Parlem de Kantor / Hablemos de Kantor

Tadeusz Kantor, director de la companyia polonesa Cricot 2.

En Joan Cusó, mestre de la casa, ens parla de Tadeusz Kantor, l’artista polifacètic polonès i director de la companyia Cricot 2, sense dubte un dels creadors escènics més importants del segle XX.

Va néixer l’any 1915, de mare catòlica pare jueu, a la localitat de Wielopole (Galitzia) aleshores formaba part de l’Imperi Austrohongarès. Va ser criat per la seva mare i un oncle d’aquesta, capellà del poble, després que el seu pare els abandonés havent combatut a la Primera Guerra Mundial. Al 1934 va ingressar a l’Acadèmia de Belles Arts de Cracovia, on va estudiar arts plàstiques i escenografia amb Karol Frycz, un dels millors escenògrafs polonesos . El 1942, en plena ocupació Nazi va fundar una companyia clandestina i experimental amb la que va estrenar dues obres: “Balladyna” (1943), de Julius Slowacki i” El retorn d’Ulises” (1944) de Stanislaw Wyspianski. Al 1955 va crear juntament amb un grup d’actors, artistes plàstics i crítics teatrals, el Teatre Cricot 2, un laboratori d’idees que li va permetre desenvolupar i posar en pràctica la seva personal visió del Teatre. Vint anys després va tenir el reconeixement mundial amb l’estrena de “La Classe Morta” (1975). Aquesta obra va marcar el inici del “Teatre de la Mort”que suposava una reflexió sobre el pas del temps, la memòria i l’escenari teatral com a lloc de trobada de vius i morts. Peter Brook va escriure: “Un espectacle després del qual el teatre no va tornar a ser el mateix” Posteriorment van venir altres èxits internacionals: “Wielopole, Wielopole” (1980) i “Que rebentin els artistes” (1985). Kantor va morir l’any 1990 sense poder presenciar el seu darrer treball ”Avui és el meu aniversari” (1991).

Parlar de Kantor és parlar de tot un món què ell va anar gestant des de diverses tradicions on les cultures jueva, polones i llatina es van creuar amb moviments artístics d’avantguarda com el Dadaisme,  el Surrealisme i el Cubisme. Aquest univers tant personal com suggestiu és el que el fa ser interessant i al mateix temps complex i difícil d’abastar.

La fama li va donar el teatre, però a escena seguia sent un pintor que pensava en imatges, en moviment i que barrejava actors, ninots i elements d’utillatge com si fos pintura damunt d’un quadre.  Sense cap mena de dubte “La Classe Morta” és l’exemple més   paradigmàtic de la seva fructífera dispersió creadora i de les relacions simbiòtiques entre la seva obra teatral i la seva obra plàstica. És en “La Classe Morta” on apareixen més lligats els seus mons literari, performàtic, escultòric, pictòric i teatral.

Aquest teatre pictòric-visual, aquest teatre fosc, no convencional, de càmera negra, provocava commoció a qualsevol lloc on es representés. A Barcelona, l’any 1983, en el teatre Poliorama, uns quans varem tenir la sort de ser-ne espectadors. Molts vam tenir la sensació de que no havíem vist res semblant, un espectacle radicalment diferent a la resta de propostes del panorama teatral del moment. L’obra es representava en polac i no varem entendre res, ens era igual, totalment igual. Era un teatre que entrava per la pell, defugint de qualsevol pretensió intel•lectual i al marge de qualsevol tendència teatral.

Joan Cusó, mestre de teatre gestual, improvisació i creació escènica.
Podeu visualitzar un fragment de “La Classe Morta”, clicant aquí.

_________________________________________________________________________

La clase muerta, de Tadeusz Kantor. Imágenes de los maniquís.

Joan Cusóprofesor del centro, nos habla de Tadeusz Kantor, el artista polifacético polaco y director de la compañía Cricot 2, sin duda uno de los creadores escénicos más importantes del siglo XX.

Nació en 1915, de madre católica padre judío, a la localidad de Wielopole (Galitzia) entonces formaba parte del Imperio Austrohúngaro. Fue criado por su madre y un tío de esta, cura del pueblo, después de que su padre los abandonara habiendo combatido a la Primera Guerra Mundial. Al 1934 ingresó en la Academia de Bellas Artes de Cracovia, dónde estudió artes plásticas y escenografía con  Karol Frycz, uno de los mejores escenógrafos polacos. El año 1942, en plena ocupación Nazi fundó una compañía clandestina y experimental con la que estrenó dos obras: “Balladyna” (1943), de Julius Slowacki y El” regreso d’Ulises” (1944) de Stanislaw Wyspianski. En  1955 creó junto con un grupo de actores, artistas plásticos y críticos teatrales, el Teatro Cricot 2, un laboratorio de ideas que le permitió desarrollar y poner en práctica su personal visión del Teatro. Veinte años después tuvo el reconocimiento mundial con el estreno de “La Clase Muerta” (1975). Esta obra marcó el inicio del “Teatro de la Muerte” que suponía una reflexión sobre el paso del tiempo, la memoria y el escenario teatral como lugar de encuentro de vivos y muertos. Peter Brook escribió: “Un espectáculo tras el cual el teatro no volvió a ser el mismo” Posteriormente vinieron otros éxitos internacionales: “*Wielopole, *Wielopole” (1980) y “Que “revienten los artistas” (1985). Kantor murió el año 1990 sin poder presenciar su último trabajo ”Hoy es mi aniversario” (1991).

Hablar de Kantor es hablar de todo un mundo qué él fue gestando desde varias tradiciones dónde las culturas judía, polaca y latina se cruzaron con movimientos artísticos de vanguardia como el Dadaisme, el Surrealismo y el Cubismo. Este universo tanto personal como sugestivo es el que lo hace ser interesante y al mismo tiempo complejo y difícil de abarcar.

La fama se la dio el teatro, pero en escena seguía siendo un pintor que pensaba en imágenes, en movimiento y que mezclaba actores, muñecos y elementos de utilería como si fuera pintura encima de un cuadro. Sin el menor asomo de duda “La Clase Muerta” es el ejemplo más paradigmático de su fructífera dispersión creadora y de las relaciones simbiòtiques entre su obra teatral y su obra plástica.

Es en “La Clase Muerta” dónde aparecen más unidos sus mundos literario, performático, escultórico, pictórico y teatral.

Este teatro pictórico-visual, este teatro oscuro, no convencional, de cámara negra, provocaba conmoción a cualquier lugar dónde se representara. En Barcelona, el año 1983, en el teatro Poliorama, unos cuantos tuvimos la suerte de ser espectadores. Muchos tuvimos la sensación de que no habíamos visto nada parecido, un espectáculo radicalmente diferente al resto de propuestas del panorama teatral del momento. La obra se representaba en idioma polaco y no pudimos entender nada, pero nos era igual, totalmente igual. Era un teatro que entraba por la piel, rehuyendo de cualquier pretensión  intelectual y al margen de cualquier tendencia teatral.

Joan Cusó, maestro de teatro gestual, improvisación y creación escénica.

Podéis visualizar un fragmento de “La Clase Muerta“, clicando aquí.