PULMONS, DE DUNCAN MCMILLAN. ANÀLISI DE L’ESPECTACLE

Alba Millaruelo, alumna de Primer d’Estudis Professionals, ha fet un treball d’anàlisi excel·lent entorn a l’espectacle “Pulmons”, de Duncan McMillan, presentat a la Sala Beckett a principis del 2014 i posteriorment enguany al Teatre Lliure, sota la direcció de Marilia Samper. Esperem que sigui del vostre interès.

Justificació

M’apassiona el teatre! No podria començar aquest anàlisi de cap altre manera. La sensació en veure’l, fer-lo, sentir-lo, viure’l…  és indescriptible. Més ben dit, era indescriptible, ara començo a tenir vocabulari teatral per poder expressar l’inexplicable i poder-ho plasmar.

Aquest anàlisi té com a objectiu fer un recull de les diferents realitats que apareixen en un espectacle teatral, aquelles tangibles com: els moviments dels actors, l’escenografia, l’utilleria; i aquelles que no veus però que sents, com la música, la veu, les emocions, les transicions… Sí, parlo de transicions perquè és un dels elements que he après en aquests mesos al Timbal i el qual trobo molt important per poder entrar en el pensament de l’actor/personatge i viure a través de les seves emocions totes les seves experiències.

Pulmons és una obra plena d’aquestes transicions, de les contradiccions del que pensem, desitgem i necessitem. Davant l’excusa de la gran pregunta: tenir o no tenir fills? S’obren un ventall de temes i de dilemes morals pels quals tota la humanitat ha passat i s’ha plantejat. Els actors aconsegueixen entrar dins teu i fer-te sentir identificat en sentiments contradictoris que has viscut. L’autor, alhora, posa en nom seu paraules que has pronunciat o has sentit a d’altres pronunciar. Per últim, la direcció aconsegueix crear un munt de somnis a partir d’un espai quotidià, un llit de llençols plens de decisions importants i coixineres repletes de pensaments que mai es desperten.

Per aquests motius he triat aquest espectacle teatral, el vaig veure per primera vegada a la Sala Beckett i va generar un debat posterior entre els espectadors que va durar més enllà de les portes del teatre. Quan vaig saber que havia de realitzar aquest treball i que tenia l’oportunitat de tornar a veure Pulmons al Teatre Lliure i fer-li una entrevista a l’actriu Carlota Olcina vaig entendre que aquí era on trobaria l’aire per fer respirar els meus Pulmons.

En aquesta tria també ha tingut molt a veure la productora Sixto Paz, ja que trobo innovadora la manera que tenen de fer-te entendre l’espectacle. Des de que entres per les portes del teatre ja comença el joc, els espectadors es transformen en jugadors i han de pensar i reflexionar sobre preguntes de l’obra o sobre el nombre de pedres que hi caben en un pot. Crec que són molt coherents amb els valors que volen transmetre, perquè creuen en un teatre capaç de transformar la realitat i aquest fet m’apassiona més encara.

1. RESPECTE DELS INTÈRPRETS

Aquest espectacle teatral consta de dos actors: Carlota Olcina (Dona) i Pau Roca (Home). Una parella, no casada, que es planteja el fet de tenir fills al principi de l’obra.  Per ell és un assumpte important del qual s’ha de parlar, per ella és un assumpte que prefereix no treure’l perquè li porta a un seguit de reflexions sobre el que contamina una nova vida al planeta. Durant el transcurs de l’obra es mostra una Dona insegura i que trasllada aquest mal estar a l’Home sense deixar-se ajudar i un Home indefens que vol que la Dona sigui feliç però se sent incapaç de saber com aconseguir-ho. Dos personatges respectuosos amb el planeta i amb la necessitat de deixar petjada per construir un món millor, aquesta és l’única cosa que tenen clara i trontolla amb l’aparició del dubte de portar un fill al món. Seguint els estereotips de Dona i Home es creen una sèrie de debats que estan presents entre els espectadors i fan que resulti molt fàcil sentir-se identificat.

Pau Roca defensa el seu personatge utilitzant el gest en els moments en els quals la Dona és la que parla. La seva expressivitat fa que l’espectador sigui conscient del que està pensant respecte a la situació i com en moltes ocasions el cos no acompanya al text, mostrant així com el personatge diu coses que no creu per fer content a l’altre.

Carlota Olcina es transforma en una Dona que es caracteritza pel seu histerisme i la seva necessitat d’analitzar les coses per veure quina és l’opció més correcta. En ocasions té llargs monòlegs que són reflexions i pensaments, és un personatge on tot el que sent ho exterioritza a través de la paraula.

