La pedagogia de Lecoq

Jacques Lecoq va tornar a París, després de la seva aventura italiana on es va interessar per la comèdia, el 1956 i aquell mateix any va obrir l’École internationale de théâtre Jacques Lecoq . Des d’aleshores, la formació conformaria el seu hàbitat principal de treball fins a la seva mort.

«És en el fet d’ensenyar que puc continuar la meva indagació sobre el coneixement del moviment. És ensenyant quan millor comprenc com «això es mou». És ensenyant com he descobert que el cos sap coses que el cap encara no sap! Aquesta cerca m’apassiona”.

Lecoq va orientar l’entrenament dels seus actors de manera que s’animessin a investigar noves maneres d’actuar a què s’adaptessin millor. Una part important del treball d’investigació actoral la va dedicar a l’estudi de la màscara. Especialment la màscara neutra, donant així primacia a la gestualitat corporal sobre l’expressió verbal. El seu estil d’actuació va apuntar a aconseguir una interacció més gran amb el públic, un ús més complet de l’espai escènic, i una prioritat d’acció física per sobre de la paraula.

Lecoq va morir el 1999 però de la seva metodologia van néixer diverses escoles al voltant de tot el món i el seu programa i els seus ensenyaments perviuen actualment. En una de les més prestigioses, LISPA (London International School of Performing Arts) ubicada en aquell moment a Londres (actualment la seu és a Berlín), va ser on es va formar com a actor, creador i pedagog el Roger Ribó, coordinador del programa de postgrau, així com l’equip de professorat del Postgrau en Creació Teatral, formació d’especialització impartida a l’escola el timbal.

Un pla d´estudis amb garanties, una pedagogia per a la creació dramàtica

En el segon i darrer any de l’Escola de Lecoq a la Rue du Faubourg-Saint-Denis de París, el treball es canalitzava cap a la creació als territoris dramàtics principals, després d’un primer any centrat a conèixer la via de l’actuació a mitjançant la improvisació i el desenvolupament tècnic dedicat a l’anàlisi dels moviments. El programa de Postgrau que ofereix el timbal combina aquests dos moments. Tenint en compte que els assistents arriben tenint una formació actoral sòlida i havent superat una prova d’accés i que, per tant, es parteix d’un lloc des d’on poder assumir aquests conceptes amb tot el rigor en només un any acadèmic.

Jouer, jugar.

El joc és una de les idees més importants en el treball de Lecoq i també de les classes de postgrau, ja que és el vector que guia la formació i el procés creatiu dels actors/atrius. El joc, a més de fer un plaer de l’aprenentatge, canalitza tres aspectes fonamentals en la formació de l’actor i és per això que s’utilitza com a base didàctica de les sessions .

• El primer, fomentar la creativitat a través de la improvisació, apropant-se a l’escena des de la praxi i descartant l’intel·lectualisme limitant.
• El segon, la distància en la interpretació del personatge, podent interpretar una altra cosa que no sigui a un/a mateix/a alhora que hi ha una implicació profunda.
• La comunicació moment a moment amb l’espectador, ja que cal oferir-li la interpretació, aconseguir que arribi.

Observar, mimar

A més, una de les eines més poderoses que s’apliquen a la formació s’aconsegueix a través de poder observar i mimar progressivament la dinàmica dels elements de la natura (aigua, foc, terra, aire), de les matèries (paper, plàstic, cotó…), dels animals, colors, llums, sons… Doncs aquestes dinàmiques quan s’incorporen i es fan pròpies poden ser transferides al moviment escènic per donar un sentit al joc teatral. Aquests processos mimodinàmics -com els va anomenar Lecoq– són essencials per a l’enriquiment del joc de l’actor/actriu. Ell mateix afirmava: “Quan un actor aixeca un braç, el públic ha de rebre un ritme, un so, una llum”.

Construir

Indispensable també dins del postgrau en creació teatral, el treball amb màscares de comèdia ja que obliga l’alumne/a a construir la seva presència escènica a partir d’una referència externa que està allunyada de la pròpia història personal. Aquest procés continua fins que, arribat el moment, i ja sense màscares, els i les alumnes han de poder realitzar improvisacions on hauran d’interpretar diversos personatges en una mateixa situació. Una improvisació d’aquest tipus és «L’escena del biombo», on aprofitant la part oculta que li ofereix el biombo, un mateix actor/actriu fa aparèixer diferents personatges. Es tracta de construir un joc teatral on els diferents personatges s’esperen, es busquen, es persegueixen… això obliga l’actor/actriu a saltar ràpidament d’un personatge a un altre posant en joc el canvi de vestuari, de veu o de la expressió corporal.

Explorar territoris

Pel que fa a la creació mitjançant l’exploració dels grans territoris, cal dir que no es tracta de reconstruir aquests gèneres des del punt de vista històric sinó de cercar-hi un estímul que fomenti la creació. Alguns són el melodrama, la comèdia, el grotesc o la tragèdia. Vegem-ne les característiques principals:

• El melodrama posa en joc els grans sentiments humans i s’impregna dels conflictes profunds de la moral i la justícia. És un territori que té a les mirades i als silencis el seu principal vehicle d’expressió.
• La comèdia humana plasma el seu tema vector, l’instint de supervivència i dóna als alumnes l’oportunitat de participar d’un joc dramàtic portat al límit, on desplegar tots els recursos físics i la utilització imaginativa dels objectes.
• De la tragèdia al grotesc: El grotesc implica l’elaboració de cossos marcadament artificials, de bufons, de personatges el motor dramàtic dels quals es fonamenta a burlar-se de les conviccions més arrelades a la societat. Aquests tendeixen a subvertir les situacions, a recargolar-les, a imposar una lògica inversa, busquen allò insòlit, la deformació del que és quotidianament assumit. A les tragèdies, el cor es treballa com a element essencial, com a cos col·lectiu, com «una mena de cèl·lula que pot adoptar diferents formes segons la situació en què es trobi». Com a element orgànic que és, el cor es pot posar en acció a través del procés mimodinàmic amb què es modela la presència d’un personatge. La dinàmica del cor i la utilització que fa de l’espai i del temps prepara l’aparició i balanceja la presència de l’altre gran protagonista de la tragèdia: l’heroi o l’heroïna.

Trobar la pròpia veu creadora

Com a conclusió lògica del treball realitzat, el postgrau finalitza amb l’elaboració de projectes escènics personals que es presenten a un espai teatral.

Tot i que la formació respon a un impuls per crear un teatre on prima l‘aspecte visual i les qualitats del moviment escènic, les creacions que surten es caracteritzen per una gran diversitat. Precisament, si recuperem les paraules de Lecoq, aquesta diversificació en les formes creatives dels alumnes revela el fi primigeni i últim de la seva escola, això és «la realització d’un nou teatre de creació».

Per poder accedir al programa del Postgrau en Creació Teatral, cal superar una prova d’accés.

Si vols ser un/a dels elegits/des per aquest proper curs, pots informar-te del que has de preparar aquí.
També ens pots trucar al 933 027 347 o venir a visitar-nos i veure les nostres instal·lacions.

Fonts:

Lecoq el cos poètic
Lecoq Theatre of movement and gesture
L’art de l’actor al segle XX, B. Ruiz

The post Postgrau en Creació Teatral. El llegat de Lecoq i la poètica del moviment. appeared first on el timbal.

“Heu de crear una comèdia d’embolics on quatre actors/actrius facin vuit personatges”.

Amb aquesta premissa es va encendre la guspira que culminaria amb l’estrena d’Hotel Saphir, peça de creació col·lectiva de la Companyia MalaIdea, programada recentment a l’Aquitània Teatre, després d’un exitós recorregut per altres municipis catalans.

