Escriure un cop has rentat els plats.

La dramaturga i directora de teatre, Blanca Bardagil, impartirà a El Timbal, del 30 de juny al 04 de juliol, el monogràfic “Com començar a escriure una obra de teatre“. A continuació comparteix amb tots nosaltres alguns aspectes del seu ofici d’escriptora.

“Escriure és tan íntim que cadascú té els seus petits rituals. Més enllà de manies i vicis personals, però, cada text requereix un tracte especial i concret. I és així com mica en mica l’escriptor va coneixent els seus costums secrets per aconseguir resultats productius. Jean Kerr va dir que no es pot fer res més que escriure un cop ja has rentat els plats.

Hi ha qui només pot fer-ho en una determinada franja horària. Per exemple, Stephen King ho fa durant els matins: És quan tinc ganes d’escriure. I normalment va des de les vuit fins al migdia o la tarda. És quan estic millor. L’escriptora Amélie Nothomb es lleva cada dia a les quatre de la matinada per escriure fins a les vuit: Escric tots els dies de la meva vida i necessito estar en dejú, buida, famolenca. Quan menjo no sé què em passa, però em succeeix quelcom que m’impedeix estar en la meva plenitud. I més enllà dels horaris, cadascú troba les seves particulars formes de crear. Algú necessitarà allunyar-se del teclat per escriure a mà, en una llibreta, com fa Sanchis Sinisterra; hi ha qui buscarà el silenci absolut, com Quim Monzó; i alguns, en canvi, escoltaran música, com Juan Marsé; potser hi ha qui buscarà bars plens de gent, i qui necessitarà la solitud, com Patricia Highsmith: no puc escriure si hi ha algú més a casa, encara que sigui la dona de la neteja. I és que ser capaç de crear les situacions idònies al teu voltant per escriure és bàsic.

Jo, ara mateix, estic escrivint a ritme de Leonard Cohen, en pijama, mirant el mar, i amb el Google obert. No en sé, d’escriure sense tenir connexió a internet. Si algun cop no n’he tingut, m’he escapat de l’aïllament forçat i he acabat amagant-me al cul d’algun bar amb connexió wifi, allargant amb petits glops un suc de fruites exòtiques, i fent esforços per ser immune a les converses de les taules del costat, al so de la tele a tot drap penjada al sostre, i al cataclong-cataclang dels plats amunt i avall. Internet és una de les meves eines més preuades. Perquè molt sovint em passa que els personatges saben coses que jo no sé. I aleshores, les busco. Les busco on sigui.

I és que escriure no és només teclejar. Per mi, escriure també és posar al Google “Nothomb Amor a l’art” per poder citar les paraules exactes que vaig llegir fa temps. I de vegades escriure també és consultar un llibre, i fins i tot llegir-lo sencer. O buidar calaixos buscant una llibreta on et sembla recordar que un dia hi vas apuntar alguna cosa que potser ara et pot servir. O demanar-li a un amic que t’expliqui coses sobre un tema que tu desconeixes i que ell n’és un entès. O fins i tot, escriure pot ser mirar una pel·lícula. És per això que de vegades escric deu pàgines en cinc minuts. I de vegades escric cinc frases en deu dies.

Després d’una llarga jornada de feina, si algú em pregunta que si he treballat gaire i que quantes pàgines tinc, callo uns segons pensant en si la veritat és la resposta que vol sentir: Que no en tinc cap, que tot just vaig per la primera, perquè l’he fet i refet mil vegades, però que avui he trobat un docuental molt interessant que m’ha servit per a escriure tres rèpliques força divertides. I no sempre és fàcil d’entendre per l’interlocutor, però el temps que dediques a escriure no és mai proporcional al volum resultant. Tal com va dir Mark Twain: Normalment es necessiten més de tres setmanes per a preparar un discurs improvisat.

Blanca Bardagil. “Com començar a escriure una obra de teatre“, del 30 de juny al 4 de juliol de 2014. Cliqueu aquí per a més informació.

The post Com començar a escriure una obra de teatre. Blanca Bardagil. appeared first on el timbal.

Mònica Cordomí, professora d’interpretació de El Timbal, comparteix amb nosaltres la seva experiència com a actriu titellaire dels espectacles: “Dragoncio” i “El Hombre Cigüeña” de la Companyia Los Titiriteros de Binéfar. Companyia guanyadora del I Premio Nacional de Teatro para la Infancia y la Juventud 2009, entre d’altres.

Com vaig començar a la companyia?
El 2009, Los Titiriteros de Binéfar, em va demanar unes substitucions en un dels seus espectacles: “Dragoncio”. Les primeres substitucions eren per al seu propi teatre (La Casa de los Títeres de Abizanda), i la resta per al Festival Titirimundi (Segovia), un Festival de referència en el món de les titelles.
La importància d’aquelles substitucions, per a mi, era enorme. En el camp artístic i profesional, està clar. Però també en el personal. No tan sols m’unia una gran amistat amb un dels membres (Eva Paricio), amb qui em vaig formar com a actriu als estudis professionals de El Timbal, sinó que a més jo era una fan incondicional de la companyia. Aquella substitució va marcar un abans i un després en la relació amb la companyia.

Vaig treballar al màxim per aquella subtitució. No va ser fàcil. La distància i la falta de temps no va permetre masses assajos, i vaig haver d’aprendre la majoria de coses de força autònoma durant aquell inici. Però la confiança que la companyia va dipositar en mi i el meu gran esforç i il·lusió, van fer que les substitucions anessin molt bé. Aquest va ser el gran inici….

