Els Feréstecs, de Carlo Goldoni al Teatre Lliure

Tornen Els feréstecs, de Carlo Goldoni al Teatre Lliure de Barcelona, després de l’èxit de públic i de crítica de la passada temporada. Una oportunitat de veure’ls per a tots aquells que no van tenir la sort d’anar-hi el curs passat i/o retornar-hi i passar una estona excepcional com deia la crítica del diari El Pais Begoña Barrena, “pujats en un Tío Vivo”. Imperdible!!

ELS FERÈSTECS

Els feréstecs (I rusteghi en l’original) és una comèdia de Carlo Goldoni escrita en vènet. Va ser estrenada a Venècia al Teatro San Luca, al final del carnaval de 1760 i es va publicar el 1762.

Es quatre feréstecs que donen nom a l’obra són, en ordre d’aparició, Lunardo, Maurizio, Simon i Canciano. Tots quatre comparteixen diverses coses en comú: tracten d’imposar a les seves dones els usos tradicionals, per restringir tot allò què consideren massa estrany o excèntric, els prohibeixen sortir de casa, fins i tot sortir al balcó, i anar a festes o veure comèdies, no toleren estranys a casa, la qual cosa també denota la seva repulsió natural a la conversa.

És significatiu el que Goldoni fa amb aquests personatges, ja que vol representar tota la realitat contemporània en les seves diverses manifestacions, l’observació dels diferents tipus de persones i situacions que es poden determinar. Amb això s’allunya de la tradició de la Commedia dell’Arte, que tant d’èxit havia tingut fins al moment, que representava només estereotips per a cada personatge. Els personatges dels feréstec, en aquest cas, s’expandeixen, i mostren a cadascun amb les seves pròpies peculiaritats, no només físiques, sinó també psicològiques i morals.

Les dones són sens dubte molt diferents als feréstecs. Hi ha una profunda diferència entre la visió del món de les dones de l’obra i la dels marits: mentre aquests estan tossudament lligats a les regles dictades per un irraonable sentit de la modèstia o la tradició, les dones són portadores d’un sentit de la proporció molt més saludable i elàstic.

VERSIÓ DE LLUÍS PASCUAL AL TEATRE LLIURE

Lluís Pasqual —que el 1985, amb repesca el 1991, ja es va veure les cares amb Goldoni a ‘Un dels últims vespres de Carnaval’— trasllada la societat burgesa veneciana del segle XVIII, satiritzada per Carlo Goldoni (Venècia, 1707 – París, 1793) a la Catalunya de la I República Espanyola, el breu període democràtic espanyol que va del febrer del 1873 al desembre del 1874, des de l’abdicació d’Amadeu I de Savoia a la pujada al tron del borbó Alfons XII. I hi posa com a protagonistes una colla d’homes de bona posició, conservadors de l’època, astorats pels aires de llibertat que fins i tot ensumen a casa amb les dones i els joves, ells tancats en el seu passat ancestral —barretina plana, barretina musca i servilisme de les dones— elles i els joves amb una mirada més oberta i fresca, i posa l’èmfasi en un altre protagonista essencial de l’obra: el llenguatge.

Com relata detalladament Andreu Sotorra a “El núvol” “quan Lluís Pasqual descobreix que el dialecte venecià que utilitza Carlo Goldoni l’acosta molt més a la llengua catalana, recorre a un fresc de personatges de diferents procedències lingüístiques d’arreu dels Països Catalans i així l’obra respira el dialecte oriental i l’occidental, amb matisos del central, el balear i el ponentí, amb la llicència d’uns mesurats barbarismes anteriors, és clar, a la Reforma Fabriana, amb alguns manlleus del castellà i amb una irònica sentència per part de Don Ricardo sobre l’accent que distingeix el català i com és vist com a provincià i pagerol per la Corte y Villa.”

L’ESTIL DE LA POSADA EN ESCENA

L’estilització és un dels elements claus d’aquesta memorable posada en escena. El text és molt  lleuger, alguns com Marcos Ordóñez compara amb les obres d’Arniches o els propis germans Álvarez Quintero. I essent així només cal respectar aquesta lleugeresa per a muntar-la. La forma escollida no és i la Commedia dell’Arte  ni el costumisme. Tot està sincronitzat, sense un moment per a respirar, com un gran vodevil.

FORMIDABLE APOTEOSI BURLESCA

El excel·lent crític de La Vanguardia, Joan Anton Benach, ens permetrà manllevar les seves paraules per a copsar la formidable força burlesca de l’espectacle:

“L’alegria que Lluís Pasqual fa esclatar a la capgirada sala Fabià Puigserver de Montjuïc amb Els feréstecs, de Carlo Goldoni, recorda, d’alguna manera, l’epicúria consigna pòstuma que recomana fornicis a dojo quan el món s’acabi. En efecte, les estretors imposades avui dia al teatre i a la cultura en general, amb situacions agòniques per a més d’un col·lectiu, diria que han inspirat al director del Lliure una diversió teatral incontinent i disbauxada, ara que encara som vius.

Em costa d’imaginar Els feréstecs, aquests feréstecs, en temps de calma i prosperitat. Avui, en canvi, no poden ser més idonis. Avui em semblen portadors d’una saludable i oportuna afirmació, cadascun d’ells, i cadascuna de les seves oponents femenines, cavalcant una apoteosi burlesca formidable, imaginativa, vibrant… Una mena de provocació contra retalladors i miops. L’alegria, a més a més, la transmeten actrius i actors mitjançant una escudella idiomàtica pancatalana francament substanciosa, cuinada pel mateix Pasqual, traductor primmirat del text goldonià que trasllada a la Catalunya de la Primera República.”

Doncs, som-hi, tots cap el Lliure!!

“Els feréstecs” de Carlo Goldoni, al Teatre Lliure, del 7 de maig a l’1 de juny de 2014.