Coneixerem de la mà dels propis creadors/es una mica més sobre aquest viatge que es va iniciar arrel d’aquesta proposta que el Roger Ribó i la Blanca Solé, professors del Postgrau en Creació Teatral de l’escola el timbal de Barcelona, van llançar un dia al seu alumnat.

– Heu explicat que el projecte Hotel Saphir neix com a resultat d’un exercici del Postgrau de Creació de el timbal amb una premissa clara. Com vau començar?

– Efectivament, així va ser. Doncs un cop vam superar el moment “wow com farem això?!”, que no va durar més de dos minuts, també us ho he de dir, ens vam posar “manos a la obra”. Vam començar a fer algunes improvisacions de petites situacions que podrien generar equívocs i gags i poc a poc vam anar definint rols i estructura dramatúrgica.

Cal dir que ja portàvem dos trimestres treballant al postgrau sobre les dinàmiques pròpies de la comèdia (ritme, energia, forma i construcció de personatges) i per tant, tenia tot el sentit del món que ara ens atrevíssim a llençar-nos al buit i provar. La prova de foc, però, va ser quan la vam mostrar al públic. Quan fas comèdia sempre hi ha aquella por de si riuran o no, de si connectaran….i sí, va sortir prou bé!!

– El públic va riure?

– Sí, molt!! Va ser fantàstic descobrir allò.

– I amb el “subidón” post-estrena vau decidir moure la peça al circuit professional, no?

– Bé, no va ser ben bé així…. Nosaltres, clar, vam estar molt contents de la bona acollida per part del públic però ens faltava el feed-back del professorat (tot el procés de creació és autònom i ells veuen la peça a la mateixa vegada que el públic!). En aquesta conversa, sí que els dos van coincidir en que tenia potencial i que, treballant-la més, podria esdevenir un espectacle amb recorregut . Així que , un cop acabats els estudis i veient la bona sinergia que teniem a l’hora de crear, vam decidir fundar la companyia Mala Idea.

Després de vàries residències on vam refer l’obra vam estrenar una versió definitiva el gener de 2022 al Teatre l’Amistat de Premià de Mar. I hem anat fent bolos fins ara, que vam tenir la oportunitat d’estrenar a Barcelona , al Teatre Aquitània, experiència de la que estem molt satisfets/es. Cal dir que tot això no hagués estat possible sense el suport a la distribució de la Paula López, ex-alumne també de l’escola que ens ha donat l’empenta que necessitàvem per a poder arribar fins aquí.

– Com treballeu des de la creació col·lectiva?

– Treballar entre nosaltres ha estat relativament senzill perquè compartim un mateix llenguatge i una manera semblant de veure les coses, així que la creació ha estat el resultat del joc i l’experimentació permanent, d’estar oberts a les diferents propostes que poden sorgir, així com de poder respectar i valorar cada punt de vista. Des de la seva visió, recorregut i manera de veure les coses, cadascú aporta elements importants en la construcció dels personatges, les històries o les dinàmiques que es plantegen en escena. Es tracta, sobretot, de confiar en les eines i el criteri de cadascú de nosaltres.

Ara bé, el fet d’haver estat un any cursant junts en el Postgrau de Creació a el timbal ens va “entrenar” per a treballar en un projecte de creació col·lectiva. Sense experiència prèvia en un procés creatiu d’aquestes característiques, avances molt més a les palpentes i és més fàcil abrumar-se o rendir-se, i per més il·lusió i ganes que tinguis et pot dominar la sensació de no saber què estàs fent. I malgrat sempre hi haurà (perquè hi ha de ser) aquesta sensació d’incertesa, de no saber a quin resultat arribaràs, és molt més fàcil, natural fins i tot, confiar en el procés, en les companyes, quan tens eines i saps, per experiència personal, que treballar, confiar i acompanyar-nos en el procés són claus per a construir una obra de creació col·lectiva.

I afegiria que, tot i que pot sonar superficial, passar-s’ho molt bé en el procés és un molt bon indicatiu que anem pel bon camí, perquè això vol dir que estem gaudint, que les coses flueixen, que ens sentim alineades amb el procés i el projecte (això no treu els moments de debats, bloquejos i frustracions). I així ha estat en el nostre cas. Ens ho hem passat realment bé des que vam començar a idear les trames junts, quan no sabíem on ens portaria tot això, durant cada assaig i fins el dia de l’estrena. Diria que és realment important gaudir del procés, perquè no és fàcil, requereix de molt de temps, energia, esforços, al principi fins i tot diners. Així que si no hi ha confiança, esforç i gaudi, probablement el projecte trontollarà.

– Per què vau decidir tenir director extern ?

– Va ser una decisió en el moment en que la peça ja estava llesta a nivell d’estructura i recorregut dramatic però sentíem que requeria més ritme i lleugeresa, la sentíem densa i que no acabava de tenir la dinàmica pròpia del gènere que buscàvem treballar; a més, estant tots en escena era molt difícil saber amb certesa com millorar certes parts. Així doncs, amb aquestes inquietuds busquem el suport d’una ajuda externa.

Primer comptàrem amb l’ajuda del Dani Coma, que ens va orientar a la dinàmica de certes escenes; i després del Miquel Tamarit (professor d’interpretació de El Timbal), que ha estat involucrat per complet, li va donar el ritme que tant buscàvem. El seu treball ha estat molt exigent i ha estat cuidant detalls relacionats amb el temps, les entrades i les sortides, però sobretot amb la organicitat de les reaccions i en que allò que passa a escena fos viu. El seu ajut ha estat fonamental per tenir el producte que ara tenim.

– Us dieu Companyia Mala Idea i feu creació col·lectiva. Alguna bona idea tindreu, no?

– Hehe, sí, de vegades…. No, però reivindiquem les males idees!!A veure, les bones idees són segures, són útils, són fiables, estan bé. Definitivament, les bones idees ens agraden. Ens encanten, de fet. Tant de bo tinguéssim sempre moltes bones idees. Les males idees, en canvi, ens produeixen rebuig, burla, aversió. I por, molta por. Però què tindran les males idees que ens atreuen i ens empenyen a anar més enllà, a explorar llocs desconeguts, on estem desprotegits?

La qüestió és que potser nosaltres no tenim les idees. Potser són les idees les que ens tenen a nosaltres, com les històries que venim a explicar, o els personatges que venim a donar vida. Perquè si haguéssim pogut triar, hauríem triat, sens dubte, tenir bones idees. I crear una companyia de creació en plena crisi (estavem al bell mig del moment més complicat de la pandèmia) és, definitivament, una mala idea.

– Doncs de moment, no us està anant malament del tot….

– No, la veritat que no. Veus com les males idees molen!?

– Qui sou la Companyia Mala Idea?

– Som una jove (això de jove és important, pots posar emergent, si vols jajaj) companyia de teatre de creació col·lectiva on abordem diferents gèneres i temàtiques de d’una perspectiva irònica i còmica. El nostre objectiu és narrar històries per a connectar amb nosaltres mateixos i a partir d’aquí connectar amb el públic, commoure i , si és possible, generar algun tipus de reflexió. El més important per a nosaltres és que el públic no surti igual que com va entrar. Treballem amb l’essència del que és purament escènic, en un procés de creació honest que , més enllà del resultat, busca explorar diferents llenguatges i formes escèniques, abordar reptes personals i sobretot, divertir-nos i gaudir del procés.

I també som l’Ana, l’Alejandro, la Claudia Marcela i l’Arnau. Tots quatre sortits de eltimbal, escola d’interpretació de Barcelona.

– La següent pregunta era justament aquesta…. quina és la vostra vinculació amb el timbal?