La veu és el medi expressiu més rellevant que utilitzen els dos actors dramàtics, tota la historia s’explica a través del text i s’ajuda de diferents elements escenogràfics explicats al següent punt. En relació amb la veu, la dicció, respiració i projecció és l’adequada pel tipus de teatre on es representa, els actors han de tenir una direccionalitat de 360 graus, ja que el públic ocupa tres quartes parts del teatre. El fet de ser una distribució de l’espai escènic no convencional obliga a l’actor a saber projectar la veu de la boca al clatell i s’aconsegueix que l’expressió i el sentiment es transmetin en tot l’espai.

En relació amb el gest està sotmès al cos i a la seva expressivitat, tant en els moments de diàleg com en els moments de silencis. Aquest permet descobrir que pensa el personatge i com es pren el que rep de l’altre, ja que gest i veu treballen en la mateixa direcció. En aquesta conjunció el cos és l’element que ajuda a entendre l’espectador els canvis que van succeint i com s’estimen i es rebutgen els personatges. Hi ha moments en què els dos cossos són un hi ha d’altres en què el rebuig corporal és més gran que el rebuig textual, així també com la tensió i el dolor. Els canvis com l’embaràs o l’envelliment no es mostren per una deformació o afegit al cos, sinó per la corporalitat del personatge i la diferència de moviments. Aquí es creen signes escènics que fan de pont entre actor i espectador, com la curvatura cap endavant i els moviments lents que simbolitzen la vellesa.

Aquesta és una representació on els actors són el centre d’atenció de tota la representació teatral, ells són els que canvien l’espai i el temps i també es modifiquen a ells mateixos. En l’entrevista realitzada a la Carlota Olcina ella explicava la importància del text, d’entendre el personatge deixant-se portar per les seves paraules i vivint-les com a veritat, tenint present en tot moment l’amor que senten els dos personatges envers l’altre. Ella se sent identificada amb frases que ella mateixa pronuncia i amb d’altres no, però parteix de la base que pel seu personatge aquelles paraules que surten en forma de pensaments són veritats absolutes que feia temps que estaven enterrades i que quan les pronuncia agafen força per arribar fins a l’altre. Per aquest motiu el que més esforç li ha suposat és aprendre aquest text per dir-lo d’una manera tan ràpida, clara i orgànica.

2. RESPECTE A L’ESPAI ESCÈNIC

En relació a l’espai escènic com espai dinàmic de signes escènics que inclou els moviments i les accions és contemporani i el centre d’atenció és un únic objecte escenogràfic: un llit que ens transporta a diferents llocs i que en l’espai dramàtic es converteix en altres objectes. El lloc escènic no consta de més escenografia ni decorat que una cortina negre darrere del capçal del llit, deixant un ample passadís entre el llit i la cortina. El lloc teatral és el Teatre Lliure de Montjuïc que consta de diverses sales i disposicions, en aquest cas l’espectador entra a la sala per l’escenari que queda als seus peus, no està elevat com al teatre convencional, sinó que mostra una escena oberta i tridimensional, ja que el públic està situat al davant i als dos laterals del lloc escèncic.

Les zones de joc d’aquest espai són el llit els seus quatre laterals, els actors es mouen lliurement per aquest espai i creen una escena tridimensional. Amb el pretext del llit com a eix central l’espai dramàtic utilitza aquest mateix objecte i el mateix espai per crear altres realitats, per ordre d’aparició: la cua de l’Ikea, el cotxe, el llit de casa, discoteca, carrer, l’entrada de la feina d’ell, un lavabo públic, banyera, lavabo de casa, un somni d’ell, el llit de casa, habitació del nen, el llit de casa, Starbucks, el llit de casa, el portal de casa d’ell, l’entrada de la feina d’ell al costat dels lavabos públics, el llit de casa, hospital, llit de casa, escola, llit de casa, cementiri. Per tant, es pot afirmar que aquest espai no és naturalista, però tampoc simbolista perquè hi ha moments on la utilització real de l’objecte és present, així que es parlaria d’estilització en un espai escènic contemporani.

