A continuació compartim reflexió sobre els valors i les potencialitats de formar els nostres nens i nenes en l’expressió i creativitat mitjançant el teatre.

L’EXPRESSIÓ DRAMÀTICA I LES CAPACITATS DE COMUNICACIÓ DELS NENS I NENES

Amb aquesta formació es pretén inculcar els valors que imprimeix una formació artística personal, així com potenciar les sensibilitats artístiques i les capacitats d’expressió i comunicació de nens i nenes d’ edats compreses entre els 8 i els 12 anys, independentment de que hi hagi o no una voluntat de dur a terme estudis professionals en un futur.

Les activitats estan dissenyades perquè a través del joc dramàtic i la consciència corporal, l’alumnat desenvolupi valors personals que fan referència a les relacions socials, la comunicació amb els altres i l’expansió d’un imaginari propi. Aprenentatge vivencial.

L’expressió dramàtica, el teatre, és una de les formes més completes per potenciar el desenvolupament complet de l’individu, ja que es sustenta en el moviment, la paraula, la creativitat i l’espontaneïtat. Mitjançant jocs individuals i de grup, ens aproximarem als llenguatges escènics, jocs que condueixen a l’alumnat a considerar la pròpia expressió com a part fonamental de la seva llibertat personal en front del món, formant part d’una aventura comú dins d’un grup, sentint-se igual, important i necessari. Aprenentatge vivencial.

L’INFANT PROTAGONISTA DEL SEU APRENENTATGE

La proposta metodològica que fem servir és propera a l’ educació viva i activa que està introduint-se amb força a moltes escoles de primària. La idea és que l’ infant sigui el protagonista del seu aprenentatge i l’ experiència teatral que visqui a l’ aula pugui estar lligada a la seva vida familiar, social i escolar. El teatre pot formar part de la seva vida i la seva vida pot formar part del joc teatral permetent-li aquest, expressar, experimentar i investigar amb tot allò que l’ inquieta, el motiva i encurioseix.

Els alumnes proposen notícies o aporten objectes a classe que seran el punt de partida del treball, l’ímput primer per començar a treballar. Els objectius teatrals s’ incorporaran a través dels jocs que es proposin i sorgeixin però sempre donarem espai als infants perquè siguin ells els qui proposin i aportin idees. El mestre és qui acompanya en aquest aprenentatge vivencial. No és el mestre qui ensenya sinó l’ alumne qui aprèn sota la mirada atenta del professor.

Fer protagonista l’ infant del seu aprenentatge li dóna autonomia, responsabilitat, implicació i seguretat, donant-li un espai de llibertat on qualsevol proposta serà benvinguda i on les inquietuds i demandes dels infants seran recollides per tal de treballar amb elles. Al mateix temps desperta la creativitat i aporta una mirada àmplia de la realitat que ens envolta on de vegades un problema o angoixa, a partir d’un joc teatral, es pot transformar en un nou repte o en quelcom més positiu. Expressió dramàtica i creativitat teatral.

The post L’expressió dramàtica i les capacitats de comunicació dels nens i nenes appeared first on el timbal.

El teatre, i per extensió les arts escèniques en general,  és una de les més temptadores de les arts. En ell, el participant s’exalta i s’allibera; aspira a divertir-se amb la generosa ambició d’entretenir als demés. A bona part dels pares, que els hi agrada portar els seus fills a fer teatre o dansa, valoren extraordinàriament poder gaudir en algun moment de l’oportunitat de veure’ls en una representació a l’escenari.  I si aquesta representació ofereix la possibilitat de veure els fills interpretant un personatge, expressant-se davant de tothom amb la paraula i el seu cos, encara més.

Tanmateix, no heu pensat que allò que desitgem com a pares -i de vegades com a professors- no és una projecció dels nostres propis desitjos com adults? No estem repetint un model de representació i constrenyint-nos a ell?

No és fàcil dir-li a un jove que potser, tal vegada, no hi haurà representació de final de curs. Ho sabem. És una fita que crea moltes espectactives i genera un bon grapat d’estímuls i motivacions. I això no ho podem oblidar.

Des de fa un temps al nostre Centre hem obert el debat de buscar nous plantejaments per a acompanyar, els nostres programes de formació en Expressió Dramàtica, d’un calendari de mostres o portes obertes que permetin, en primer lloc als propis alumnes, mostrar i experimentar el joc davant d’uns altres, i en segon lloc, oferir la possibilitats als familiars, amics i companys de gaudir i conèixer el treball que els professors estan fent.

