Judith Colell, directora de cinema i pedagoga: El rostre com a paisatge / El rostro como paisaje

Ens hem trobat a El Timbal amb la Judith Colell, des de fa uns anys companya al nostre Centre per la seva participació en la formació audiovisual dels nostres actors i actrius, com a mestra en el Màster “L’Actor Cinematogràfic”.

1.     Quan fa que estàs al món del cinema i la televisió?

Gairebé tota la vida, des dels 16 anys, quan un estiu vaig treballar de meritòria amb el director de cinema Antoni Ribas. Als 18 anys, mentre estudiava a la Universitat de Barcelona Història de l’Art, vaig participar per primera vegada com a auxiliar de producció de Jordi Cadena. També vaig anar a la Nova York University, durant sis mesos, tot i que jo ja havia fet moltes coses per aquí.

 2.     Quins dels teus treballs recordes amb especial carinyo?

És difícil. És com demanar-te que triïs un fill. Dels curtmetratges destacaria el fet de conèixer els que bàsicament són part del meu equip actual, el Sergi Gallardo, director de fotografia… Recordo especialment, “Escrit en la pell“, curtmetratge que va ser nominat l’any 1995 als premis Goya. També, és clar, “Dones“, el meu primer llargmetratge, però amb “53 días de invierno” vaig fer un pas endavant en la recerca del meu llenguatge audiovisual. Es comença a veure el meu interès per parlar dels personatges, el primer pla, la càmera en ma. “Elisa K“, llargmetratge dirigit amb el meu marit Jordi Cadena, va ser una sorpresa, va rebre el Premi Especial del Jurat del Festival de Sant Sebastià i d’altres premis, com el Premi Nacional de Cinema. Va significar un pas endavant importantíssim, un reconeixement en un dels grans festivals del sector. També tinc record molt carinyosos dels encàrrecs fent telemovies, treballs que m’han ajudat a evolucionar com a professional. Són produccions diferents, tenen pressupostos més reduïts, no tens tanta implicació, has de treballar amb una cosa que no és teva, que et ve donada, que treballes aparentment amb menys llibertat, per a una televisió concreta i una audiència concreta…però a mi m’ha permès evolucionar en el meu propi llenguatge. Per exemple, en la telemovie “Fragments“, vaig començar a utilitzar el primer pla abans de fer-ho en “53 días de invierno”. O en l’última què he fet “Radiacions“, on he treballat amb dos actors només que no paren de xerrar, una cosa estranya en els meus treballs, un encàrrec a apartir d’una obra de Julià de Jodar i Enric Juliana. Un treball que m’ha permès treballar amb dos extraordinaris actors: Ferran Rañé i Francesc Orella.  També recordo amb especial estima l’única obra de teatre que he dirigit, “Amor matern“, a l’Espai Brossa, amb la Mercè Managuerra, l’Imma Colomer, la Marina Gatell i la Maria Ribera, tot un aprenentatge del treball amb l’actor.

 3.     Quins aspectes destacaries de la teva manera de treballar coma directora de cinema?

Jo destacaria el treball amb els actors. Per a mi són peces claus. No entenc els directors que van dient que a ells no els interessa el treball amb els actors. L’actor per a mi és la peça clau, de la mateixa manera que dins de l’equip tècnic, per a mi, ho són el director de fotografia i el muntador. La majoria de les meves amigues són actrius. Precisament perquè saben que m’apassionen.

Un altre aspecte que destacaria és, per la mateixa raó, l’ús del primer pla. Per a mi és la recerca de l’ànima del personatge. En el seu rostre cerca l’ànima del personatge.

 4.     Què t’interessa més dels actors?

Bé, gairebé ja ho he dit a la pregunta anterior. M’interessa tot. Poca feina faré amb un actor que no vol col·laborar amb mi. Necessito que siguin persones implicades fins al moll dels ossos. Els permeto que canviïn el diàleg si ho necessiten, és més vull que em proposin, vull que et facin seu el personatge després de les meves explicacions inicials. Sovint m’aporten coses a nivell gestual, de moviment, de vestuari que jo mateixa desconec. No entenc els actors que en els projectes et diuen que ells “només volen ser actors”. M’interessa construir plegats el personatge. M’interessen els actors que són “caps que pensen” i molt implicats en el seu treball.