– El Timbal és casa nostra, aquí ens vam formar (l’Alejandro i l’Ana al Cicle de Grau Superior i la Claudia Marcela i l’Arnau al Pla de Formació Actoral) i vam coincidir els quatre durant el Postgrau en Creació Teatral, un postgrau que que ens va oferir eines molt valuoses per entendre com explicar històries des dels diferents gèneres dramàtics i que va impulsar el nostre desig de convertir-nos en creadors/es escènics a través del joc, la improvisació i el moviment. El Timbal ha estat el lloc que ens ha acollit i que ha permès que cadascú de nosaltres desenvolupi les seves pròpies potencialitats i inquietuds, tant a nivell artístic, laboral com humà.

-Com veieu el panorama actual per a les cies de creació col.lectiva?

– Doncs cada cop coneixem més companyies de creació col·lectiva i més espais que aposten per la creació a l’hora d’oferir residències artístiques, però, per altra banda, encara seguim trobant gent que ens pregunta per l’autor de l’obra. Pregunten per l’autor individualitzat, com si fos mèrit d’un sol creador allò que han vist. Això ens mostra que, una part del públic i del sector, desconeix que una peça de teatre pot tenir molts creadors i encara estan arrelats al concepte de autor-director-text. L’autoria es compartida ja que tots hem participat en el procés de creació i tots hem aportat les nostres idees.

I és per això que la ciutat necessita més espais que apostin per la creació col·lectiva. Escoles com el Timbal, que ensenyen i impulsen a les alumnes a crear, a treballar en equip i donar-li valor a les seves idees, són ben necessaries per mostrar que la creació col·lectiva és una realitat i ho ha sigut desde fa molts anys (allà tenim el teatre independent dels anys 70 amb cies com Joglars, Vol Ras, Comediants… o altres més recentes com Xirriquiteula o Espai en Construcció .

– Quins altres projectes teniu entre mans?

– Ens encanta que ens feu aquesta pregunta! jaja. No, seriosament, el proper projecte de creació en el que estem treballant és Cómo eliminar el olor a lejía de las manos, una peça de creació col·lectiva que sorgeix, de nou, d’un projecte final del Postgrau de Creació. És la història de tres cambreres d’un hotel de luxe que, a partir d’un fet extraordinari que suceeix una nit qualsevol fent hores extres no pagades, se’ls hi presenta l’oportunitat de preguntar-se qui són i què volen: continuar amb una vida que fa temps que no els aporta res, de la qual no estan satisfetes i amb la que totes, a la seva manera, volen trencar; o bé, per primera vegada en molt de temps, decidir. Decidir qui volen ser, on volen anar, què volen fer.

Es tracta d’una peça que navega entre la comèdia negra i el drama, l’argument i trames de la qual estaran inspirades, a vegades basades, en testimonis reals. Tot just hem encetat les entrevistes a dones que han treballat com a cambreres d’hotel i en altres perfils dins el sector de la neteja i de les cures. Ens sembla essencial conèixer en profunditat la realitat d’aquestes treballadores per evitar caure en clixés i estereotips. I alhora volem obrir aquest espai de comunicació i sinergia en un projecte com aquest, la inspiració principal del qual és la realitat, obrint-nos a que la realitat modifiqui i enriqueixi el teatre, i el teatre a la realitat.

Doncs llarga vida a la Cia Mala Idea i moltes gràcies pel vostre testimoni!

Podeu seguir a Cia Mala Idea a Instagram per estar al dia de totes les seves actuacions i notícies.

The post MALES IDEES QUE ACABEN SENT BONES IDEES. appeared first on el timbal.

Aquest octubre se celebra el mig segle d’existència de el timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, l’escola d’actors i actrius més antiga del país.

Perquè va ser des dels seus inicis una escola que s’ha caracteritzat pel seu caràcter pioner i innovador.  I forma part de la història de Barcelona. Així ha estat com durant tots aquests anys s’ha anat transformant. I ha passat de ser l’empresa familiar creada per l’afamat mim Ton Font , a convertir-se en una cooperativa moderna, que ofereix una formació actoral contemporània i integradora.  És per això que l’actual equip, vol fer una mirada a tot el recorregut i celebrar que el timbal segueix ple de vida , ple de vides.

L’1 d’octubre del 2019, eltimbal, Centre de formació i creació escènica, compleix 50 anys. I és tota una vida, moltes vides. Les d’aquelles companyes i companys, que han format part d’aquest perllongat i dilatat temps. Formant actors i actrius, ballarins i ballarines, comediants, persones a la nostra ciutat, Barcelona. Persones d’arreu del país, d’altres països, de les comarques properes, dels nostres barris. Perquè totes aquestes vides són els nostres 50 anys.

TON FONT

La del seu fundador, l’Anton Font,  per començar. Va ser l’any 1969, quan aquest jove emprenedor va inaugurar  al districte de Sarrià, la primera Escola d’Arts Escèniques del país: eltimbal.  Actor format com a mim en l’escola de Marcel Marceau , amb mestres de la categoria de Etienne Decroux, Italo Riccardi o Jeaninne Grillon. Va ser co-fundador de Els Joglars .  Així que aquella escola que deu el nom  a un instrument utilitzat per joglars medievals,  amaga també una intenció del seu fundador. La de poder utilitzar la paraula en català quan aquest estava prohibit.

I és que a finals dels 60, es veien clarianes a la llarga etapa obscurantista de la dictadura franquista. I es preveia amb esperança la proximitat d’un renaixement cultural, en el marc d’un nou ordre sòcio-polític. Durant aquells anys, van sorgir entitats i moviments socials que avançaven cap a una normalització democràtica. Doncs en aquell marc sòcio-polític naixia el timbal.

ACTIVITAT FORMATIVA I DE DIFUSIÓ

La vida professional d’Anton Font es destaca especialment en l’àmbit docent. Va ajudar a construir la pedagogia activa catalana. Va impartir classes d’expressió a escoles com  Rosa Sensat, Talitha i l’Institut del Teatre, entre d’altres. Va fundar l’escola de teatre eltimbal, l’escola degana de tota Catalunya. El timbal va esdevenir, en paraules de Font,   “un mitjà canalitzador de vocacions i capacitats per a l’escalada a fites professionals. Però a l’ hora, i no menys important, va ser un reducte alliberador d’emocions i sentiments “.  Com a  espai, en definitiva,  on  es donava prioritat a la persona i a la seva expressivitat artística.

Ton Font ja era reconegut aleshores  internacionalment, com l’únic actor català de mim de categoria europea. Va impulsar aquesta disciplina amb la creació del Festival Internacional de Mim de Barcelona i la publicació del llibre El Mim.

LA SEU DE PORTAFERRISSA (CIUTAT VELLA. BARCELONA)

Més endavant, el projecte de eltimbal s’amplia i es trasllada a Ciutat Vella, al carrer Portaferrissa. En aquest període, i sota la batuta del Ton Font, la Mireia Font  va anar assumint la gestió i filosofia del centre. Ella era aleshores una destacada ballarina de claqué. És llavors quan amb el professor i investigador Ricard Boluda i el seu mentor i professor de l’Institut del Teatre, Fausto Carrillo, comencen a visualitzar una pedagogia més integradora i contemporània.Tots aquells anys de treball desenvocaran en el Sistema Coda , actual mètode de formació actoral i filosofia del Centre .

Però la lluita continuava. I liderats pel Ton un cop més, es va engegar la llavor del que avui és l’ACET. L’Associació d’Escoles de Teatre de Catalunya.  Aquesta associació es reconeguda pel sindicat d’actors i actrius de Catalunya (AADPC). Amb el pas del temps esdevindrà el punt de trobada de la comunitat educativa teatral del país. L’ACET ha aconseguit que el Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral fos una realitat. Van ser els seus membres qui impulsaren i participaren amb Ensenyament de las seva redacció.  Aquest CFGS  s’imparteix des de l’any 2015 i és pioner en tot l’Estat.