En el text inicial Duncan Macmillan, Lungs (2011), l’autor descriu un espai buit on no hi ha cap element escenogràfic, ni d’utilleria. Diu que els canvis de temps i d’espai no han de ser marcats ni per la il·luminació ni pel so, que tot ha de ser neutre i els actors no tenen cap canvi de vestuari. En aquest cas la directora, Marilia Samper, va optar per utilitzar un únic element que pogués ser modificat i que fos l’element d’unió dels dos personatges, també va afegir música en transicions importants de l’obra i il·luminació especial en els moments de presa de decisions o monòlegs. Com explica aquest enllaç: http://howlround.com/riding-a-bike-on-stage-green-theater-and-katie-mitchell%E2%80%99s-production-of-lungs . Pulmons es va estrenar a Berlín amb la companyia Schaubühne Berlin, on van triar un escenari amb dues bicicletes estàtiques com a lloc escènic.

En aquest muntatge no hi ha elements tècnics escenogràfics ni elements audiovisuals. La relació de l’espai amb l’intèrpret és constants, en tots els espais que s’han anomenat anteriorment l’espectador s’adona que hi és perquè l’intèrpret els presentifica a través del text i les accions. No s’anomena l’espai de manera lícita però els intèrprets creen el context, per exemple, quan la Dona està al lavabo amb el predictor per saber si està o no embarassada, en aquest moment els espectadors entenen l’espai per la utilització d’utilleria i pels signes i convencions socials establertes. Un altre moment és el de la discoteca on sí que hi ha un canvi de llum i de música per definir l’espai. Al final de l’obra hi ha canvis temporals que ens els marquen a través del cos dels personatges, veiem com es fan grans i es modifiquen els seus moviments segons l’edat que representa que tenen. Un altre recurs que utilitzen per canviar d’espai és canviar la posició d’ells vers al llit i seure en llocs diferents, per exemple, quan estan al cotxe estan davant de tot del llit i quan estan al Starbucs s’arrepengen al capçal del llit, com es pot veure a la fotografia treta del Facebook de la companyia Sixto Paz. Per mostrar el pas del temps en el mateix espai canvien la posició, per exemple, quan acaba d’avortar i l’Home intenta comunicar-se la Dona va canviant de posició mantenint-se estirada al llit.

En relació amb la il·luminació l’espectacle té una llum base neutra que no canvia amb el pas del temps ni dels espais, el canvi es produeix quan els personatges experimenten una transició important o per mostrar coses molt especifiques. El primer moment en què apareix la llum blava és a la festa, acompanyada de la música, que acaba amb un focus blau a la sortida de la discoteca on els dos prenen la decisió de tenir un fill. La música i la llum van acompanyades en certs moments. Quan l’Home va a les entrevistes de feina es manté una mateixa música que quan s’espera el test d’embaràs, representa l’espera d’un fet important i decisiu per la vida dels dos, en aquests casos se segueix veient una petita difuminació d’il·luminació blava. En el moment en el qual l’Home té un somni on expressa tot el que sent la llum baixa la intensitat, tot i això l’Home busca la penombra. Mentre dormen es manté una llum base. Després de l’avortament, quan ella dorm i ell intenta aproximar-se hi ha un focus blau al llit i la resta de l’espai és llum tènue. Quan es plantegen deixar-ho el focus blau l’enfoca a ell. Quan prenen la decisió de deixar la relació sona una música diferent i s’encenen tots els llums mantenint el blau fins que tornen a estar junts, que sona una música amb la base de violí que enllaça els canvis temporals i l’espai fins que ell marxa a l’hospital. En el moment en el qual ella està al cementiri la llum va baixant fins a arribar al final de l’obra.

3. TEMPS I RITME DE L’ESPECTACLE

L’organització de l’espectacle consta d’un acte de 1h i 40 minuts de durada, sense entreacte. Aquest és el temps real de la representació, però l’acció comença abans, en el temps iniciàtic, un cop a l’entrada del teatre la companyia Sixto Paz planteja un repte als espectadors: han d’apuntar en un pòsit el nombre exacte de pedres que hi ha en un recipient de vidre. Un cop apuntat el número els espectadors poden ocupar les seves butaques. Quan acaba l’espectacle i abans que ningú s’hagi aixecat expliquen que han fet la mitjana dels números de tots els pòsits d’aquella representació i que el resultat s’aproxima a les 1.576 pedres que hi ha en realitat. Amb aquesta explicació Sixto Paz pretén potenciar la participació ciutadana i el poder del conjunt per canviar el món i reduir la contaminació al planeta i així tenir uns Pulmons més sans.

La història és el debat entre dos personatges sobre si tenir o no tenir un fill i com aquesta decisió pot tenir repercussions en el planeta. Una Dona i un Home, una parella qualsevol que apareixen davant l’espectador just després que l’Home li hagi preguntat a la Dona si vol tenir un fill. L’obra comença a la cua de l’Ikea amb la reacció dels personatges sobre aquesta pregunta que no s’ha pronunciat, perquè l’acció real comença quan l’acció dramàtica ja ha començat:

Llums.

