Aquest octubre se celebra el mig segle d’existència de el timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, l’escola d’actors i actrius més antiga del país.

Perquè va ser des dels seus inicis una escola que s’ha caracteritzat pel seu caràcter pioner i innovador.  I forma part de la història de Barcelona. Així ha estat com durant tots aquests anys s’ha anat transformant. I ha passat de ser l’empresa familiar creada per l’afamat mim Ton Font , a convertir-se en una cooperativa moderna, que ofereix una formació actoral contemporània i integradora.  És per això que l’actual equip, vol fer una mirada a tot el recorregut i celebrar que el timbal segueix ple de vida , ple de vides.

L’1 d’octubre del 2019, eltimbal, Centre de formació i creació escènica, compleix 50 anys. I és tota una vida, moltes vides. Les d’aquelles companyes i companys, que han format part d’aquest perllongat i dilatat temps. Formant actors i actrius, ballarins i ballarines, comediants, persones a la nostra ciutat, Barcelona. Persones d’arreu del país, d’altres països, de les comarques properes, dels nostres barris. Perquè totes aquestes vides són els nostres 50 anys.

TON FONT

La del seu fundador, l’Anton Font,  per començar. Va ser l’any 1969, quan aquest jove emprenedor va inaugurar  al districte de Sarrià, la primera Escola d’Arts Escèniques del país: eltimbal.  Actor format com a mim en l’escola de Marcel Marceau , amb mestres de la categoria de Etienne Decroux, Italo Riccardi o Jeaninne Grillon. Va ser co-fundador de Els Joglars .  Així que aquella escola que deu el nom  a un instrument utilitzat per joglars medievals,  amaga també una intenció del seu fundador. La de poder utilitzar la paraula en català quan aquest estava prohibit.

I és que a finals dels 60, es veien clarianes a la llarga etapa obscurantista de la dictadura franquista. I es preveia amb esperança la proximitat d’un renaixement cultural, en el marc d’un nou ordre sòcio-polític. Durant aquells anys, van sorgir entitats i moviments socials que avançaven cap a una normalització democràtica. Doncs en aquell marc sòcio-polític naixia el timbal.

ACTIVITAT FORMATIVA I DE DIFUSIÓ

La vida professional d’Anton Font es destaca especialment en l’àmbit docent. Va ajudar a construir la pedagogia activa catalana. Va impartir classes d’expressió a escoles com  Rosa Sensat, Talitha i l’Institut del Teatre, entre d’altres. Va fundar l’escola de teatre eltimbal, l’escola degana de tota Catalunya. El timbal va esdevenir, en paraules de Font,   “un mitjà canalitzador de vocacions i capacitats per a l’escalada a fites professionals. Però a l’ hora, i no menys important, va ser un reducte alliberador d’emocions i sentiments “.  Com a  espai, en definitiva,  on  es donava prioritat a la persona i a la seva expressivitat artística.

Ton Font ja era reconegut aleshores  internacionalment, com l’únic actor català de mim de categoria europea. Va impulsar aquesta disciplina amb la creació del Festival Internacional de Mim de Barcelona i la publicació del llibre El Mim.

LA SEU DE PORTAFERRISSA (CIUTAT VELLA. BARCELONA)

Més endavant, el projecte de eltimbal s’amplia i es trasllada a Ciutat Vella, al carrer Portaferrissa. En aquest període, i sota la batuta del Ton Font, la Mireia Font  va anar assumint la gestió i filosofia del centre. Ella era aleshores una destacada ballarina de claqué. És llavors quan amb el professor i investigador Ricard Boluda i el seu mentor i professor de l’Institut del Teatre, Fausto Carrillo, comencen a visualitzar una pedagogia més integradora i contemporània.Tots aquells anys de treball desenvocaran en el Sistema Coda , actual mètode de formació actoral i filosofia del Centre .

Però la lluita continuava. I liderats pel Ton un cop més, es va engegar la llavor del que avui és l’ACET. L’Associació d’Escoles de Teatre de Catalunya.  Aquesta associació es reconeguda pel sindicat d’actors i actrius de Catalunya (AADPC). Amb el pas del temps esdevindrà el punt de trobada de la comunitat educativa teatral del país. L’ACET ha aconseguit que el Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral fos una realitat. Van ser els seus membres qui impulsaren i participaren amb Ensenyament de las seva redacció.  Aquest CFGS  s’imparteix des de l’any 2015 i és pioner en tot l’Estat.