L’EQUIP PROFESSORAT. PEDAGOGIA I RECERCA

I així es com en els propers anys, s’anirà conformant l’equip que avui configura eltimbal. Un equip de persones i professionals compromesos/es amb el seu temps, que s’estimen el seu art i el seu ofici. Alguns/es sortits de la cantera  de joves actors i actrius formats al Centre. Altres, formats arreu, amb experiència als escenaris i als sets de rodatge. Però que han fet de la pedagogia i de la recerca una part fonamental de la seva professió.

EL TIMBAL, CENTRE DE FORMACIÓ I CREACIÓ ESCÈNICA. COOPERATIVA.

L’any 2010,  eltimbal es reinventa un cop més, i es transforma en cooperativa. Exerceix una gestió i governança col·lectiva amb l’equip que actualment conformen. Són la Montse Bernad, el Ricard Boluda, el Marc Brualla , la Mònica Cordomí i el Roger Ribó.  Aquest equip d’actors/actrius i pedagogs/gues, assumeixen com a propis els valors del cooperativisme. I col·laboren amb altres agents per enfortir i difondre el moviment cooperatiu. Tenen l’afany d’imaginar una manera de treballar i organitzar-se , d’estar en el món. També en l’ofici actoral.

L’ actual equip directiu sap que sense l’impuls inicial del Ton Font,  sense la seva convicció pedagògica , el seu entusiasme, la seva enorme creativitat, valentia i generositat,  la vida, les vides de eltimbal no serien una realitat. I reivindica un major reconeixement de la contribució de El Timbal a la història  cultural i educativa de la ciutat. I, a la vegada, un major reconeixement de la trajectòria professional del seu fundador. En Ton Font va rebre el passat any el Premi BBVA de Teatre.

I avui, amb 50 anys d’història, podem dir que eltimbal forma part de la historia (i les històries) de la ciutat.  Podem dir que és un centre referent, innovador i sòlid alhora,  en formació actoral del nostre país. I que seguirà fent història, de ben segur.

L’equip directiu de eltimbal (2019)

The post El timbal, 50 anys i moltes vides. 1969-2019 appeared first on el timbal.

El proper dimarts, dia 15 de desembre, a l’espai del Centre Cívic Can Felipa (Poble Nou), l’alumnat de segon curs del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral presentaran i estrenaran “Parets de Vidre”, el nou taller de creació de l’escola de teatre, sota la direcció de Roger Ribó.

“Parets de Vidre”, va sobre les presons. Recull la recerca i les aproximacions dutes a terme pels alumnes de segon sobre què vol dir estar en una presó, no només físicament sinó emocionalment. El nou taller de creació vol posar en evidència com les nostres pròpies pors ens condicionen i no ens deixen avançar. Unes pors invisibles, com si fossin parets de vidre.

Per arribar a aquest propòsit el grup ha seguit dues línies de treball:

a) Ha treballat els personatges de dins de la presó com a un cor teatral, com a éssers despersonalitzats per a una societat que no els individualitza. Outsiders aparcats en els murs d’una presó, deshumanitzats pels nostres prejudicis.

b) I d’altra banda, han treballat els personatges en la seva presó emocional, mostrant la seva individualitat.

“PARETS DE VIDRE” I LA REVOLTA DE LA CREACIÓ EN COL·LECTIU

Des dels anys 60’s del segle passat, es va estenen la idea d’un teatre autònom, que crea l’espectacle sobre l’escena, i no utilitza els recursos de l’escena i dramatúrgics per materialitzar una obra anteriorment ja escrita. L’escena ha de desenvolupar autònomament una idea artística, i per fer-ho el creador ha de tenir en compte tots aquells elements que ja existeixen en escena: l’espai, els objectes, els actors, tenint cura de no destruir inclús allò que ja són.  D’aquesta factura apareixeran els millors espectacles de l’anomenat teatre gestual, de moviment, o el teatre visual o de la imatge.

Poc temps després, a casa nostra un grapat important de companyies es plantegen la producció d’espectacles aplicant els procediments de treball de la creació en col·lectiu.

Mitjançant  aquest mètode de treball – utilitzat amb resultats enlluernadors per companyies com Els Joglars, Comediants, La Fura dels Baus, Théâtre de Complicité…– l’actor esdevé autor, partícip directe de la dramatúrgia,  cosa que li permet desenvolupar una consciència de la dramatúrgia, així com una postura i mirada global del seu paper i compromís com a artista.

Aquesta tradició és una realitat ben palesa en l’actualitat. Un tipus de teatre que a Europa sosté gran part dels actors i actrius. Un teatre que genera companyies, que genera espectacles actuals, ja siguin de crítica, abstractes o espectacles que mostren les relacions humanes. Espectacles que pertanyen a la companyia que els crea, a cadascun dels actors i actrius. Uns actors desmitificats. Un teatre proper a la gent.

Aquest és el punt de partida del nou taller de creació dels alumnes de segon de l’Escola de Teatre el timbal.  Així és com va començar. Punt essencial: ja no són alumnes en una classe, són una companyia i tots són responsables del resultat. Tots tenen veu i vot. Al final, el director decideix.

EL NOU TALLER DE CREACIÓ I LA FORMACIÓ ACTORAL A LA NOSTRA ESCOLA DE TEATRE

El predicament i l’èxit d’aquest procediment de treball a nivell professional, ha fet que les escoles de formació incorporessin progressivament a la formació actoral metodologies i tècniques de treball que permeten a les noves generacions adquirir competències que fins no fa tant eren alienes a la seva tasca.

Tradicionalment, la creació teatral defineix i delimita els camps específics que la constitueixen: autor- director- actor.  En compartiments estancs, cada un d’ells es dedica exclusivament a la seva faceta creativa.

El Pla d’estudis professionals de l’escola de Teatre el timbal, fa temps que ha apostat per una formació actoral polivalent, que li permeti gestionar projectes propis, i a la vegada participar eficaçment en projectes aliens, siguin aquests vinculats a dramatúrgies textuals com no textuals.

A el timbal creiem que és bàsic proporcionar eines per forjar una manera de treballar col·laborativa que proporcioni a l’alumnat eines per ser autosuficients i esdevenir actors creadors.

Ha estat el nostre objectiu conciliar en el nostre itinerari conceptes que sovint han estat enfrontats: la formació de l’actor versus la seva llibertat creativa. Un vell debat que hem necessitat superar.  A la Formació tenim molt clar que els processos d’aprenentatge són els que marquen el treball i faciliten als intèrprets les eines necessàries per a conèixer el seu ofici i conèixer-se a un mateix en el seu ofici. Aquestes eines d’autoconeixement han de servir per a desvetllar el propi procés creatiu que permeti en un futur no gaire llunyà accedir a un millor coneixement dels models de creació que existeixen.

I en aquest procés d’aprenentatge és fonamental posar-se a prova en el rovell del grup, i assumir el propi creixement amb els altres. Un creixement que serà tècnic, creatiu i ètic.

“PARETS DE VIDRE”, UN TASTET DE PARAULES PROCEDENTS DE LA CUINA DEL NOU TALLER DE CREACIÓ

Per a finalitzar, volem compartir amb vosaltres alguns dels textos que formen part del taller, i que han estat creats i elaborats pels actors i actrius del grup.

“Jo en tinc molts a l’habitació. Dibuixos de l’oceà, de rius… Sempre he pensat que no sé què faig aquí. Que no serveixo per a res. Com si fos un bassal d’aigua a punt d’evaporar-se i desaparèixer. I quan em sento així, quan em sento com si fos aigua estancada, miro els dibuixos, m’imagino en moviment, lliure i somric.”

