Sobre la Improvisació (2)
- el timbal FORMACIÓ
Joan Cusó, mestre de El Timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, comparteix un cop més amb nosaltres (la primera entrega fou el 13 de març de 2012), els conceptes bàsics del mètode K. Johnstone d’ improvisació, a partir de les seves experiències amb el director Frank Totino, mestre d’aquest mètode.
“STATUS”
Quan parlem de “Status” hauríem de diferenciar entre “ Status jeràrquic” i “ Status relatiu”. El primer seria el que ve donat per l’ status quo o jerarquia social i el segon seria aquell que està lligat a la relació interpersonal en la que s’ajusta de forma quasi imperceptible a l’acció i intenció. Aquest segon pot resultar un terme una mica confós, a menys que s’entengui com allò que algú fa i es mostrarà en el moviment, la mirada i la parla. Es pot pertànyer a un status social baix, però desenvolupar un status alt.
Representar escenes jugant amb els status és un dels exercicis més interessants quan parlem de treballar a partir de la improvisació. Podem experimentar a partir de diferents propostes, 1/ els dos actuants baixen d’ status, 2/ els dos pugen d’ status, 3/ un puja i l’altra baixa d’ status, 4/ inversió d’ status durant l’escena. En aquesta darrera variant és molt important que les transaccions es produeixin gradualment de manera molt suau, doncs augmenta el control de l’actor a partir de l’observació de l’altre. Aquests exercicis són com crosses que sostenen a l’actuant perquè puguin operar els sistemes instintius.
Els exercicis d’ status es poden repetir utilitzant el llenguatge de “Grammelot”(llenguatge imaginari) perquè quedi absolutament clar que el que es diu no és tant important com l’ status que es representa.
ACTITUDS
Un altre dels conceptes en que es basa el treball de K. Johnstone són les actituds.
Sovint un dels principals problemes en la improvisació és la configuració del personatge, doncs el més recurrent és construir-lo a partir de estereotips, jo decideixo el que jo sóc; el resultat serà la creació de personatges plans i de traç gruixut. Això per si sol no és un problema, la dificultat sorgeix quan hem d’adaptar-nos a les propostes que apareixen en escena.
Una manera de superar aquesta dificultat és treballar el meu personatge tenint a l’altre actuant com a mesura. Assignem una actitud a partir d’un prejudici, l’altre és com jo decideixo. Per exemple: “ jo penso que ell és un estúpid “. Nosaltres som els que decidim una característica del qui ens acompanya a escena. Aquest serà el filtre a través del qual miro a l’altre i considero les seves accions. Aquest petit canvi fa que la nostra atenció se centri en l’escena i l’efecte de les nostres propostes sobre l’altre actuant. Com diu en K. Johnstone, el comportament serà el contingut.
Una lliçó de vida: en realitat nosaltres no som com el que ens pensem, sinó que som com ens veuen les altres persones.
El treball sobre les actituds és pot desenvolupar també a partir de la nostra relació amb l’espai dramàtic i els objectes que ocupen aquest espai.