Què va passar aleshores?
Vaig entrar al fascinant món de les titelles. Em vaig enamorar d’elles i de la companyia… I com havia de ser, sinó? És una companyia molt especial. Els valors que tenen a casa, els traslladen al carrer i a l’escenari. És impossible no sentir-se des del primer dia que formes part d’ells. Una companyia que sap compaginar la professionalitat, l’exigència i la serietat a l’hora de treballar, amb el sentit de l’humor, l’humiltat, el companyerisme, la generositat, l’empatia… i moltíssims altres valors.  Amb ells he après molt artísticament, tècnicament i humanament; i he tingut la sort de poder viatjar a llocs fantàstics: Cali, Caracas, i mils de racons preciosos d’Aragó, Castella, Cantàbria, Andalusia…

Mònica Cordomí

______________________________________

Mònica Cordomí, actriz y titiritera de los espectáculos: “Dragoncio” y “El “Hombre Cigüeña” de la Compañía Los Titiriteros de Binéfar. Compañía ganadora del I Premio Nacional de Teatro para la Infancia y la Juventud 2009, entre otros. 

¿Cómo empecé en la compañía? 
El 2009, Los Titiriteros de Binéfar, me pidió unas sustituciones en uno de los sus espectáculos: “Dragoncio”. Las primeras sustituciones eran para su propio teatro, La Casa de los Títeres de Abizanda, y el resto para el Festival Titirimundi (Segovia), un Festival de referencia en el mundo de los títeres. 

La importancia de aquellas sustituciones, para mí, era enorme. En el campo artístico y profesional, claro está. Pero también en el personal. No tan sólo me unía una gran amistad con uno de los miembros (Eva Paricio), con quien me formé como actriz en los estudios profesionales de El Timbal, sino que además yo era una hacen incondicional de la compañía. 

Aquella sustitución marcó un antes y un después en la relación con la compañía. 

Trabajé al máximo por aquella substitución. No fué fácil. La distancia y la falta de tiempo no permitieron tener más ensayos, y tuve que aprender la mayoría de las cosas de manera autónoma durante aquel inicio. Pero la confianza que la compañía depositó en mí y mi gran esfuerzo e ilusión, hicieron que las sustituciones fueran muy bien. Este fue el gran inicio….

¿Qué pasó entonces?

Entré en el fascinante mundo de los títeres. Me enamoré de ellos y de la compañía…¿Y cómo podía ser sino?

Es una compañía muy especial. Los valores que tienen en casa, los trasladan a la calle y al escenario. Es imposible no sentirse desde el primer día que formas parte de ellos. Una compañía que sabe compaginar la profesionalidad, la exigencia y la seriedad cuando hay que trabajar, con el sentido del humor, de la humildad, el compañerismo, la generosidad, la empatía…y muchísimos otros valores. Con ellos he aprendido mucho artísticamente, técnicamente y humanamente; y he tenido la suerte de poder viajar a lugares fantásticos: Calí, Caracas, y a mil rincones preciosos de Aragón, Castilla, Cantabria, Andalucía…

Mònica Cordomí

The post La meva experiència com actriu titellaire (1) / Mi experiencia como actriz Titiritera (1) appeared first on el timbal.

Estos días se estrena la película “La Frontera “, un film surgido de la cooperación entre presos y profesionales del cine, rodado íntegramente dentro de los muros de una prisión. Marc Brualla, actor y profesor de El Timbal, Centro de Formación y Creación Escénica, nos habla de su experiencia en el trabajo con Internos Penitenciarios.

“Hace algún tiempo tuve la posibilidad de hacer unos talleres de Expresión en el Centro Penitenciario de Barcelona, conocido popularmente como Cárcel Modelo.

De joven leí a Augusto Boal y su Teatro del Oprimido.

Siempre me ha interesado también el Teatro en su vertiente de herramienta de transformación social.  El Teatro como una ayuda efectiva, dinámica y participativa que fomenta la reflexión, la motivación,la participación, el espíritu crítico, la mejora de las habilidades sociales y la confianza en las propias capacidades, el trabajo en equipo, los valores como la solidaridad, el respeto, el diálogo, la interculturalidad y todo aquello sobre lo que se necesite o se quiera intervenir.

Por lo tanto, trabajar con internos de Centros Penitenciarios era algo motivador e ilusionante para mi.

Con mi maleta llena de algunos prejuicios y bastantes nervios llegó el día.

Recuerdo que me impresionó mucho la entrada a La Modelo. Grandes puertas de enormes barrotes se iban abriendo paso y cerrando tras de mí, con un sonido fuerte, metálico, que rebotaba en los altísimos techos del Centro. Reconozco que me sentí agobiado, y bastante nervioso ante el inminente encuentro que iba a tener con los internos.

Pero todas esas barreras y ese agobio desaparecieron tras la primera charla. Lo que ellos me transmitieron fue una imperiosa necesidad de comunicar, de expresar su realidad. Durante unas horas al día tenían la posibilidad de expresar aquellas cosas que les preocupaban. Reíamos, jugábamos, creábamos juntos. Y poco a poco aquellas barreras que nos separaban cada día cuando yo me iba fueron desapareciendo allí dentro. Fuimos construyendo historias, siempre a partir de un debate previo de los temas que más les tocaban. Y casi sin darse cuenta se encontraron jugando roles que de inicio quizá no imaginaron: roles de mujer, de animales, de objetos,… Y aquellos prejuicios con los que yo (inconscientemente y seguramente debidos a mi ignorancia y la influencia de noticias y películas americanas) llegué allí dentro, se diluyeron.

El último día de taller, mientras salía a la calle, no pude si no pensar en esos barrotes que se abrían a mi paso. Y recordar a aquellos que se quedaban dentro. Tuve la sensación de que ellos me habían dado más de lo que lo hice yo”

Marc Brualla

The post Mi experiencia con Internos Penitenciarios appeared first on el timbal.