Quan escric els guions no puc deixar de posar-li cara als personatges, me’ls imagino. En Joaquim Oristrell diu que ell inclús ja pensa en l’actor o actriu que voldria que ho fes. Però jo em pregunto, i si després no el puc tenir? Quina putada! Per això quan faig els càsting em deixo portar per allò que m’aporten els actors en aquell moment i sovint acabo triant actors que no s’assemblen en res a la imatge que tenia quan escrivia i preparava el guió.

M’agrada repetir amb els actors que m’aporten i s’impliquen. Ha estat un plaer treballar amb actrius com ala Montse German, la Sílvia Munt, L’Aina Clotet, la Maria Pau Pigem, Mercedes Sampietro, o actors com l’Alex Brendemühl, Francesc Orella o Ferran Rañé.

Quan als nous actors i actrius estic absolutament oberta a provar-los i conèixer els seus treballs.

 5.     Tu ets un dels professors i professionals dels medis audiovisuals que participa al Màster anual “L’actor cinematogràfic” a El Timbal des de pràcticament els seus inicis. Com valores la teva experiència i participació en ell?

Brutal! El Màster m’ha aportat la possibilitat de treballar amb actors i actrius en formació. He fet grans amics.

Jo crec que els aporto coses i ells m’aporten a mi. M’agrada molt la docència. és la possibilitat també de fer i cantera i descobrir en ella gent nova, i tenir-los a prop dels projectes que treballes. Per a mostra dels màster, en Joaquim Oristrell, qui no ha deixat de comptar amb actors i actrius dels seus cursos.

 6.     Què destacaries del seu format anual i de la participació en el mateix de professionals del cinema i especialistes en la formació de l’actor?

El seu format encertadíssim, perquè als cursos intensius -que tots fem, no em descarto- no es pot fer res més que un tastet, no es pot aprofundir. El Màster et permet treballar amb cinc professionals diferents, cinc maneres diferents. I tens una continuïtat. I un seguiment permanent de la teva evolució. Fas un bon grapat d’escenes i treball individuals amb la càmera, treballes amb els/les teus/teves companys/es.

 7.     Ara impartiràs aquest estiu un curs intensiu per a actors. Quins són els objectius més importants d’aquest curs?

L’he titulat “El rostre com a paisatge” perquè treballarem el primer pla. Quan t’arriba gent de teatre aquest treball és la part que més desconeixen, menys tractada lògicament als seus estudis escènics. I als medis audiovisuals és fonamental. El rostre reflex de l’ànima del personatge, treballar la mirada, la transmissió del subtexte. Trobar el “menys és més”.

 8.     Actualment compagines el teu treball professional amb la gestió formant part de la direcció de l’Acadèmia de Cinema Espanyol. Què subratllaries de la tasca que esteu fent a l’Acadèmia?

Ens hem trobat en un moment complicat per la cultura en aquest país. I de retruc pel cinema. no només per la crisi sinó per la manca d’interès cap la qüestió cultural. És un moment difícil. L’Acadèmia no pot fer res de cara a canviar la legislació, som un miler de persones, però si podem recolzar el cinema espanyol. Encara que això també és difícil. Tenim una part de la premsa, des de fa temps, que no para de dir que “el cinema espanyol és dolent”. És clar que tenim pel·lícules dolentes però no més que qualsevol cinematografia. Al contrari, quan surt fora d’Espanya – i fa poc he estat de jurat al Festival de Nantes- la nostra cinematografia és de les més valorades. Volem canviar això. La industria cinematogràfica és de les menys subvencionades de les industries al nostre país. No és veritat que estiguem sobre subvencionats, doncs, retornem més diners a l’Estat dels que ens són deixats. Per altra banda, som una de les industries cinematogràfiques menys protegides.

Però en fi, el nostre treball és de miqueta en miqueta difondre la marca Espanya, i la marca Catalunya. Convèncer que els diners a invertir en cultura són tan poquets i tenen un retorn tan gran (econòmicament i de donar-nos a conèixer fora d’Espanya) que cal apostar de valent. Si la manera de pensar, sentir i imaginar pròpia es perd, és perd  la cultura d’un país. En el moment que la cultura europea sigui una altra cultura (la nordamericana, per exemple), ja no té sentit res. ”

Gràcies, Judith.

Judith Colell participa com a mestra en el Màster “L’actor cinematogràfic”.