L’EQUIP PROFESSORAT. PEDAGOGIA I RECERCA

I així es com en els propers anys, s’anirà conformant l’equip que avui configura eltimbal. Un equip de persones i professionals compromesos/es amb el seu temps, que s’estimen el seu art i el seu ofici. Alguns/es sortits de la cantera  de joves actors i actrius formats al Centre. Altres, formats arreu, amb experiència als escenaris i als sets de rodatge. Però que han fet de la pedagogia i de la recerca una part fonamental de la seva professió.

EL TIMBAL, CENTRE DE FORMACIÓ I CREACIÓ ESCÈNICA. COOPERATIVA.

L’any 2010,  eltimbal es reinventa un cop més, i es transforma en cooperativa. Exerceix una gestió i governança col·lectiva amb l’equip que actualment conformen. Són la Montse Bernad, el Ricard Boluda, el Marc Brualla , la Mònica Cordomí i el Roger Ribó.  Aquest equip d’actors/actrius i pedagogs/gues, assumeixen com a propis els valors del cooperativisme. I col·laboren amb altres agents per enfortir i difondre el moviment cooperatiu. Tenen l’afany d’imaginar una manera de treballar i organitzar-se , d’estar en el món. També en l’ofici actoral.

L’ actual equip directiu sap que sense l’impuls inicial del Ton Font,  sense la seva convicció pedagògica , el seu entusiasme, la seva enorme creativitat, valentia i generositat,  la vida, les vides de eltimbal no serien una realitat. I reivindica un major reconeixement de la contribució de El Timbal a la història  cultural i educativa de la ciutat. I, a la vegada, un major reconeixement de la trajectòria professional del seu fundador. En Ton Font va rebre el passat any el Premi BBVA de Teatre.

I avui, amb 50 anys d’història, podem dir que eltimbal forma part de la historia (i les històries) de la ciutat.  Podem dir que és un centre referent, innovador i sòlid alhora,  en formació actoral del nostre país. I que seguirà fent història, de ben segur.

L’equip directiu de eltimbal (2019)

The post El timbal, 50 anys i moltes vides. 1969-2019 appeared first on el timbal.

Projecte Alejandra o Perdre la por a crear

El germen d’Alejandra neix durant un trajecte de tren entre Pineda de Mar i Barcelona, tornant d’un d’aquells bolos que fas “per sobreviure”. Durant el viatge l’Àlex, l’Ane i jo comentàvem que tot sovint teníem idees o ganes de ‘fer’, coses, així en general, però no trobàvem el moment de començar-les. Una situació indefinida a mig camí entre la procrastinació creativa (tendència patològica a diferir o a remetre una acció al dia següent) i l’horror vacui escènic.

Buscant posar fi a aquesta situació –sense massa esperances– vaig arribar a casa i em vaig posar a buscar alguna cosa que em servís d’inspiració. Després de revisar alguns textos, apunts i idees desordenades en alguna llibreta em va venir a la ment un dels primers poemes d’Alejandra Pizarnik amb què em vaig topar.

Deia: “Buscar. No es un verbo sino un vértigo. No indica acción. No quiere decir ir al encuentro de alguien sino yacer porque alguien no viene”. Aquestes 25 paraules havien quedat gravades a foc al meu cervell durant una temporada, com si d’un desafortunat i premonitori epitafi es tractés.

Ara em tornaven a la ment com aquell pretext que necessitava com a punt de partida de les meves inquietuds. Vaig recuperar de la meva escassa biblioteca la Poesia Completa de l’autora argentina, un regal de Sant Jordi d’un exnovio que aleshores estudiava filologia anglesa i que, d’alguna manera, em va ensenyar a trobar la bellesa en allò horrible per a la majoria. Em vaig posar a llegir i anotava temes, idees i paraules recurrents en els versos de Pizarnik. La soledat, l’abandonament, la mort, el silenci i els miralls eren algunes d’aquestes imatges que vaig copsar després d’una primera lectura de moltes poesies que anys enrere havia passat per alt. Més tard vaig adonar-me que al darrere de tota aquesta boira metafòrica hi havia, a la meva manera d’entendre, la qüestió de la identitat pròpia. Ho vaig veure clar al senzill poema ‘Sólo un nombre’ que obre la nostra peça, i que Pizarnik va escriure el 1956:

alejandra alejandra

debajo estoy yo

alejandra

Procés

A partir d’aquest moment van començar a aparèixer imatges al meu cap que guardaven relació amb les paraules de la poetessa. Imatges, accions i situacions que calia ordenar i provar en escena, on és imprescindible que funcionin. Després de llegir i rellegir moltes peces vaig fer una tria inicial que afrontava la qüestió de l’existència des de dues òptiques diferents: la pròpia i l’aliena. Com sóc? Com em veuen els altres? Com em modifica la societat? És possible l’autenticitat en un món que ens jutja i ens coarta constantment?

