El Clown-rodamón

En Xavi Serrat ens parla del clown i en especial del clown-rodamón, un clown idealista, espectador del nostre dia a dia. Escoltem-li:

“Algú, pels carrers d’una ciutat qualsevol, camina sense destí ni obligacions. Sense horaris i sense esperar res. Ningú l’espera. Té tota la llibertat del món, però també té gana, o fred, o totes dues coses. Ningú no li diu res, ningú no li ofereix un llit, un sostre, un plat a taula. Potser té esperança, potser sap que res d’això no passarà. És qüestió d’estar, d’estar i de ser. Potser desenganyat del que diem el sistema, es resigna en la seva sensibilitat, en els seus desitjos, potser en els seus records. Però és possible que també visqui amb ganes de canviar-ho absolutament tot.

EL CLOWN-RODAMÓN

En el clown-rodamón (anomenat tramp o hobo) hi tenen cabuda els romàntics, els idealistes i també els contestataris, perquè només qui agafa distància d’una cosa la pot conèixer amb detall. Ell ja no forma part d’aquest món, d’aquest funcionament, d’aquesta forma de veure la vida, de fer, de ser. És l’espectador del nostre dia a dia. Espectador-expectant, qualsevol detall pot convertir-se en tot un esdeveniment; una sorpresa alegre, un ensurt terrorífic, un àpat deliciós… tot això pot passar ara mateix quan no té res a fer, però sí que té sensibilitat, imaginació i ganes de jugar. I, segurament, també té una maleta, un farcell, amb quatre coses estimades ―útils, inútils― que l’acompanyen allà on va. Juntament amb el vestuari, són la mostra més clara de la seva personalitat i del seu passat. Jugant amb elles, fent-les servir a la seva manera, tot és possible, fins i tot transformar l’espai que l’envolta, el temps en què viu, la seva identitat.

Aïllat del món, però enmig del món ―perquè està ocupant un espai públic i és als ulls de tothom―, s’ha anat creant una lògica pròpia; el seu univers i la seva intimitat es poden entreveure a través de la seva mirada, de les seves posicions i accions. I si resulta que parla amb veu alta? Què dirà? A qui es dirigirà? Serà còmic o serà dramàtic?

EL CLOWN, SEMPRE VITAL

Amb tallers com aquest proposo cercar la poesia del clown, la seva veritat, a través d’una de les seves representacions més icòniques, la del rodamón. És una versió del clown que neix amb la revolució industrial i que té un moment àlgid especialment amb el crack del 29 als EUA, quan moltes persones van perdre-ho tot i es van veure abocades a sortir de casa, deambular pels carrers i pels camins entre pobles, oferint-se per a les pitjors feines, malvivint; d’altres, directament es van suïcidar. El clown , però, sempre és vital.

Hi ha qui diu que la crisi financera actual és la pitjor des d’aleshores a occident. Sigui com sigui, sabem del cert que des del 2008 l’atur i els desnonaments han anat a més, i que això és profundament dramàtic. Però aquest taller no pretén jugar amb aquestes situacions: seran un marc de referència actual per a una figura escènica com és el clown. De la mateixa manera, tampoc no banalitzarem experiències també tan crítiques com les que viuen aquells que migren a un altre lloc amb ben poca cosa a les butxaques, ni les dels desplaçats i exiliats.

Vaig començar a interessar-me per aquesta figura liminal des del moment que vaig començar a formar-me en clown. Els cursos amb el Jon Davison i la Merche Ochoa a El Timbal fa més de 15 anys. Amb ells vaig aprendre no només les bases del clown, sinó també les possibilitats de joc i de fracàs que tenia un individu amb un nas vermell, la seva poètica. Poc després, vaig gaudir dels recursos del cos, de l’espai i també del joc compartit ―màscares, objectes, bufons…― amb la pedagogia de Jacques Lecoq a l’escola de Barcelona; en aquesta filosofia, el clown es considera la culminació d’un procés de dos anys, l’opció més complerta i més propera a la poesia que es pot donar a dalt d’un escenari. I, amb el pas dels anys, vaig anar ampliant la formació aquí i fora en clown, bufons, comèdia humana, gest i objectes.

Arran d’un dels primers cursos de clown, diversos alumnes vam crear la companyia Klownson, amb la que vam actuar per teatres i centres cívics, especialment amb un espectacle finalista de la Mostra de Teatre Emergent (2001) i que va ser el primer gran projecte de clown en el qual vaig participar. Entre d’altres, vaig muntar un solo que vaig presentar a la Maratón de Clown de Madrid; amb aquest espectacle, vaig tenir el plaer d’entrar a treballar de pallasso d’hospital a Pallapupas. Amb aquesta entitat, vàrem crear un muntatge que va recórrer diverses ciutats catalanes i espanyoles. Igualment, vaig gaudir participant amb número propi en un Gong Show al festival “1, 2, 3… pallasso” de Tiana. Però la formació i pràctica del clown m’ha servit per a actuar també en espectacles de teatre de text. En aquesta línia, he pogut actuar al Circol Maldà, el Teatre Gaudí i la Sala Beckett, sovint de la mà de la poètica impossible de Pablo Rosal.

Potser, només és qüestió de compartir aquesta voluntat de joc ara i aquí. Només…”

Xavi Serrat, impartirà els propers dies 18 i 19 d’abril de 2015 un curs intensiu de “El clown-rodamón” al nostre Centre.