Recorda aquest nom: Lev Vigotsky

Jugar és quelcom realment seriós, i devem sobretot a Vigotsky (Rússia, 1896 – 1934) que atorgués al joc, com a instrument i recurs sociocultural, el paper de ser un element impulsor del desenvolupament mental dels nens/es, tot facilitant el desenvolupament de les funcions superiors tals com la atenció o la memòria voluntària. Segons les seves pròpies paraules “El joc és una realitat canviant i sobretot impulsora del desenvolupament mental del nen/a”. Jugant, per tant, aprenem. També quan som persones adultes.

Vygotsky és un dels grans teòrics de l’educació del segle XX. Les seves aportacions han impactat en els nostres models d’educació actuals, i de les seves teories s’han desprès múltiples concepcions aplicades a la pedagogia d’avui dia. La teoria sociocultural de Vygotsky cerca posar les bases de com l’aprenentatge es construeix de mica en mica durant els primers anys, i amb ajuda del context social dels més petits.

Diem que la seva teoria és constructivista perquè a través del joc es construeix l’aprenentatge i la pròpia realitat social i cultural. Jugant amb altres ampliem la nostra capacitat de comprendre la realitat de l’entorn social natural augmentant contínuament el que Vigotsky anomena “zona de desenvolupament proper (ZDP)”.

La ZDP es defineix com “la distància entre el nivell de desenvolupament cognitiu real, la capacitat adquirida fins aquell moment per resoldre problemes de forma independent sense ajuda d’altres, i el nivell de desenvolupament potencial, o la capacitat de resoldre’ls amb l’orientació d’un adult o d’altres nens/es més capaços“. El joc, per tant, forma part essencial del desenvolupament ja que amplia contínuament la zona de desenvolupament proper.

Així mateix, aquesta teoria sociocultural del desenvolupament cognitiu s’enfoca no només en com els adults i els companys/es, mitjançant un treball col·laboratiu, influeixen en l’aprenentatge individual, sinó també en com les creences i les actituds culturals impacten en la manera de portar a terme la instrucció i l’aprenentatge.

La importància del joc sociodramàtic

A aquesta fase del joc en la infantesa, que arriba fins als 6-7 anys, es desperta un interès creixent pel món dels adults i el “construeixen” imitativament, el representen. D’aquesta manera avancen en la superació del pensament egocèntric i es produeix un intercanvi lúdic de rols de caràcter imitatiu que, entre altres coses, ens permet esbrinar el tipus de vivències que els proporcionen les persones del seu entorn proper. Juguen a ser la mestra, el pare o la mare, i manifesten així la seva percepció de les figures familiars properes.

És per això que a mesura que el nen/a creix, el joc dramàtic, la representació “teatral” i musical amb caràcter lúdic, és un excel·lent recurs psicopedagògic per al desenvolupament de les seves habilitats afectives i comunicatives. A més, aquelles activitats que es realitzen de forma compartida els permeten interioritzar les estructures de pensament i comportamentals de la societat que els envolta, apropiant-se’n.

El joc, doncs, serveix per explorar, interpretar i assajar diferents tipus de rols socials observats, alhora que contribueix a expressar i regular les emocions. No és poca cosa.

Com apliquem a classe la seva teoria?

Us compartim algunes indicacions sobre allò que considerem fonamental a l’hora de formar, des de la perspectiva que esmentem anteriorment i que ens acompanya en la nostra activitat docent.

A les sessions:

• Cal transmetre una idea fonamental a l’alumnat: el comportament de nens i nenes en el procés d’aprenentatge és el model a seguir per als adults: assaig i error. En el procés per fer les coses bé, sovint, abans, les fan malament. I com que no tenen aquesta consciència de bé i malament, mai no concedeixen una connotació negativa a l’error i, per tant, no es frustren. Només els interessa conèixer, explorar, investigar, aprendre.
• La solidaritat entre l’alumnat és un valor que té la característica d’actuar de ressò. S’estén ràpidament i abasta totes les persones, per la qual cosa els èxits d’un company/a mostren el camí per als èxits dels altres.
• El bon humor és contagiós i relaxa. No cal témer que hi hagi manca d’atenció o una actitud poc seriosa. És compatible amb el rigor i l’autodisciplina i és feina del pedagog o pedagoga que així sigui.
• Les xerrades o petites avaluacions al final de la sessió faciliten un ambient de diàleg i reflexió sobre allò après i, a més, permeten que no s’acumulin els dubtes, les insatisfaccions, els comentaris pendents i els eficaços reforços positius sobre els avenços obtinguts.
• Totes les persones han de tenir el seu espai i temps per experimentar tots els exercicis i improvisacions. Si no és així, la frustració pot aparèixer en algunes i amb raó.
• Cal transmetre la idea a l’alumnat que no n’hi ha prou de seguir les pautes marcades pel professor o professora en cada joc o exercici. Evidentment, cal respectar-les, però intentant sempre anar més enllà, és a dir, fent alguna cosa creativa que fins i tot superi allò pautat. La idea és combatre el conformisme i reclamar de cada persona, sempre, la iniciativa creadora.

