El Petit Príncep, José Luís Gómez i el Teatre de l’Abadía de Madrid

  • ESCENA

RETROBAR-SE EN EL JOC

el petit príncepQuè passaria si el Petit Príncep de Saint Exupéry no l’interpretés un noi sinó per un actor en edat de fer de Rei Lear (José Luis Gómez) que es prepara per al seu últim viatge?

Amb aquesta invitació a imaginar ens presenta el Teatre Lliure de Gràcia l’espectacle del qual ens volem fer ressó en aquest blog. Es tracta, ni més ni menys que de la nova producció del Teatro de La Abadía , El Principito, en versió de Roberto Ciulli que neix a partir de l’espectacle Der kleine Prinz, estrenat al 2000 pel Theater an der Ruhr (Mülheim, Alemanya).

Un petit príncep diferent, potser l’últim vitage d’un home sobre un escenari quasi nu, descobreix la mirada adulta del personatge creat per Antoine Saint-Exupéry el 1943. «Vaig quedar fascinat amb aquell viatge- confessa el gran José Luis Gómez respecte al muntatge alemany- , perque estic entrant en aquella edat en la que un pensa que ha de viatjar, que ha de tornar a l’orígen, a aquell lloc que sembla res però que crec que és alguna cosa”.

En efecte, si fem una lectura profunda de l’obra, descobrim que el pilot i el Petit Príncep són dues cares del mateix Saint-Exupéry, però el primer simbolitza d’entrada el pla pragmàtic que troba a faltar l’àmbit del que ésvaluós, representat pel nen. El conte parla de la revelació d’allò que és valuós, i de com l’home percep una invitació a encarrilar la vida d’una altra manera, a viure una vida plena de sentit.

L’aportació de Ciulli en aquesta versió, des d’un punt de vista filosòfic, és que reivindica construir també la mort –l’instant últim de la vida–en tota la plenitud de sentit, és a dir, del que es tracta és d’haver-se adonat de què és essencial a l’hora de morir.

El director ha triat treballar en un espai sense decoradts, despullat de tot allò que és superflu. Tan sols uns quants objectes sobre un vell teló vermell. Aquest espai és el desert, l’arena del circ i també l’espai mental, ón el públic és testimoni del deliri i de l’instant de la mort d’un home.

Els actors juguen amb els objectes com ho podrien fer els nens, de manera simbòlica: així doncs els objectes es transformen : la bicicleta és l’avioneta estrellada, una espelma és la llum d’una farola …Aquest mateix codi s’ha adoptat per a les accions interpretatives. Totes agafen un caire simbòlic propi del joc dels nens. Ciulli explica que el seu treball parteix bàsicament de la improvisació dels actors, per tal de trobar les veritats que vénen dels actors i no imposar les seves (recordem que ell mateix va interpretar el personatge del Petit Príncep amb el  Theater an der Ruhr.

I si bé, -tal i com es lamentava l’autor en veure que havia deixat de ser un nen- “no tornarem mai a aquell infinit, perquè no n’hi ha prou amb tornar a trepitjar el parc, hauríem de retrobar-nos en el joc” , amb aquesta obra aconseguim recuperar una mica allò que vem ser i al que anyorem tornar.

Fonts:   www.teatrelliure.com;  www.teatroabadia.com

El Petit Príncep