Amb el material reunit vaig exposar la idea als meus companys de el timbal amb qui havia sorgit la idea: l’Alex, l’Ane i el Marc. Durant dues setmanes ens vam instal·lar a les sales d’assaig del centre per investigar què ens provocaven les paraules de Pizarnik a nivell corporal, alhora que posàvem a prova algunes de les imatges que se’ns havien acudit. Amb l’antiquíssim mètode d’assaig i error –mai més ben dit–  i amb la dificultat de no tenir ningú extern que ens garantís què funcionava i què no, vam anar construint un relat que constantment es modificava però que tenia una voluntat claríssima: provocar alguna cosa en l’espectador.

Provant, provant vam arribar al 20 de maig de 2016, quan vam llençar a la piscina i vam presentar davant de professors, pares i alumnes la nostra criatura, a qui vam posar per nom ‘Alejandra’, fent honor a l’autora de les paraules que omplien els 15 minuts d’espectacle.

Premis Increscènic a Fort Pienc

A partir d’aquí va començar una nova etapa quan, el dilluns següent, la nostra professora Montse Bernad ens va proposar que presentéssim la peça al concurs Increscènic que organitzava l’Eix de Comerciants Fort Pienc. La proposta era fer un rentat de cara a la peça sota la seva direcció i provar sort al certamen.

Tots hi vam estar d’acord i vam posar fil a l’agulla, ja que només teníem tres setmanes per fer les modificacions convenients. Treballant amb la Montse vam detectar diversos problemes fonamentals: l’absència de personatges, músiques poc integrades i una estructura que presentava quadres aïllats, és a dir, no hi havia continuïtat entre una escena i la següent. En poques paraules, li vam donar un valor dramatúrgic més consistent i el vam vestir.

El 2 de juliol de 2016 vam presentar la nova versió de la nostra peça en el marc de la Fira d’Arts Escèniques que organitza l’Associació de comerciants Eix de Fort Pienc. Va ser un bolo complicat donades les circumstàncies, principalment ambientals: al carrer, al costat de la parada del tramvia, amb el mercat dels Encants a ple rendiment a l’altra banda i les obres de la plaça de les Glòries com a banda sonora. Va ser tot un repte per nosaltres haver de captar l’atenció del públic i fer-los arribar el missatge, però finalment ens en vam sortir prou bé i el jurat va decidir atorgar-nos el primer premi.

D’alguna manera, havíem aconseguit el nostre objectiu. Així ho vam constatar el dia de l’entrega de premis, el passat 30 de setembre, quan alguns membres del jurat se’ns van acostar per felicitar-nos i també per fer-nos saber que aquell dia de juliol, ‘Alejandra’ va despertar alguna cosa dins seu, la qual cosa és, tal i com jo ho entenc, una de les principals funcions del teatre.

Jordi Ciurana

11 d’octubre de 2016

The post Projecte Alejandra o Perdre la por a crear appeared first on el timbal.

La nostra companya i professora d’El Timbal, Montse Bernad reflexiona sobre l’autoconeixement en el propi actor i el teatre. Escolte’m-la.

“La naturalesa humana de l’actor no només fa possible la seva grandesa, sinó que també és la font dels seus problemes. Un ésser individual pot posseir l’habilitat tècnica per fer certes coses i, no obstant, pot haver dificultat per expressar-les a causa de la seva vida emocional o dels problemes inherents a la seva existència humana. La actitud enfront a aquest problema de l’actor ha de tractar, en primer lloc, d’alleujar qualsevol dificultat inherent a sí mateix que negui la seva llibertat d’expressió i bloquegi les capacitats que posseeix.” Lee  Strasberg.

Així com el teatre resulta ser una eina poderosa per l’autoconeixement, també el treball personal és molt útil i necessari en la professió teatral. Va ser partint d’aquesta tesi (i després de molt temps de donar-li voltes) que vaig voler presentar un taller amb l’objectiu d’obrir el potencial creatiu basat en l’autenticitat i la singularitat que cada un de nosaltres posseïm, aportant a l’actor la possibilitat d’una exploració profunda de sí mateix per tal d’aconseguir un màxim de congruència interna que el condueixi a una resposta autèntica i vital a l’escenari. Aquest taller (Kit de Supervivència de l’Actor), surt doncs de la pràctica amb el teatre, amb la psicologia  i amb diferents corrents terapèutiques, especialment la Teràpia Gestalt.