D Un fill?

H Respira.

D Un fill?

H Només pensava.

D En el futur.

H Hauríem de canviar d’estil de vida.

D El planeta, gastar menys

H no, bé, vui dir, sí, però em referia

D d’acord.

H T’estic acollonint.

D No / m’estàs acollonint.

H Del tot. Et pensaves que series tu la que trauria el tema.

D No.

H I tant que sí. Et pensaves que vindries i diries sí, sí va, estic

preparada, vinga va, sí, fem-ho.

D Això no

H que series tu la que faria pressió, sí, la que intentaria

convence’m de

D pressió? Fer pressió, jo no sóc u-u-u-una, una

H estem tenint una conversa. Res més. Només tenim una

conversa.

D Tens una conversa.

H Tenim. La tenim tots dos.

D Una conversa que has encetat tu. (…)

Duncan Macmillan; 2011 Lungs (Pulmons) Traducció: Carme Camacho; 2013 (p.3)

Com es pot observar el text consta, en la majoria d’ocasions, en frases curtes i interropmudes per l’altre o de monòlegs llargs d’un dels personatges. Aquests fets marquen el ritme de tota l’obra, així també com els canvis d’espai i de temps.  Al final de la representació el temps evoluciona més ràpid, un cop han aconseguit l’objectiu de tenir un fill:

(…)

D Ja ve.

H És preciós.

D Deixa’m agafar-lo.

H Clar.

D Som una família.

H Estic rebentat.

D Et toca a tu.

H Trobes que el porti aquí amb nosaltres?

D S’ha d’acostumar.

H Ja ho sé.

D Ho diuen tots els llibres.

H Tot bones notes.

D N’estic tan orgullosa.

H M’he deixat la càmera.

D Ja surt.

H No ploris.

D No ha dormit mai fora de casa.

H Tot anirà bé.

D No li hauries de deixar mirar aquestes coses.

H Parlaré amb ell.

D Necessita sentir-ho de son pare.

H Pujarem aquest cap de setmana?

D Només vui veure’l abans que marxi perquè, tal com està el món, (…)

Duncan Macmillan; 2011 Lungs (Pulmons) Traducció: Carme Camacho; 2013 (p.76)

Aquí es veu la ràpida evolució dels personatges i com això es veu reflectit en el canvi de corporalitat, de veu i de gest dels actors, com s’ha anomenat en el punt anterior. El moviment del cos de l’actor és el que mostra el pas del temps, quan l’embaràs avança el cos de la dona es modifica sense necessitat d’afegir una panxa, sinó que adopta una altra corporalitat. Al final de l’obra quan es fan vells també ho mostren a través del cos, sense la necessitat d’elements externs; en aquest moment també cobra importància el gest i la paraula perquè es modifica alhora que el cos. El canvi de ritme el marquen en la manera de fer les accions, ja sigui amb tics nerviosos quan la reflexió és molt important o bé acompanyats de música i moviments ràpids.

En relació als aspectes de la il·luminació que s’han explicat en el punt anterior, també és important destacar-ne les funcions que influiran en el ritme de l’espectacle. Només entrar al teatre l’espectador es troba dins de l’escenari il·luminat i veu les grades il·luminades també, aquí la llum tindria una funció pragmàtica per tal que el públic pugui ubicar-se en el seu seient, però alhora connotativa pel fet que tothom ha de passar per l’escenari il·luminat i és com si tothom pogués ser aquells dos personatges anònims. L’inici de l’espectacle ve marcat pel fosc total i la consecució de llum al lloc escènic. En les transicions dels personatges la llum es torna blava, aquí hi hauria la funció psicològica, ja que expressa el sentiment interior d’aquest. La funció sintàctica es fa visible quan el focus blau enfoca un sol personatge, donat que guia la mirada del públic cap a ell i la seva rèplica i acció posterior.

El so és una música que apareix en els moments de les transicions i els canvis temporals, fa que l’acció agafi un ritme més ràpid i que l’espectador identifiqui el canvi del pas del temps, acompanyat sempre de la corporalitat dels actors. Té una funció connotativa, donant continuïtat a la història i, segons el canvi de melodia, transmet l’estat anímic dels personatges i l’evolució dels seus dilemes.

