Mètode d’Improvisació / Método de improvisación Keith Johnstone

Joan Cusó, mestre de tècniques d’improvisació i teatre del gest.

En Joan Cusó, professor d’improvisació i tallers als estudis professionals d’ Escola d’Actor, i mestre en teatre gestual i pantomima als estudis de formació artística personal de El Timbal, ens parla d’alguns conceptes fonamentals del mètode Keith Johnstone per a improvisar. Esperem que siguin del vostre interès.

Proper cursos d’en Joan Cusó, del 23 i 24 de febrer. Per a més informació cliqueu aquí.

A partir de les meves experiències amb el director Frank Totino, mestre del mètode de K. Johnstone.

“No som imaginativament impotents fins estar morts, només estem congelats. Desconnectem l’intel·lecte negatiu i donem la benvinguda a l’inconscient com si fos un amic: ens conduirà a llocs mai somniats i obtindrem resultats més  “originals”que si busquem l’originalitat.” K.J.

La por al fracàs impedeix massa sovint als actors a ser espontanis i a qüestionar les seves reaccions abans de ser expressades, els impulsos queden paralitzats i l’acció s’atura. A partir d’uns conceptes clars i entenedors el mètode de K.J.  permet afrontar la improvisació amb facilitat i eficàcia.

El treball es desenvolupa a partir de conceptes com ara, oferiments, status, actitud, objectius i interferències.

Òbviament,  qualsevol treball d’improvisació suposa d’entrada,  un reajustament continuat a l’espai i a les altres persones que comparteixen l’escena. L’acció dramàtica naixerà del moviment dels personatges i de l’adaptació entre els actuants.  En els exercicis d’improvisació no podem caure en l’error de voler  imposar les nostres idees, ni intentar salvar-nos volent ser “originals”. Aquest salvavides a que s’aferren molts improvisadors vindria a ser com una cuirassa que els fa sobre actuar i els allunya de la naturalitat i l’espontaneïtat i per tant de la credibilitat de l’acció.

Hem de ser conscients que les improvisacions només seran reeixides quan siguem generosos  amb els altres,  quan massa sovint caiem en l’error de buscar el seu enfonsament des de una malentesa rivalitat, el que estem fent és matar la improvisació. Per tant el que hem de fer és tenir cura dels altres i posar-nos al seu servei.

La creació d’expectatives és una de les premisses de l’acció dramàtica: la història avança a partir dels incidents i les expectatives es van transformant. Els improvisadors van creant  la història des del moment present, desconeixen el futur i per tant les habilitats individuals d’atenció i  intuïció són  essencials en l’acte d’improvisar.

Keith Johnstone planteja l’ improvisació com un joc d’ofertes per als intèrprets. Cada proposta que un actuant fa a un altre és un oferiment que pot ser acceptat o negat, la seva acceptació o no són les que permeten als personatges crear unes expectatives al públic. Quan no s’accepten les propostes es produeix un bloqueig i per tant el que estem fent és aturar la progressió de la història. Ara bé un actor no sempre ha d’acceptar les ofertes si aquestes no li semblen interessants, un ha de fer allò que sent que ha de fer, per tant s’han de salvar  les situacions de bloqueig de manera creativa.

“STATUS”

Quan parlem de “Status” hauríem de diferenciar entre  “ Status  jeràrquic” i “ Status relatiu”. El primer seria el que ve donat per l’ status quo o jerarquia social i el segon seria aquell que està lligat a la relació interpersonal en la que s’ajusta de forma quasi imperceptible a l’acció i intenció.  Aquest segon pot resultar un terme una mica confós, a menys que s’entengui com allò que algú fa i es mostrarà en el moviment, la mirada i la parla. Es pot pertànyer a un status social baix, però desenvolupar un status alt.