“M’agradaria poder dir-te que aquí fora és diferent. M’agradaria poder dir-te que quan surtis seràs lliure. Però últimament em pregunto: qui és lliure? No? I quan m’ho pregunto, me n’adono que et trobo molt a faltar.”

“¿Sabes? Durante todo este tiempo, aquí dentro, he logrado comprender que el mundo no quiere reflexión quiere distracción, pero si me distraigo por un instante me comen mis miedos.”

“M’hagués fet molta il·lusió ensenyar-te la meva casa d’abans, la granja, i presentar-te als meus pares, els meus conills, encara que estiguessin ferits… ells seguien volent carícies, els conills dic. Sí, jo també. Per això segueixo amb tu.”

Desembre 2020

The post “PARETS DE VIDRE”, EL NOU TALLER DE CREACIÓ DEL CICLE FORMATIU DE GRAU SUPERIOR EN TÈCNIQUES D’ACTUACIÓ TEATRAL A L’ESCOLA DE TEATRE EL TIMBAL appeared first on el timbal.

Una de les matèries més importants del segon curs del CFGS , en el pla d’estudis de el timbal, és els Projectes Integrats. Aquesta activitat formativa desplega els continguts del mòdul professional 8 definit al decret llei del Cicle i ha permet la seva concreció als nostres plans d’estudis *. El concepte clau és la posada en pràctica del procés de creació d’un projecte artístic, pedagògic i/0 de dinamització sociocultural, amb l’acompanyament teòric i pràctic dels seus tutors Tino Carreño i Roger Ribó. Tenen sis mesos per a concebre’l, provar-lo i presentar un breu tastet escènic.  En aquests moments s’estan treballant quatre projectes integrats. Aquests són “Bellum”, de la companyia LA FORQUILLA formada per l’Abel Montes, la Marta Rebulà, el Sergi Torné i el Joan Calvete; “El pètal”, de la companyia X, constituïda per la Marian Rodés i el Guillem Sunyer, amb la col·laboració externa de la ballarina Agnès Chivas; “Closed”, de la companyia LA CÚPULA, amb el Jordi Ciurana, l’Ane Jareño, la Maria Mandret, l’Ana Palomo  i l’Àlex Saiz; i “El canto del cisne”, de la companyia CONTRASTE, formada per la Laura Solé i l’Arnau Font.

APOSTA 2017

Dos d’aquests projectes inetgrats, Closed i El canto del cisne van ser presentats a la convocatòria de l’Aposta 2017, on l’alumnat i graduats de les escoles de l’ACET podien portar a escena els seus primers projectes artístics, adquirir experiència professional i visibilitat en el sector de les arts escèniques. Amb aquest projecte, les escoles de l’ACET i diversos festivals, com ara el FESTIVAL PÍNDOLES, el FESTIVAL KM.0 (La Vilella) i el FESTICAM d’Amposta, pretenen crear i fomentar nous espais d’exhibició. Tots tres festivals han proporcionat, dins de la seva programació, un espai on s’exhibiran les peces seleccionades.

Els dos projectes integrats van ser seleccionats per presentar el seu espectacle dins del FESTIVAL KM.0, dedicat a la creació en col·lectiu i organitzat per les companyies Sargantana i  )e( Espai en construcció a la sala La Vilella. Cada projecte es presentarà en dies i sales diferents del teatre, ja que es tracta de peces de formats diferents: la companyia LA CÚPULA presentarà una peça teatral de 50 minuts, i la companyia CONTRASTE presentarà una peça de microteatre.

PROJECTE CLOSED

La companyia LA CÚPULA,  presentarà el 28 de maig a les 18 h el seu primer espectacle, titulat Closed. Cinc desconeguts participen en un reality show que els obliga a restar junts durant dos mesos en un soterrani. La sortida no està bloquejada, però per guanyar el gran premi, cap d’ells podrà abandonar el recinte mentre duri el programa. Sense cap mena de connexió amb l’exterior, però amb les necessitats bàsiques cobertes i la companyia dels altres concursants, difícilment deixaran perdre l’oportunitat d’obtenir la recompensa que satisfarà els seus desitjos. Fins a on és capaç d’arribar un ésser humà per tal de satisfer el seu propi interès?

PROJECTE EL CANTO DEL CISNE

Per l’altra banda, la Cia. CONTRASTE, formada per Laura Solé i Arnau Font, presentaran El canto del cisne els dies 25 i 26 de maig, fent tres funcions cada dia amb el següent horari: 19h, 19:30h i 20h. Es tracta d’una peça de microteatre amb una durada de 15 min. Aquest espectacle busca trencar amb un gran tema tabú com és la mort.

Reflexionar i fer reflexionar l’espectador sobre què és realment l’absència. Vol que l’espectador pugui sentir de prop una situació molt íntima i molt concreta com en la que es troba el personatge principal (Noa). I per fer-ho barregen l’humor, el drama i la poètica.

El Canto del Cisne obre un petit forat a la paret de l’habitació d’una noia per on podrem veure una barreja de sentiments, contradiccions, pors, comiats i preguntes. Què resta quan algú se’n va? Noa, una noia de 23 anys, amb un gran buit a la seva vida, haurà de ser capaç de deixar marxar allò que ja no hi és, per poder escoltar com canta l’absència.

CREACIÓ COL·LECTIVA

Els dos projectes, tot i ser molt diferents entre ells, són moguts per un mateix motor. Tan una companyia com l’altra estan formades per joves actors i actrius que busquen obrir-se camí dins del món de l’espectacle, coneixent-se, explorant, aprenent i descobrint tot el que poden oferir i el que poden rebre del gran món artístic que envolta el teatre. Després d’endinsar-se en nous àmbits, com ara la dramatúrgia o la direcció, Closed i El canto del cisne són els primers resultats d’un llarg camí que ambdues companyies tot just enceten: el de la creació col·lectiva.

Alumnat de la primera promoció del CFGS en tècniques d’actuació teatral de el timbal.

*  PROJECTE INTEGRAT. RESULTATS D’APRENENTATGE:

• Identifica les necessitats del sector productiu, tot relacionant-les amb els projectes-tipus que se’n puguin derivar.
• Dissenya projectes relacionats amb les competències expressades en el títol, tot incloent i desenvolupant les fases que el componen.
• Planifica l’execució del projecte, en determina el pla d’intervenció i la documentació associada.
• Defineix els procediments per al seguiment i control en l’execució del projecte, justificant la selecció de variables e instruments emprats.

The post Els projectes integrats del CFGS, generen plataformes de futur professional appeared first on el timbal.

A el timbal creiem que és bàsic proporcionar eines per forjar una manera de treballar col·laborativa que proporcioni a l’alumnat eines per ser autosuficients i esdevenir actors creadors.

Cada any, durant el primer trimestre del curs escolar, els alumnes de segon del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral fan el Taller de Creació: han de crear un espectacle de forma col·lectiva partint de zero. No tenen cap text ni cap estructura donada com a punt de partida. L’únic de què disposen és el grup d’estudiants en un espai buit (i un professor/director).

Comencem amb un seguit de sessions on es treballen diferents formes de crear, diferents llenguatges teatrals i es fan pluges d’idees per veure què ens interessa i de què volem parlar. És en aquest moment quan acostumen a sortir temes de certa transcendència emocional i/o social. Volem contundència i força, volem crítica i fins i tot transgressió.

Llavors introdueixo allò que em sembla bàsic per crear: un lloc i un esdeveniment. Quan expliquem una història sempre ens preguntem què passa i on passa. I si volem parlar de la solitud de l’ésser humà, per exemple,  cal que concretem. Així doncs, el punt de partida del tema del nostre taller ha de ser concret, específic.

