Crear en col·lectiu. Una experiència transfronterera

L’Alba Rosa, actriu i companya de el timbal, comparteix amb nosaltres la seva experiència recent amb la Companyia Sargantana al sud de França.

CREAR EN COL·LECTIU. UNA EXPERIÈNCIA TRANSFRONTERERA

Fa poques setmanes vaig tenir la oportunitat de formar part d’un procés de creació en col·lectiu transfronterer. La companyia de la que en formo part, la cia. Sargantana, va ser convidada a impartir un workshop d’investigació i creació teatral dins del marc del Festival Visavis de Cabestany (Perpignan), que pretén agermanar les cultures catalana i francesa al sud de França.

Així, vam traslladar la feina de recerca que fem habitualment a Barcelona, i que treballem en el marc de “La Cuina”, a les terres franco-catalanes. L’objectiu? Ensenyar a un grup d’actors i actrius d’arreu –França, Cuba, Mèxic, Hongria…– les eines que emprem en el nostre entrenament actoral i que són la base del nostre treball, per tal de crear, entre tots, una peça teatral entorn un tema en concret. I tot això en només set dies. Set dies que han de ser l’espai on fer créixer imatges nascudes d’un treball conjunt d’exploració, escolta i sensibilitat portat a diferents nivells. Una recerca que no té cap norma, més que abandonar-te a la sinceritat més absoluta i voler arribar al públic des de les entranyes. Perdre la por i seguir l’instint és, la majoria de vegades, l’actitud clau per poder enfrontar-te a un procés creatiu.

I mai saps què t’espera.

NOSALTRES ANÀVEM A IMPARTIR UN WORKSHOP, PERÒ…

Crear en col·lectiu. Una experiència transfronterera

Laboratori Transfronterer. Cabestany (Perpignan). Octubre 2016

Quan et trobes per primera vegada amb el grup de treball, no saps com seran, ni qui seran, ni com t’hi adaptaràs. Ets conscient que cada grup és un món, on cada component és un element imprescindible i que serà decisiu pel seu funcionament. Cadascun d’ells –de nosaltres– aporta un “no se què” especial que determina les dinàmiques que tindrà aquell grup. I en poc temps aprens a conviure-hi. Captes la sensibilitat d’uns, els bloquejos d’uns altres, els registres de cadascun d’ells. Redescobreixes els teus companys habituals de feina, cosa que és fantàstica. Et trobes a tu mateix –i també tornes a perdre’t, és inevitable–. I de cop, connectes amb algú. Com un fil que uneix les vísceres d’un i de l’altre. Et comuniques amb la pell i la mirada, i en tens prou. No saps res d’aquella persona més enllà de les quatre parets on treballeu. Però existiu en cada moviment i en cada proposta.

Crear en col·lectiu. Una experiència transfronterera

Alba Rosa. Festival Visavis. Cabestany (Perpignan) Octubre 2016

L’intercanvi que existeix quan treballes vuit hores al dia durant tants dies seguits és increïble. Nosaltres anàvem a impartir un workshop, però finalment t’adones que has après tant o més que la resta. No va ser, per res del món, un procés unidireccional. Quan trenques la rutina i treus l’hàbit de context, sempre hi ha aquest moment de veure-hi clar. Entens millor el treball i t’atreveixes a canviar els teus moviments, aquells que tens tan integrats. Encara que sigui d’una manera quasi imperceptible. El treball de l’actor és un camí que no s’acaba mai, és inesgotable. Sempre hi ha moments complicats, no es pot evitar. Apareix la frustració, t’obsessiones amb el que no ets o amb el que no tens. Però quan obres la mirada i alhora, estàs disposat a ser generós, connectes amb una part de tu que sovint no en som ni conscients que existeix. I veus també, de tant en tant, com en els altres es desperta alguna cosa que els remou.

Són set dies on entres de ple en la matèria. A moments balles, et trobes entre el teu jo intern i extern, en aquell espai a mig camí dels dos on ets hiperconscient del que t’envolta i del que et circula per dins. A moments un gemec trenca el silenci. A moments tanques els ulls i et perds, del tot. Et quedes al marge i veus com els altres juguen. Escrius i esborres. T’alienes. Hi ha coses que potser no entens del tot, però segueixes fent. Saps que vas cap algun lloc, malgrat tot. T’embrutes fins que no queda una part de tu lliure de fang. T’expandeixes.

Mai saps que t’espera. I només per això ja val la pena arriscar.

 Alba Rosa

Fotografies de Gábor Botond Barna

Enllaços:

Cia Sargantana: http://www.ciasargantana.cat/

La cuina: http://www.lavilella.com/la-cuina/

Festival Visavis: https://www.facebook.com/pg/companyiasargantana/photos/?tab=album&album_id=1167055649997859