4. ALTRES ELEMENTS DE LA REPRESENTACIÓ

Per parlar del vestuari i el maquillatge no caldrà extendre’s gaire, ja que és molt subtil i naturalista. Com s’ha explicat anteriorment l’autor tenia la intenció de mostrar personatges reals del dia a dia i no volia destacar res. Per aquest motiu el maquillatge és la base neutra que utilitza tot actor i actriu per donar color a la cara davant dels focus. El vestuari, segons explica Carlota Olcina en l’entrevista, és el que ells vulguin, roba del seu propi armari amb la que se sentin còmodes, l’única condició és no mostrar cap marca. Aquest fet permet que els actors es despreocupin de la seva aparença física i se centrin amb el text i l’emoció, donant així al públic una direccionalitat més clara de cada vivència.

L’utilleria d’aquest espectacle, segueix sent minimalista, només s’utilitzen elements necessaris per entendre l’escena i que fan de complement de l’actor, són objectes realistes que aporten significat a l’espai dramàtic. Excepte el primer, tots els elements d’utilleria estan a sota el llit i els agafen quan han de ser utilitzats i quan acaba l’acció tornen a sota el llit. El predictor és l’element més important per la parella, representa aconseguir l’objectiu plantejat. Aquest element fa que l’espectador s’ubiqui al lavabo de casa seva i visqui amb els actors el temps que es fa etern i l’alegria del resultat. Seguidament apareix el telèfon i la necessitat dels dos de voler trucar a les respectives famílies, alhora que destapen conflictes familiars. Quan es tornen a trobar al Starbucks després de la separació estan bevent una ampolla d’aigua, que omple els silencis incòmodes de totes les coses que no es diuen i es voldrien dir.  També és un element d’utillleria els llençols del llit, ja que depèn del lloc on estan o de la situació que estan vivint s’utilitzen d’una manera o una altra i aquest és constant al llarg de tota la representació juntament amb l’element escenogràfic que és el llit.

5. COMENTARI CRÍTIC PERSONAL

Pulmons ha estat per mi font d’inspiració, un text brillant i uns actors espectaculars. Què més és pot demanar? Bé, sense oblidar-nos de tota la feina que hi ha el darrere, de direcció, producció, tècnica… Un conjunt d’elements que fan que sigui possible aquesta obra d’art.

La segona vegada que la veia i no em cansaria de veure-la, analitzar-la i trobar coses noves. Aquest anàlisi m’ha servit per poder entendre el funcionament d’un espectacle teatral i totes les peces que entren en joc i necessiten estar ben encaixades per tirar endavant i així gaudir i fer gaudir. Crec que la productora Sixto Paz és molt atrevida per portar a escena un espectacle amb tan pocs elements escenogràfics i que ha sabut triar els actors adequats per fer-ho realitat. Pau Roca i Carlota Olcina es transformen amb Home i Dona que comencen a viure una sèrie de debats transcendentals amb una gran sinceritat, ella espectacular en els seus atacs d’histerisme i en la seva peculiar manera d’entendre el món, ell magnífic en el seus dubtes i certeses.

La disposició del teatre és molt curiosa perquè t’obliguen a trepitjar l’escenari només entrar, aquell lloc sagrat on només els actors i les actrius poden estar. Et conviden a casa seva, mostrant la realitat de fer teatre i la proximitat amb l’espectador. En aquest moment és quan m’entra l’emoció, veig el llit i penso estic a casa seva i de cop i volta recordo que no sóc l’única espectadora al teatre i veig a la meva mare desorientada: Alba això és l’escenari? Què fem aquí? Espantada per no estar al lloc on li correspon, quan jo la porto fins a la butaca la veig emocionada: No m’ho puc creure, hem passat pel mig de l’escenari. En aquest moment és quan han aconseguit el primer objectiu de l’obra, abans de començar l’espectacle, ja som part d’ells i ells part de nosaltres.

L’argument tracta molts temes sota un mateix rerefons, però en la meva opinió hi ha temes que m’hagués agradat que fossin tractats amb més profunditat i arribar als extrems dels personatges. Arribar a saber que pensa realment ella sota l’escut d’histèrica i que vol realment ell per la seva pròpia vida. Veure com els estereotips inicials es desmunten i canvien els rols.

És un gran espectacle que no et deixa indiferent. Tot comença en posar els peus al teatre amb una productora que et planteja un repte individual que té una solució col·lectiva, però no saps ben bé quan acaba, jo considero que encara no ha acabat, encara em queda molt per reflexionar i decidir…

Alba Millaruelo Guillén és alumna d’Estudis Professionals de El Timbal.