GOTAS

Aquest any els alumnes, després d’una votació amb molta argumentació, van decidir treballar sobre un element: l’aigua. Creem personatges i històries entorn aquest element. Els estudiants fan d’actors, directors i dramaturgs. Tenen la responsabilitat i l’oportunitat de fer sentir la seva veu creativa.

El taller de creació, però, no només serveix per aprendre a crear un espectacle sinó que ens confronta amb el treball en grup i és llavors quan apareixen els rols que adquirim quan treballem d’aquesta manera. Cal entendre aquests rols, acceptar-los i provar-ne d’altres. Hem de ser capaços de liderar i de seguir idees alienes en les quals no necessàriament creiem. Un cop tenim tot el material, cal fer una dramatúrgia que doni un arc dramàtic a l’espectacle. També hem de treballar les transicions entre escenes. La música i el moviment prenen llavors el protagonisme. I també hem de triar un nom. Gotas serà el títol de l’espectacle.

Finalment cal assajar. El procés de repetició és necessari per treballar tots els detalls, el ritme de l’espectacle i per ser cada cop més precisos. Cal que sapiguem el que fem en tot moment. Hem de ser capaços de portar al públic amb nosaltres a tothora i si ens perdem, si no tenim consciència total d’allò que estem fent, el públic no ens seguirà.

I arriba el dia de la presentació. Preparem l’espai: llums, butaques, espai escènic. Hi assagem. Ens adaptem. Ens concentrem. Tothom preparat. El públic comença a arribar. Nosaltres escalfem. És l’hora. Obrim portes i el públic entra. El viatge comença. L’obra de teatre Gotas veu la llum.

Roger Ribó

Actor, director i docent.

Si voleu més informació sobre el Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral, cliqueu aquí.

The post taller de creació, procés. Segon curs del CFGS appeared first on el timbal.

EINES PER A LA CREACIÓ ESCÈNICA

Durant els últims anys, la creació està prenent el protagonisme en el panorama teatral de la nostra ciutat. A Barcelona, comptem amb més de 55 companyies de teatre de petit format que són les que omplen les graelles de les sales de teatre de Barcelona, les que nodreixen i les que, sense ser-ne massa conscients, estan donant forma al teatre català actual. És per això que a El Timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, creiem que és bàsic proporcionar eines per forjar una manera de treballar col·laborativa que proporcioni als actors, directors i dramaturgs eines per a esdevenir creadors.

Per tal de fer el curs Eines per a la creació escènica, ens hem unit un seguit de professionals en actiu especialitzats en diferents àrees i experimentats en la creació per tal de dissenyar un monogràfic que abordi les bases del procés creatiu des de diferents angles.

La Blanca Bardagil (directora i dramaturga), el Tino Carreño (productor i gestor cultural) i el Roger Ribó (director i actor) serem els encarregats d’impartir el curs. Un curs on es treballaran tres àrees: dramatúrgia, direcció i producció. Aquestes àrees es treballaran conjuntament perquè creiem que és essencial que s’entengui el procés creatiu com un tot sovint indissoluble, un procés transversal que depèn constantment de les decisions que es prenen en qualsevol dels àmbits esmentats i que demana una implicació total de tots els components per tal de fer-lo funcionar.

LA IDEA I EL PROCÉS DE CREACIÓ

El punt inicial: la idea. A partir d’aquí construirem personatges i generarem textos que provarem escènicament, modificarem si cal i tornarem a provar. Un procés d’encert-error que estarà en constant diàleg entre tots els participants. Com ens enfrontem al full en blanc? Com podem fer que allò sobre el paper, cobri vida de la manera que havíem imaginat? Paral·lelament, treballarem les necessitats pràctiques d’aquesta peça. Què ens cal? Quin pressupost necessitem? Com ens adaptem a allò que tenim?

Veurem l’impacte que les tres àrees de treball tenen entre sí i buscarem les solucions més adients a totes les limitacions que ens trobem o que ens autoimposem per tal de fer un treball pràctic ajustat a la realitat.

Des de El Timbal, volem formar no tan sols actors sinó també creadors que puguin generar els seus propis projectes i que puguin ser autònoms i actius dins el panorama teatral del nostre país.

Blanca Bardagil/Tino Carreño/Roger Ribó.

Blanca Bardagil, Tino Carreño i Roger Ribó impartiran del 21 d’abril al 28 de maig de 2015 el monogràfic “Eines per a la creació escènica”. Per a més informació cliqueu aquí.

The post Eines per a la Creació Escènica appeared first on el timbal.

Antic Teatre i El Timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, tenen una relació de suport mutu que es va encetar el curs passat, en presentar-se el treball d’escenes dels alumnes de primer curs d’Estudis Professionals a l’espai de l’Antic.

Enguany, volem des de El Timbal continuar aquesta col·laboració i acostar-vos la variada i rica oferta de propostes que la programació de l’Antic ofereix.

A continuació us fem cinc cèntims de la seva programació del mes de febrer.

Parafrasejant al professor  Don Juan Manuel Urraco de la Universitat de Buenos Aires, ” els artistes han passat molts anys, molts segles construint ficcions i ara una forta tendència cerca, més que entretenir, trobar un punt d’expressió sincera, que permeti mantenir viva la flama de l’experiència mateixa, l’esdeveniment de la trobada. La utopia dels esdeveniments.” Aquest esperit proper a les noves dramatúrgies, sovint dramatúrgies “de lo real”, on es produeix a la vegada una exploració continuada dels límits i una contaminació volguda entre disciplines (teatre, dansa, circ, arts plàstiques, noves tecnologies) nodreix l’esperit de l’Antic Teatre.

Llegiu i sobretot hi aneu!!!

TEATRE FÍSIC, PERFORMANCE, NOVES DRAMATÚRGIES

Al mes de febrer podem trobar un bon exemple del que acabem de dir. Des de propostes com “Malmenats” de la Companyia mallorquina Mariantònia Oliver, on tot seguint el llenguatge del cos i la performance proposen una reflexió sobre els papers que ens toca jugar en aquests temps de crisi i transformació, i qüestiona la vigència dels límits que ens imposem o que se’ns imposen (relatius a l’edat, el físic, el gènere, l’ordre…). Una peça molt dinàmica, construïda a partir de la fisicalitat, i en la qual tenen cabuda també l’humor, la poesia, la lluita, el caos, la tendresa… (del 19 al 22 de febrer); al treball de la companyia El Maestro Jumillano, de David Mallols  amb “Se diría que aquí no pasa nada“, una proposta de nova dramatúrgia on s’escenifica un diari construït durant un viatge i de com aquest “no lloc” produeix multitud de territoris, intensifica la mirada i intenta treure a la llum els esdeveniments invisibles que sorgeixen de la nostra quotidianitat ( del 5 al 6 de febrer !!!).

CONCERT, PERFORMANCE I NOVES TECNOLOGIES

Un altra proposta de la programació de febrer a l’Antic Teatre que ens ha sembla suggerent és la que ens ofereix el projecte Protopixel and Carles López, un concert-performance-instal·lació, on s’utilitza  el sistema de il·luminació interactiva ProtoLight , sistema que permet crear ambients i objectes on la seva luminescència canvia d’acord a diferents inputs procedents de l’espai físic exterior circumdant (tals com so i moviment) o mitjançant dades on-line. Per aquest esdeveniment han creat un concert d’immersió que reuneix aquest sistema i l’instrument musical electrònic Reactable. Durant l’esdeveniment, Carles està envoltat per 24 tòtems d’il·luminació que mostren a temps real visualitzacions generades pel so creat amb el Reactable. A través d’aquest enfocament, ofereixen una innovadora experiència audiovisual de gran escala que pot integrar-se perfectament a qualsevol espai arquitectònic i ser navegat pel públic durant la performance musical. (17 de febrer)

Per a més informació de la seva programació, podeu fer click aquí.