No és que hagi descobert res de nou (ja m’agradaria…), de fet, el teatre sempre ha tingut relació amb l’home i amb la forma de moure’s en la seva pròpia vida. Citant a Augusto Boal: “tots som teatre, les nostres relacions s’estructuren de forma teatral, fem teatre a l’escenari i a la nostra pròpia vida. La diferència és que quan sortim a l’escenari, s’acaba la mentida i comença la veritat”. L’experiència teatral, doncs, té una relació imprescindible amb les emocions, amb la il•lusió, amb l’entrega. Possibilita escriure la història de diferents maneres, descobrir els altres en un mateix, abandonar les màscares quotidianes, els bloquejos, deixar-se sorprendre.  Jerzy Grotowsky i Peter Brook, entre d’altres, reconeixen la repercussió que té el treball teatral en el personal i a l’inrevés. Grotowsky assegura que per tal de que caiguin les pròpies barreres, l’actor ha de superar el primer gran obstacle que troba, que és la pròpia persona de l’actor. En ella trobem les resistències que s’oposen als seus processos psíquics, emocionals o impulsos corporals.

En la mateixa línia, Uta Hagen al seu llibre “Un reto para el actor”, afirma que la lluita per conèixer-se a un mateix no acaba mai i que és necessari aprofundir en els sentits físics, en la pròpia psicologia i en les emocions per tal d’aconseguir l’autenticitat a escena. Segons ella- i no puc estar més d’acord- l’actuació es basa en l’estudi dels conflictes i les relacions humanes i creu que per tal de poder representar altres éssers humans cal tenir un cert coneixement sobre un mateix. Com a actors, treballem amb nosaltres mateixos i tot el que és humà esdevé el nostre objecte d’estudi i, per tant, té sentit que comencem estudiant-nos a nosaltres mateixos.

Tanmateix,  no només per estar a sobre d’un escenari serveix aquest camí d’anada i tornada que és l’autoconeixement: també hem de tenir en compte que ser actor, per la doble condició de ser instrument i instrumentista, comporta certs riscos per a la salut mental i emocional. En aquest sentit, ens hem d’aprendre a cuidar i a saber gestionar la nostra activitat professional i creativa. Jacques Lecoq deia “pot ser que sigui una utopia, però jo desitjo que l’alumne sàpiga viure a la vida i que, a la vegada, sigui un artista a l’escenari”. Més que utòpic em sembla necessari i coherent, i comparteixo absolutament la seva visió. El teatre és important, però la vida ho és més i el mite de l’artista turmentat ha fet molt mal.

El que sí li correspon a l’actor és poder enfrontar-se a sí mateix, no ocultar-se res i ser capaç de trobar les respostes necessàries per tal de crear realitat en la ficció. El teatre facilita que aflorin nous “jos” que ens interroguen: donar-les espai, deixar-nos qüestionar sense pressa per trobar respostes ens aproparà més al que som dins i fora de l’escenari.

Montse Bernad, actriu i psicòloga psicoterapeuta.
Professora a El Timbal.

BIBLIOGRAFIA:

Brook, P. ” El espacio vacío”
Grotowsky, J. “Hacia un teatro pobre”
Perls, F. “Sueños y existencia”
Hagen, U. “Un reto para el actor”
Lecoq, J. “El cuerpo poético”
Boal, A “El arcoiris del deseo”
Fernández, Mª Laura; Montero, I. “El teatro como oportunidad”.

Montse Bernad imparteix els dies 11 i 12 de maig de 2013 el curs intensiu “Kit de supervivència de l’actor“. Per a més informació cliqueu aquí.

______________________________________________________________

Nuestra compañera y profesora de El Timbal, Montse Bernad reflexiona sobre el autoconocimiento del actor y el teatro. Escuchémosla.

“La naturaleza humana del actor no sólo hace posible su grandeza, sino que también es la fuente de sus problemas. Un ser individual puede poseer la habilidad técnica para hacer ciertas cosas y, no obstante, puede tener dificultades para expresarlas debido a su vida emcional o a los problemas inherentes a su existencia humana. La actitud frente a este problema del actor tiene que tratar,en primer lugar, de aliviar cualquier dificultad inherente a sí mismo que niegue su libertad de expresión y bloquee las capacidades que posee.” LeeStrasberg. 