Representar escenes jugant amb els status és un dels exercicis més interessants quan parlem de treballar a partir de la improvisació. Podem experimentar a partir de diferents propostes,  1/ els dos actuants baixen d’ status, 2/ els dos pugen d’ status, 3/ un puja i l’altra baixa d’ status, 4/ inversió d’ status durant l’escena. En aquesta darrera variant és molt important que les transaccions es produeixin gradualment de manera molt suau, doncs augmenta el control de l’actor a partir de l’observació de l’altre. Aquests exercicis són com crosses que sostenen a l’actuant perquè puguin operar els sistemes instintius.

Els exercicis d’ status es poden repetir  utilitzant el llenguatge de “Grammelot”(llenguatge imaginari) perquè quedi absolutament clar que el que es diu no és tant important com l’ status  que es representa.

ACTITUDS

Un altre dels conceptes en que es basa el treball de K. Johnstone  són les actituds.

Sovint un dels principals problemes en la improvisació és la configuració del personatge, doncs el més recurrent  és construir-lo a partir de estereotips, jo decideixo el que jo sóc;  el resultat serà la creació de personatges plans i de traç gruixut.  Això per si sol no és un problema, la dificultat sorgeix quan hem  d’adaptar-nos a  les propostes que apareixen en escena.

Una manera de superar aquesta dificultat és treballar el meu personatge tenint a l’altre actuant com a mesura.  Assignem una actitud a partir d’un prejudici, l’altre és com jo decideixo. Per exemple: “ jo penso que ell és un estúpid “. Nosaltres som els que decidim una característica del qui ens acompanya a escena. Aquest serà el filtre a través del qual miro a l’altre i considero les seves accions. Aquest petit canvi fa que la nostra atenció se centri en l’escena i l’efecte de les nostres propostes sobre l’altre actuant. Com diu en K. Johnstone, el comportament serà el contingut.

Una lliçó de vida: en realitat nosaltres no som com el que ens pensem, sinó que som com ens veuen les altres persones.

El treball sobre les actituds és pot desenvolupar també a partir de la nostra relació amb l’espai dramàtic  i els objectes que ocupen aquest espai.

Joan Cusó

Proper cursos d’en Joan Cusó, els dies 23 i 24 de febrer. Per a més informació cliqueu aquí.

_____________________________________________

Joan Cusó, profesor de técnicas de improvisación y teatro gestual.

Joan Cusó, profesor de improvisación y talleres en nuestros estudios profesionales de Escuela de Actor, y maestro en teatro gestual y pantomima en formación  artística personal del Timbal, nos habla de algunos conceptos fundamentales del método Keith Johnstone para improvisar. Esperamos que sus reflexiones sean de vuestro interés.

Los próximos cursos de Joan Cusó serán los días 23 y 24 de febrero. Para más información clicáis aquí.

“A partir de mis experiencias con el director Frank Totino, maestro del método de K.Johnstone.

“No somos imaginativamente impotentes hasta estar muertos, sólo estamos congelados. Desconectemos el intelecto negativo y demos la bienvenida al inconsciente como si fuera un amigo: nos conducirá a lugares nunca soñados y obtendremos resultados más “originales” que si buscamos la originalidad.” K.J.

El miedo al fracaso impide demasiado a menudo a los actores a ser espontáneos y a cuestionar sus reacciones antes de ser expresadas, los impulsos quedan paralizados y la acción se para. A partir de unos conceptos claros y entendedores el método de K.J. permite afrontar la improvisación con facilidad y eficacia.

El trabajo se desarrolla a partir de conceptos como por ejemplo, ofrecimientos, status, actitud, objetivos e interferencias.

Obviamente, cualquier trabajo de improvisación supone de entrada, un reajuste continuado en el espacio y con las otras personas que comparten la escena. La acción dramática nacerá del movimiento de los personajes y de la adaptación entre los actuantes. En los ejercicios de improvisación no podemos caer en el error de querer imponer nuestras ideas, ni intentar salvarnos queriendo ser “originales”. Este salvavidas al que se aferran muchos improvisadores vendría a ser como una coraza que los hace sobreactuar y los aleja de la naturalidad y la espontaneidad y por lo tanto de la credibilidad de la acción.