NOTA: Els alumnes de segon d’Estudis Professionals (Escola d’Actor) presenten aquest proper dimarts, dia 3 de febrer a l’Antic Teatre, a 2/4 de 9 del vespre, el seu Taller de Creació “Silencis…Anhels…I altres coses intangibles”, dirigits pel professor Roger Ribó. US HI ESPEREM!!!

The post Antic Teatre i El Timbal, Centre de Formació i Creació Escènica appeared first on el timbal.

La Commedia dell’arte trabaja los arquetipos comportamentales y tipifica los movimientos de los personajes (la forma de andar, de mover los brazos, etc.). La Comedia Humana coge elementos de la Commedia dell ‘arte, por ejemplo el trabajo con máscaras, pide a los alumnos crear sus propias estructuras corporales, es decir, sus propios personajes. De esta manera, cada actor genera personajes únicos que surgen de su creatividad.

LA COMEDIA

La Comedia es uno de los territorios teatrales por excelencia. Nos muestra las contradicciones del ser humano a partir de personajes arquetípicos en un continuo estado de urgencia y de supervivencia. Los personajes se ponen en situaciones límite dónde las contradicciones emergen continuamente. Por ejemplo: el criado debe vigilar la merienda del amo pero hace tres días que no come. Es evidente dónde acabará la merienda del amo pero cómo y cuándo serán las preguntas que hará falta que nos hagamos y tengamos que investigar. Es aquí dónde encontramos la dificultad y la magia de la comedia.

Nos encontramos en un territorio teatral que pide una gran energía por parte del actor. Hablamos de contradicciones que no sólo se expresan físicamente sino que los personajes también sufren cambios repentinos en sus estados anímicos, unos cambios que no responden a una lógica psicológica. Todos estos factores pueden hacer que el actor acabe desbordado con su propia energía o que acabe desbordando al público. Hace falta canalizar la energía generada, entender el tempo y jugar con los ritmos para que la comedia pueda ser recibida por el espectador. Para conseguir este objetivo, las máscaras de la Commedia dell’arte son una gran herramienta pedagógica.

Estas máscaras normalmente amplifican los rasgos faciales de los personajes. Los ángulos son muy marcados y muy precisos y las dinámicas inscritas en la máscara nos dan pistas del tipo de personaje que tenemos delante. Todo esto hace que cuando nos ponemos la máscara, nuestro cuerpo y nuestra voz tengan que llegar a su nivel de amplificación, y no sólo de amplificación sino también de precisión. Cuando el actor no es preciso (no canaliza su energía de forma específica) se encuentra con grandes dificultades: no se trata de moverse y gritar mucho, se trata de mantener cierto estado energético y de comunicarlo con exactitud.

La grandiosidad del trabajo con máscara, sin embargo, no recae sólo en el hecho de ayudarnos a estructurar nuestro cuerpo sino en el hecho de no dejarnos disociarlo del motor y de las motivaciones del personaje, de hecho la máscara es la que nos hace acceder. Pensemos por un momento en Carnaval, es una de las pocas ocasiones dónde tradicionalmente la gente se pone máscaras físicas. La razón todo el mundo la sabe, es el momento de hacer aquello que normalmente no haríamos pero que tenemos ganas de hacer, nos damos permiso, la máscara nos da permiso y nos obre la puerta a las pasiones y a los sentimientos más básicos, los grandes temas de la comedia humana.

Si bien los temas de la comedia son arquetípicos y coinciden con el inconsciente colectivo de muchos de nosotros, la forma de mostrarlos ha ido variando a lo largo de los siglos. Desde Aristófanes y hasta hoy hemos tenido la suerte de conservar grandes joyas de la comedia humana y poder ver su evolución a lo largo de los siglos. Y la gran pregunta es, ¿cuál es nuestra comedia? Supongo que nos toca  descubrirla y construirla entre todos  y que no es a nosotros a quien corresponde ponerle un nombre, esto lo dejamos para los del siglo XXII.

Roger Ribó imparte el curso anual “La comedia humana” en El Timbal.

___________________________________________________________

El terme Comèdia Humana el va començar a utilitzar Jacques Lecoq en la seva pedagogia desenvolupada durant la segona meitat del segle XX. Explica al seu llibre ‘El cos poètic’ que la comèdia fou part dels seus ensenyaments des de l’inici però que amb els anys, molts alumnes van començar a fer cursos de Commedia dell’Arte i es va estendre una manera de fer ‘a la italiana’ la qual va provocar que el joc interpretatiu s’empobrís. Fou llavors quan va voler buscar el fons de la comèdia per retrobar la llibertat creativa dels alumnes i a partir de llavors va anomenar-la Comèdia Humana.

La Commedia dell’Arte treballa els arquetips comportamentals i tipifica els moviments dels personatges (la forma de caminar, de moure els braços, etc). La Comèdia Humana agafa elements de la Commedia dell’Arte, per exemple el treball amb màscares, però demana als alumnes crear les seves pròpies estructures corporals, és a dir, els seus propis personatges. D’aquesta manera, cada actor genera personatges únics que sorgeixen de la seva creativitat.

LA COMÈDIA

La Comèdia és un dels territoris teatrals per excel·lència. Ens mostra les contradiccions de l’ésser humà a partir de personatges arquetípics en un continu estat d’urgència i de supervivència. Els personatges es posen en situacions límit on les contradiccions emergeixen contínuament. Per exemple: el criat ha de vigilar el berenar de l’amo però fa tres dies que no menja. És evident on acabarà el berenar de l’amo però com i quan seran les preguntes que caldrà fer-nos i que haurem d’investigar. És aquí on rau la dificultat i la màgia de la comèdia.

Ens trobem davant d’un territori teatral que demana una gran energia per part de l’actor. Parlem de contradiccions que no només s’expressen físicament sinó que els personatges també pateixen canvis sobtats en els seus estats anímics, uns canvis que no responen a una lògica psicològica. Tots aquests factors poden fer que l’actor acabi desbordat amb la seva pròpia energia o que acabi desbordant al públic. Cal canalitzar l’energia generada, entendre el tempo i jugar amb els ritmes per a què la comèdia pugui ser rebuda per l’espectador. Per aconseguir aquest objectiu, les màscares de la Commedia dell’Arte són una gran eina pedagògica.

Aquestes màscares normalment amplifiquen trets facials dels personatges. Els angles són marcats i molt precisos i les dinàmiques inscrites en la màscara ens donen pistes del tipus de personatge que tenim davant. Tot això fa que quan ens posem la màscara, el nostre cos i la nostra veu hagin d’arribar al seu nivell d’amplificació, i no només d’amplificació sinó també de precisió. Quan l’actor no és precís (no canalitza la seva energia de forma específica) es troba amb grans dificultats: no es tracta de moure’s molt i de cridar molt, es tracta de mantenir cert estat energètic i de comunicar-lo amb exactitud.

La grandiositat del treball amb màscara, però, no recau només en el fet que ens ajuda a estructurar al nostre cos sinó en el fet que no ens deixa dissociar-lo del motor i de les motivacions del personatge, de fet la màscara és el que ens fa accedir-hi. Pensem per un moment en Carnestoltes, és una de les poques ocasions on tradicionalment la gent es posa màscares físiques. La raó tothom la sap, és el moment per fer allò que normalment no faríem però que tenim ganes de fer, ens donem permís, la màscara ens dóna permís i ens obre la porta a les passions i als sentiments més bàsics, els grans temes de la comèdia humana.

Si bé els temes de la comèdia són arquetípics i coincideixen en l’inconscient col·lectiu de molts de nosaltres, la forma de mostrar-los ha anat variant al llarg dels segles. Des d’Aristòfanes i fins avui hem tingut la sort de conservar grans joies de la comèdia humana i poder-ne veure la seva evolució al llarg dels segles. I la gran pregunta és, quina és la nostra comèdia? Suposo que ens toca entre tots descobrir-la i construir-la i que no és a nosaltres a qui pertoca posar-li un nom, això ho deixem per als del selge XXII.

