Sobre Improvisació (i 3) / Sobre improvisación (y 3)
- el timbal FORMACIÓ

En Joan Cusó, mestre de El Timbal ens fa arribar la seva tercera entrega i última sobre la improvisació des de la perspectiva del Mètode Keith Johnstone. Esperem que sigui un cop més del vostre interès.
” Al final del segon article sobre la improvisació varem apuntar que el treball sobre les actituds no gira només al voltant dels personatges si no que també es poden desenvolupar a partir de la relació amb l’espai o amb relació als objectes que ocupen aquest espai.
Quan un actor entra, posem per cas, en l’escenari que representa una sala d’espera i no té cap altre actuant davant que li permeti desenvolupar l’escena a partir d’un diàleg, un bon exercici és establir relacions amb l’espai i el mobiliari que ocupa aquest espai. Per exemple la sala d’espera és antiga i fa pudor a florit, el sofà on acabo de seure em fa fàstic, la taula que tinc al davant és una peça de molt valor… L’actuant farà servir aquest mecanismes com una crossa que l’ajuda a mantenir-se ocupat internament al mateix temps que guanya la batalla a la sensació de soledat.
OBJECTIUS.
En la construcció del personatge a més a més del treball a partir de les actituds hem d’exercitar els objectius, o el que seria el mateix, que vull aconseguir de l’altre?
Un exemple esquemàtic d’una escena podria ser:
Personatge A/ actitud: jo penso que l’altre és dèbil.
objectiu: vull que plori.
Personatge B/ actitud: jo penso que l’altre és molt eficient.
Objectiu: vull que estigui còmode.
Els personatge es van creant segons el comportament que tens davant de l’altre. Són moltes i interessants les possibilitats dels exercicis d’improvisació a partir d’aquests dos paràmetres.
MANTRA.
Quan no sabem que fer en una improvisació, mentalment podem cantar una cançó o repetir una frase curta, convertint-se en una mena de mantra que permet a l’actor a mantenir-se ocupat i carregat enèrgicament. El mantra afectarà el desenvolupament de l’escena, doncs te l’efecte d’una interferència. El mantra no es verbalitza però ha d’estar present tota l’estona mentre dura l’escena, una mateixa situació és viu i es percep d’una manera molt diferent segons quin sigui el mantra establert.
Finalment i com a resum dels tres articles sobre la improvisació, m’agradaria fer esment de la facilitat de portar a terme el mètode d’en K. Johnstone per la seva concreció claredat i eficàcia. Per altra banda, pel seu dinamisme suggerent, te la virtut de ser totalment transversal a les meves diverses pràctiques teatrals.
________________________________________________________

Joan Cusó, maestro del Timbal nos libra su tercera entrega y última sobre la improvisación desde la perspectiva del Método Keith Johnstone. Esperamos que sea una vez más de vuestro agrado.
“Al final del segundo artículo sobre la improvisación apuntemos que el
trabajo sobre las actitudes no gira sólo alrededor de los personajes si no que también se pueden desarrollar a partir de la relación con el espacio o con relación a los objetos que ocupan este espacio.
Cuando un actor entra, ponemos por caso, al escenario que representa una
sala de espera y no tiene ningún otro compañero o compañera actuando en que le permita desarrollar la escena a partir de un diálogo, un buen ejercicio es establecer relaciones con el espacio y el mobiliario que ocupa este espacio. Por ejemplo, la sala de espera es antigua y hace olor a humedad, el sofá dónde acabo de sentarme da asco, la mesa que tengo en frente es una pieza de mucho valor… El actuando usará este mecanismos como una muleta que le ayuda a mantenerse ocupado internamente al mismo tiempo que gana la batalla a la sensación de soledad.
OBJETIVOS.
En la construcción del personaje además del trabajo a partir de las actitudes tenemos que ejercitar los objetivos, o lo que sería el mismo, qué quiero conseguir del otro.
Un ejemplo esquemático de una escena podría ser:
Personaje A/ actitud: yo pienso que el otro es débil.
Objetivo: quiero que llore.
Personaje B/ actitud: yo pienso que el otro es muy eficiente.
Objetivo: quiero que esté cómodo.
Los personales se van creando según el comportamiento que tienes delante del otro.
Son muchas e interesantes las posibilidades de los ejercicios de improvisación a partir de estos dos parámetros.
MANTRA
Cuando no sabemos qué hacer en una improvisación, mentalmente podemos cantar una canción o repetir una frase corta, convirtiéndose en una clase de mantra que permite al actor mantenerse ocupado y cargado enérgicamente. El mantra afectará al desarrollo de la escena, pues tiene el efecto de una interferencia. El mantra no se verbaliza pero tiene que estar presente todo el rato mientras dura la escena, una misma situación es viva y se percibe de una manera muy diferente según cuál sea el mantra establecido.
Finalmente y como resumen de los tres artículos sobre la improvisación, me gustaría hacer mención de la facilidad de llevar a cabo el método de K. Johnstone por su concreción claridad y eficacia. Por otra parte, por su dinamismo sugerente, tiene la virtud de ser totalmente transversal a mis diversas prácticas teatrales. “