte és una manera de comunicar. Fas igualment personatge, comuniques emocions… Sí és cert que és una relació més directa amb el públic. Potser sense xarxa. Si el teatre ja no té xarxa quan surt a l’escenari, mirar cara a cara a l’espectador encara un accentua més.

L’espectacle de Petits contes misògins va ser dirigit pel Pere Sagristà?

Sí, sí, ell va portar la direcció.

I creus que en aquest primer espectacle ja podríem trobar la manera de fer, l’estil propi de T de Teatre?

Jo penso que aquest va ser l’essència de T. de Teatre. És més, et dic, que si algú em demana que triï un espectacle, jo trio aquest, Petits contes misògins, i el que estem fent ara, Delicades. Perquè aquest últim té una maduresa com a espectacle que no teníem vint anys abans. Però els dos que més m’han agradat són aquests.

Creus que el vostre treball és també un treball d’autoria, és a dir, els actors són els que treballen i decideixen  com finalment anirà el seu paper?

Jo penso que sempre hi és, en tots els papers que facis, una recerca. Jo sempre en tots els assaigs i els espectacles que fem, sempre recordo moments amargs. Amargs en el sentit que, potser per la pròpia impaciència, per la necessitat, vols trobar el fil, i aquest fil costa de trobar. Has de provar vàries coses, t’has d’equivocar. Has de no veure la sortida en un moment donat i un dia trobes el fil. Però això és així tan si fas monòlegs com si fas un personatge en una obra més convencional.

Com definiries l’estil de T. de Teatre en poques paraules?

La primera cosa que em ve al cap de diferent, el que jo diria i el que crec que jo hauria de dir, perquè… el que jo diria del que crec que la gent identifica com el nostre treball, externament, és la recerca de la forma. Que crec que era una de les primeres coses que hi havia ja als Petits contes misògins. I crec que va funcionar com va funcionar perquè hi havia contes com l’últim -bé, la gent el recorda com l’últim, tot i que va ser el penúltim, on interpretàvem fins els punts i les comes. Una explicava el text i les altres fèiem, una les comes, una altra els punts d’admiració, etc. És a dir, això de jugar amb la forma. I ens adonàvem que jugar aquests aspectes anava a favor del que estàs explicant, i produeix una llibertat de poder fer el que et doni la gana. Aquest seria doncs un dels segells. I, internament, molta feina. Hem pencat molt. Amb molt rigor. Moltes hores. Ens hem donat canya, no entre nosaltres, sempre hem procurat que hi hagi un director. Posar-li, no vull ser poc modesta, però sí honestedat amb la feina. Nosaltres hem fet espectacles comercials però jo crec en el bon sentit de la paraula. No pejoratiu, perquè sempre hem volgut donar una qualitat. Que després surti millor o pitjor, evidentment hi ha espectacles més bons i menys, i el resultat no és mai el que un voldria, o el que un esperava, però sempre hi ha hagut una honestedat. “Això ja cola”, mai. Mai. Sempre hi ha una feina al darrere.

I assajàveu el què calgués, vols dir?

Sí.

Això és molt important el que diu la Carme!!

A veure, amb el temps hem anat acotant una mica, perquè tenim fills, i s’han de posar uns horaris. Però el que tenim clar és que si no hi ha una feina al darrere aquí no es fa res. I és la manera que surtin les coses.

Els processos eren tan llargs… Ja no conto Petits contes misògins, perquè aquí van estar la tira de temps. Perquè mentre nosaltres buscàvem la idea del que volíem parlar, buscàvem textos, hem escrit textos nosaltres també. Buscàvem la persona que volíem que vingués a dirigir-nos, l’explicàvem el que volíem, ens feien alguna proposta, l’aprovàvem, rectificàvem no sé què…ens estàvem un any!

Carme Pla, imparteix un curs intensiu, del 6 de març al 18 d’abril de 2013. Per a més informació:

“Contes compartits amb l’humor de T de Teatre”