Roger Ribó imparteix a El Timbal el curs anual “La comèdia humana“.

The post La comedia humana / La comèdia humana appeared first on el timbal.

Parlem de creació i de teatre i de col·lectivitat. Teatre de creació col·lectiva. Un tipus de teatre que a Europa sosté gran part dels actors i actrius. Un teatre que genera companyies, que genera espectacles actuals, ja siguin de crítica, abstractes o espectacles que mostren les relacions humanes. Espectacles que pertanyen a la companyia que els crea, a cadascun dels actors i actrius. Uns actors desmitificats. Un teatre proper a la gent.

Teatre de creació col·lectiva. Un grup d’actors i actrius s’uneix per crear un espectacle. Normalment hi ha un director i a vegades un dramaturg, un dissenyador, un músic… Entren a la sala d’assaig sense res: ni un text, ni objectes, ni escenografia ni vestuari. Res. El buit total. El risc.

I comencem.

Aquest és el punt de partida del Taller de Creació dels alumnes de segon d’Escola d’Actor. Així és com vam començar. Punt essencial: ja no som alumnes en una classe, som una companyia i tots som responsables del resultat. Tots tenim veu i vot. Al final, el director decideix.

Però, què volem fer? I com? Demano temes. Quins temes ens interessen. I la imaginació comença a volar. Cal apuntar-ho tot. Tot és vàlid. Primer aprenentatge: no hi ha censura. Fins i tot la idea que pensem que és ridícula cal que sigui dita, proposada. Passem pel reialme dels temes abstractes, pels temes que tot i semblar diferents són totalment idèntics, pels temes que no són temes sinó estils i finalment arribem als temes específics. Els apuntem tots en petits post-its que enganxem en un paper d’embalar. Els agrupem per temàtiques, ens ho mirem, pensem possibilitats, opinem.

Ha arribat l’hora. Votació. I el tema està decidit. Nou paper d’embalar. Mil idees d’escenes i mil idees de com fer-les. Mil post-its enganxats de nou.

I comencem.

Provem. Trobem. Ens perdem. Repetim. Afinem. Organitzem. Utilitzem els nostres talents (algú canta? tenim algun músic al grup?). Generem diferents escenes a partir de diferents estils i moltes idees. I cada idea s’ha de provar. No és vàlid desestimar idees sense haver-les intentat a l’espai. I ens n’adonem que les perfectes no funcionen tant bé com pensàvem i que les imperfectes poden generar escenes espectaculars.

I ara, com unim les escenes? Cal trobar un arc dramàtic, un fil conductor? El busquem, en parlem, en trobem uns quants, funcionen? I mentrestant, cal a donar forma a les nostres escenes.

I comencem.

Comencem pel principi de nou. Escena número 1. L’inici. El provem. El retoquem. I repetim. Repetim. Repetim. I tornem a repetir. Fins que surti exactament com volem. I els minuts passen. I nosaltres repetim. Hem de ser específics i precisos. Ara algú ha anat tard, ara algú se li ha oblidat un dels moviments, ara no ens estem escoltant, ara el ritme s’ha perdut. I repetim, tants cops com faci falta. Hi som molt a prop. I al final de l’assaig surt exactament com volíem.

I al cap de dos dies ens retrobem. Nou assaig. Cal generar més material. Cal donar forma a les següents escenes. Cal crear.

I comencem.

Roger Ribó

El Taller de Creació del pla d’estudis Escola d’Actor. Estudis Professionals de El Timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, es presentarà el proper dia 24 de gener de 2014, al Centre Cívic Can Felipa de Poble Nou, a les 20 hores.

_______________________________________________

Hablamos de creación y de teatro y de colectividad. Teatro de creación colectiva. Un tipo de teatro que en Europa sostiene gran parte de los actores y actrices. Un teatro que genera compañías, que genera espectáculos actuales, ya sean de crítica, abstractos o espectáculos que muestran las relaciones humanas. Espectáculos que pertenecen a la compañía que los crea, a cada uno de los actores y actrices. Unos actores desmitificados. Un teatro próximo a la gente. 

Teatro de creación colectiva. Un grupo de actores y actrices se une para crear un espectáculo. Normalmente hay un director y a veces un dramaturgo, un diseñador, un músico… Entran en sala de ensayo sin nada: ni un texto, ni objetos, ni escenografía ni vestuario. Nada. El vacío total. El riesgo. 

Y empezamos. 

Este es el punto de partida del taller de Creación de los alumnos de segundo de Escuela de Actor. Estudios Profesionales. Así es como empezamos. Punto esencial: ya no somos alumnos, somos una compañía y todos somos responsables del resultado. Todos tenemos voz y voto. Al final, el director decide.

Pero, ¿qué queremos hacer? ¿Y cómo? Pido temas. Qué temas nos interesan. Y la imaginación empieza a volar. Hace falta apuntarlo todo. Todo es válido. Primer aprendizaje: no hay censura. Incluso la idea que pensamos que es ridícula es preciso que sea dicha, propuesta. Pasamos por el reino de los temas abstractos, por los temas que aún pareciendo diferentes son totalmente idénticos, por los temas que no son temas sino estilos,  y finalmente llegamos a los temas específicos. Los apuntamos todos en pequeños post-its que enganchamos en un papel de embalar. Los agrupamos por temáticas, nos lo miramos, pensamos posibilidades, opinamos. 

Ha llegado la hora. Votación. Y el tema está decidido. Nuevo papel de embalar. Mil ideas de escenas y mil ideas de cómo hacerlas. Mil post-its enganchados de nuevo.

Y empezamos.

Probamos. Encontramos. Nos perdemos. Repetimos. Afinamos. Organizamos.
Utilizamos nuestros talentos (¿alguien canta? ¿Tenemos algún músico al grupo?). Generamos diferentes escenas a partir de diferentes estilos y muchas ideas. Y cada idea se debe probar. No es válido desestimar ideas sin haberlas intentado en el espacio. Y nos damos cuenta que las perfectas no funcionan tan bien como pensábamos y que las imperfectas pueden generar escenas espectaculares.

Y ahora, ¿cómo unimos las escenas? ¿Hace falta encontrar un arco dramático, un hilo conductor? Lo buscamos, hablamos, encontramos unos cuántos, ¿funcionan? Y
mientras tanto, hace falta a dar forma a nuestras escenas.

Y empezamos.

Empezamos por el principio de nuevo. Escena nº 1. El principio. Lo probamos. Lo retocamos. Y repetimos. Repetimos. Repetimos. Y volvemos a repetir. Hasta que salga exactamente como queremos. Y los minutos pasan. Y nosotros repetimos. Debemos ser específicos y precisos. Ahora alguien ha ido tarde, ahora alguien se le ha olvidado uno de los movimientos, ahora no nos estamos escuchando, ahora el ritmo se ha perdido. Y repetimos, tantas veces como haga falta. Estamos muy cerca. Y al final del ensayo sale exactamente como queríamos.

Y al cabo de dos días nos reencontramos. Nuevo ensayo. Hace falta generar más material. Hace falta dar forma a las siguientes escenas. Hace falta crear.

Y empezamos.

Roger Ribó

El Taller de Creación, asignatura del plan de estudios Escuela de Actor. Estudios Profesionales de El Timbal, Centro de Formación y Creación Escénica, se presentará el próximo día 24 de enero de 2014, en el Centro Cívico Can Felipa de Poble Nou, a las 20 horas.

The post Tot creant / Creando. Taller de formación. Estudios Profesionales El Timbal appeared first on el timbal.