La mostra, sessió oberta amb públic, periòdica s’incorpora d’aquesta manera orgànicament al procés d’aprenentatge del grup de treball i dilueix el sentiment i la responsabilitat de mostrar “alguna cosa”  del conjunt d’activitats i experiències que s’han fet al llarg del curs – no sempre un professor sap què ha de ser “aquesta cosa”, què ha d’escollir.

L’EXPRESSIÓ DRAMÀTICA DESENVOLUPA LES CAPACITATS DE COMUNICACIÓ DELS NENS I JOVES, diem al nostre programa de nens i joves.

Molt bé. Fem visible aquest aprenentatge i no deixem pel final de curs allò que ja ha succeït. Doncs, aquests no són estudis ni activitats que es resolguin en resultats. Aquesta és una altra dèria que tenim com adults i que és lícita aplicar a un treball professional.

Aquesta és una activitat d’aprenentatge i creixement personal amb els altres, la possibilitat de potenciar sensibilitats artístiques i capacitats d’expressió i comunicació que no haurien tingut possibilitat de desenvolupar-se als estrictes horaris del medi escolar. Un desplegament de la sensibilitat, les emocions i l’escolta amb els altres que val mil vegades més que una simple “representació de final de curs”.

The post L’escenificació als cursos de teatre per a nens i joves. Mostres i portes obertes. appeared first on el timbal.

La nostra ex-alumna i actriu Sílvia Mielgo comparteix amb nosaltres les seves reflexions i emocions dins del món de teatre. I li estem molt agraïts. Estem segurs que us interessarà i li sabreu retornar la seva generositat.

” Sempre que la gent em pregunta: ¿A què et dediques? ¿De què treballes?.  jo li contesto: al teatre. I ràpidament em diuen: què guay! I jo sempre li contesto: Si? Tu creus? ”

” Encara me’n recordo d’un dia que una professora de teatre que vaig tenir a Palamós em va dir: Sílvia el teatre et sabrà posar a la pell d’altres persones, t’ensenyarà a escoltar, a entendre i a observar a la gent i l’entorn que t’envolta, però el teatre el que potser no et donarà són diners, així que si t’hi vols dedicar de debò… pensa-ho molt bé”. ”

” Aleshores, jo no m’amoïnava pels calés, jo volia continuar la recerca d’aquest món del teatre, i com que en tota la Costa Brava no hi ha estudis professionals d’arts escèniques, vaig anar a la gran ciutat catalana i vaig iniciar els meus estudis com actriu en el Timbal.”

” Fa dos anys vaig fundar una companyia basada en la improvisació, ja que mon germà estava apunt d’obrir un cafè-teatre i necessitava espectacles. La cosa no va sortir com s’esperava i no es va obrir el local, però la companyia ja estava creada.”

” Entre nosaltres va sortir un espectacle que encara no es sabia massa bé com seria d’inici a fí, complicacions per ser cinc actors diferents, amb ments diverses, amb maneres d’actuar molt variades, objectius dispersos, estils d’attrezzo, escenografia, vestuari diferents, així que al principi entre la il·lusió i la desesperació de notar-nos molt verds, vam fer l’estrena. Després, han estat dos temporades al Llantiol i forces bolos per Catalunya. Tot sobre rodes i, fins i tot, sorpreses on Cia TOONS ja començava a ser un show amb nom de cap i peus.”

” Aquella professora tenia raó, la cosa no era fàcil. El Timbal i altres escoles em van ensenyar a interpretar, a tenir més tècnica (porto dos anys d’estudis personalitzats a Estudis Teatrals Coda), però mai m’havien explicat què fer quan tots els bolos ja estan fets i ja no en tens més.”

” Jo crec que, o ets molt bo en una cosa, saps potenciar-la i tens constància, o ets familiar d’ algú i ja estàs dintre d’aquest món, o tens uns pares que tenen diners per ajudar-te a pagar tot el que es necessita per ser actor, o tens sort.”

” Tenir un currículum, amb bones fotos per ensenyar, fer-te un video-book que et sàpiga vendre bé, amb un bon material, un dossier en cas que sigui una companyia, uns contactes que t’ajudin quan els necessites, uns amics per donar-te sales per assajar, i estar en el moment adient per aquesta feina en concret. És el que es necessita per treballar.”