Per a la persona que ensenya:

• El bon pedagog/a és com un bon àrbitre: el millor que pot fer és passar desapercebut/da. Que el joc sigui ric, que l’alumnat gaudeixi i aprengui com si ell o ella no fessin res.
• El formador/a no és infal·lible. No cal pretendre amagar-se amb errònies interpretacions d’estatus.
• Un bon esquema per a una sessió o curs no ha de ser inflexible. Si el professor/a adverteix que l’energia i el moment exigeixen un canvi, caldrà posar en pràctica la capacitat d’improvisació per apartar-se de l’esquema i experimentar per camins no previstos a priori. Cal arriscar i, a més, n’és un bon exemple perquè l’alumnat també ho faci.
• És necessari desenvolupar una bona memòria visual. Això permet il·lustrar, amb detalls concrets de cada improvisació, els comentaris que es fan sobre la feina individual o de grup. Aquesta explicació detallada fa que cada alumne o alumna entengui millor els conceptes i contribueix a confiar plenament en l’opinió del formador/a.
• L’objectiu del pedagog/a és ajudar cada persona en el procés d’aprenentatge, no el lluïment personal. Cal controlar l’ego en tot moment, el propi i cada alumne o alumna.
• El formador/a ha de fixar com a objectiu que l’alumnat faci seus dos o tres conceptes bàsics del que ensenya, especialment als cursos de curta durada. No cal pretendre més, ja que provocarà frustració, en els alumnes i en el professor/a.
• Ser molt clar/a en les explicacions dels exercicis permet un millor aprofitament del temps, ja que es redueixen els dubtes i preguntes i s’evita la realització de propostes amb pautes mal enteses, amb la confusió consegüent que això comporta i la necessitat de repetir exercici. Tot i ser clar, convé preguntar, abans de començar, si hi ha cap dubte. De vegades, la pregunta d’una persona aclareix el seu propi dubte i la de les que no gosen formular-la.
• És perillós que els exercicis tinguen una durada llarga. Cal evitar el cansament físic o l’avorriment, per la qual cosa és convenient que el formador o formadora romangui molt alerta per poder detectar-los abans que es produeixin.
• Quan s’analitzin els exercicis cal recalcar els èxits aconseguits, els millors moments o els avenços individuals en el procés d’aprenentatge. Després vindran les crítiques constructives sobre els errors, amb l’objectiu de millorar i facilitar el camí en les propostes següents.
• El pedagog/a no ho pot dir tot. Cal donar un temps a l’alumnat per comentar un exercici, si volen afegir alguna cosa. Sempre és probable que aquestes aportacions aportin llum als altres, professor/a inclòs.
• És imprescindible que la mirada del formador/a quan parla sigui directa i transparent. Una bona part de la confiança es comença a aconseguir amb la mirada.

Diu Erika Landau, experta en investigació de la creativitat, que “l’actitud creativa davant l’educació significa descobriment, alliberament i foment dels potencials de l’ésser humà, tant de qui ensenya com de qui aprèn”.

A la nostra escola, el timbal, comptem amb un equip de professorat àmpliament format en pedagogia teatral, amb una clara vocació per l’ensenyament i una gran qualitat artística i humana. Si ens vols conèixer més, pots anar aquí.

Recorda que t’acompanyin bé en el procés de creixement artístic i tècnic és vital perquè puguis créixer com a actor/actriu i com a persona. La nostra escola n’és garantia.

Fonts

Additio App, Metodologies.
Yasnitsky, A., van der Veer, R., Aguilar, E. & García, L.N. (Eds.) (2016). Vygotski revisitat: una història crítica del seu context i llegat. Buenos Aires: Miño i Dávila Editors
Lactor creatiu. Mantovani ; Jara.

The post Jugar és quelcom realment seriós appeared first on el timbal.