Así como el teatro resulta ser una herramienta poderosa por el autoconocimiento, también el trabajo personal es muy útil y necesario en la profesión teatral. Fue partiendo de esta tesis (y tras mucho tiempo de darle vueltas) que quise presentar un taller con el objetivo de abrir el potencial creativo basado en la autenticidad y la singularidad que cada uno de nosotros poseemos, aportando al actor la posibilidad de una exploración profunda de sí mismo con el propósito de conseguir un máximo de congruencia interna que le conduzca a una respuesta auténtica y vital al escenario. Este taller, “Kit de Supervivencia del Actor”, ha sido concebido teniendo en cuenta mi práctica en el teatro,  la psicología y diferentes corrientes terapéuticas, especialmente la Terapia Gestalt. 

No es que haya descubierto nada nuevo (ya me gustaría…), de hecho, el teatro siempre ha tenido relación con el hombre y con la forma de moverse en su propia vida. Citando a Augusto Boal: “todos somos teatro, nuestras relaciones se estructuran de forma teatral, hacemos teatro en el escenario y en nuestra propia vida. La diferencia es que cuando salimos al escenario, se acaba la mentira y empieza la verdad”. La experiencia teatral, pues, tiene una relación imprescindible con las emociones, con la ilusión, con la entrega. Posibilita escribir la historia de diferentes maneras, descubrir otras en un mismo, abandonar las máscaras cotidianas, los bloqueos, dejarse sorprender. Jerzy Grotowsky y PeterBrook, entre otros, reconocen la repercusión que tiene el trabajo teatral en el personal y al revés. Grotowsky asegura que paraque caigan las propias barreras, el actor debe superar el primero el gran obstáculo que encuentra, que es la propia persona del actor. En ella encontramos las resistencias que se oponen a sus procesos psíquicos, emocionales o impulsos corporales. 

En la misma línea, Uta Hagen a su libro “Un reto para el actor”, afirma que la lucha para conocerse a un mismo no acaba nunca y es necesario profundizar en los sentidos físicos, en la propia psicología y en las emociones para conseguir la autenticidad en escena. Según ella- y no puedo estar más de acuerdo- la actuación se basa en el estudio de los conflictos y las relaciones humanas y para poder representar otros seres humanos hay que tener un cierto conocimiento sobre uno mismo. Como actores, trabajamos con nosotros mismos y todo el que es humano es objeto de estudio y, por lo tanto, tiene sentido que empezamos estudiándonos a nosotros mismos. 

Aun así, no sólo por estar encima de un escenario sirve este camino de ida y retorno que es el autoconocimiento: también debemos tener en cuenta que ser actor, por la doble condición de ser instrumento e instrumentista, comporta ciertos riesgos para la salud mental y emocional. En este sentido, tenemos que aprender a cuidarnos y a saber gestionar nuestra actividad profesional y creativa. Jacques Lecoq decía “puede que sea una utopía, pero yo deseo que el alumno sepa vivir en la vida y que, a la vez, sea un artista al escenario”. Más que utópico me parece necesario y coherente, y comparto su visión. El teatro es importante, pero la vida lo es más y el mito del artista atormentado ha sido contraproducente y nocivo. 

Lo que sí le corresponde al actor es poder enfrentarse a sí mismo, no ocultarse para nada y ser capaz de encontrar las respuestas necesarias paracrear realidad en la ficción. El teatro facilita que afloren nuevos “*jos” que nos interrogan: darles espacio, dejarnos cuestionar sin prisa para encontrar respuestas nos acercará más al que somos dentro y fuera del escenario. 

Montse Bernad, actriz y psicóloga psicoterapeuta.Profesora del Timbal.

BIBLIOGRAFIA:
Brook, P. ” El espacio vacío”
Grotowsky. “Hacia un teatro pobre”
Perls, F. “Sueños y existencia”
Hagen, U. “Un reto para el actor”
Lecoq, “El cuerpo poético”
Boal, A “El arcoiris del deseo”
Fernández, Mª Laura; Montero, I. “El teatro como oportunidad”.

Montse Bernad imparte los días 11 y 12 de mayo de 2013 el curso intensivo “Kit de supervivencia del actor”. Para información clicad aquí.

The post El Teatre com a veritat / El Teatro como verdad appeared first on el timbal.