Debemos ser conscientes de que las improvisaciones sólo serán exitosas cuando seamos generosos con los otros, cuando demasiado a menudo caemos en el error de buscar su hundimiento desde una malentendida rivalidad, lo que estamos haciendo es matar la improvisación. Por lo tanto lo que debemos hacer escuchar a nuestros compañeros de juego y ponernos a su servicio.

La creación de expectativas es una de las premisas de la acción dramática: la historia avanza a partir de los incidentes y las expectativas se van transformando. Los improvisadores van creando la historia desde el momento presente, desconocen el futuro y por lo tanto las habilidades individuales de atención e intuición son esenciales en el acto de improvisar.

Keith Johnstone plantea la improvisación como un juego de ofrendas para los intérpretes. Cada propuesta que uno actuando hace al otro es un ofrecimiento que puede ser aceptado o negado, su aceptación o no es lo que permite a los personajes crear unas expectativas al público. Cuando no se aceptan las propuestas se produce un bloqueo y por lo tanto lo que estamos haciendo es parar la progresión de la historia. Ahora bien un actor no siempre tiene que aceptar las ofertas si estas no le parecen interesantes, uno debe hacer aquello que siente que tiene que hacer, por lo tanto se deben salvar las situaciones de bloqueo de manera creativa.

“STATUS”

Cuando hablamos de Status  deberemos diferenciar entre “Status jerárquico” y “Status  relativo”. El primero sería el que viene dado por el status quo o jerarquía social y el segundo sería aquel que está atado a la relación interpersonal en la que se ajusta de forma casi imperceptible a la acción e intención. Este segundo puede resultar un término algo confunso, a menos que se entienda como aquello que alguien hace, y se mostrará en el movimiento, la mirada y el habla. Se puede pertenecer a un status social bajo, pero desarrollar un status alto.

Representar escenas jugando con los status es uno de los ejercicios más interesantes cuando hablamos de trabajar en la improvisación. Podemos experimentar a partir de diferentes propuestas, l/ los dos actuantes bajan d’ status, 2/ los dos suben d’ status, 3/ uno sube y el otro baja de status, 4/ inversión de status durante la escena. En esta última variante es muy importante que las transacciones se produzcan gradualmente de manera muy suave, pues aumenta el control del actor a partir de la observación del otro. Estos ejercicios son como muletas que sostienen al actuante porque puedan operar los sistemas instintivos.

Los ejercicios de status se pueden repetir utilizando el lenguaje de Grammelot (lenguaje imaginario) para que quede absolutamente claro que lo que se dice no es tan importante como el status que se representa.

ACTITUDES

Otro de los conceptos en que se basa el trabajo de K. Johnstone son las actitudes.

A menudo uno de los principales problemas en la improvisación es la configuración del personaje, pues lo más recurrente es construirlo a partir de estereotipos, yo decido lo que yo soy; el resultado será la creación de personajes planos y de trazo grueso. Esto por si solo no es un problema, la dificultad surge cuando tenemos que adaptarnos a las propuestas que aparecen en escena.

Una manera de superar esta dificultad es trabajar mi personaje teniendo a al otro actuante como medida. Asignamos una actitud a partir de un prejuicio, el otro es como yo decido. Por ejemplo: “ yo pienso que él es un estúpido “. Nosotros somos los que decidimos una característica de quien nos acompaña a escena. Este será el filtro a través del cual miro al otro y considero sus acciones. Este pequeño cambio hace que nuestra atención se centre en la escena y el efecto de nuestras propuestas sobre el otro actuante. Como dice en K.Johnstone, el comportamiento será el contenido.

Una lección de vida: en realidad nosotros no somos como nos pensamos, sino que somos como nos ven las otras personas.

El trabajo sobre las actitudes se puede desarrollar también a partir de nuestra relación con el espacio dramático y los objetos que ocupan este espacio.

Joan Cusó

Los próximos cursos de Joan Cusó serán los días 23 y 24 de febrero. Para más información clicáis aquí.