” Però també, les ganes, l’energia que t’aporten els teus companys en escena, el públic que tens davant i que de vegades es creen situacions màgiques i inexplicables, la família que t’anima a tirar endavant, la part de família que et torna a dir que aquesta professió és millor tenir-la com a hobbie, els amics que et venen a veure sempre, i els que mai t’han vingut a veure i sempre ho tenen present, els dies que estimes al teatre i d’altres que l’odies i no en vols saber res més, el “estar allà” en cartellera sempre. Tot això és com un mal vici. Com més estàs en aquest món més el necessites.”

” Ara estic creant un altre show, amb la meva parella, en Max Woiski, pensant que tot el que es guanyi va per casa, i ara en aquestes èpoques de crisis és perfecte. De moment estem en el procés d’estar creant i descreant, un procés difícil, el guió, l’escenografia, el vestuari, els personatges, les escenes, el ritme, etc. És tot el que t’han ensenyat els professors, però ara s’ha de fer sol, confiant en les teves habilitats, sabent quines són les del teu company i endavant.”

” Tampoc, mai m’hagués imaginat fer teatre al carrer, ni repartir flyers del meu espectacle a les sortides dels grans teatres on va tanta gent, ni frustrar-me perquè no ve ningú perquè juga el Barça o el Real Madrid, que no vull exposar aquí el que penso, ni disfressar-me per fer publicitat per empreses importants. Tampoc, creia que si feia molts càstings la majoria fossin un NO. La qual cosa et fa voler tirar la tovallola més d’un cop i estar-te tota la setmana pensant: “i per què no? I per què a mi no?…”. ”

” Jo vull donar les gràcies perquè el Timbal em va donar una formació increïble, de la qual puc estar molt orgullosa de fer-la servir en els diferents escenaris que he pogut actuar aquests darrers anys i en l’actualitat. A l’escola he pogut conèixer els que ara són els meus companys d’escena i de feina, i també, ens ha donat oportunitats com a companyia. Individualment, el Timbal ha confiat en mi com actriu, en el meu talent, i ho sé perquè gràcies a ells m’he atrevit a desenvolupar la meva comicitat pròpia, i això haver-ho descobert amb ells a sigut per mi un plaer, i personalment, ha sigut genial.”

” I d’això, vull viure, de fer riure a la gent que ve al teatre a desconnectar de la seva avorrida o no rutina. Vull viure del que m’agrada, de veure com la teva gent riu i s’emociona amb tu. Però, la gent que no et coneix de res, també ho fa i et felicita quan surts del teatre i veus que t’esperen per dir-t’ho. Vull viure del que em fa patir i del que em fa viure, que és EL COMPLICAT MÓN DEL TEATRE.”

“Molta merda per tots,

SILVIA MIELGO “

The post . Creure en tu. appeared first on el timbal.

La Rut Bertran, actriu professional especialitzada en teatre per a tots els públics i molt vinculada al El Timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, ens escriu aquestes reflexions sobre sortir a la carretera i anar de bolos.

“Feina glamourosa. La immensitat de la gent creuen que fer teatre és una feina glamourosa. Potser a alguns nivells i en alguns àmbits si, però en la majoria d’ocasions no ho és. Normalment aquestes ocasions són les que la gent més desconeix. La gent pensa en els famosos, en els actors de sèries o de cinema, però hi ha molta gent i molts teatres que fan una feina menys present, mediàticament parlant , però importantíssima!

Parlaré del cas que jo conec més, per experiència professional: el Teatre per tots els públics (TTP) ( també conegut com teatre infantil, nom que no m’agrada utilitzar).

El TTP ha estat durant força temps una mica menyspreat. Cada vegada està més ben valorat perquè hi ha companyies i actors que fan una molt bona feina, que han picat molta pedra ( i segueixen fent-ho) . Però de vegades, entre els mateixos actors, no es valora prou; es com si … fos un gènere menor, com si els actors que es dediquen a aquest àmbit fossin menys actors. He sentit moltes vegades l’expressió: -Va … fem qualsevol cosa, total, com que és per nens ….  Com si els nens no es mereixessin un gran respecte o no es mereixessin l’esforç de fer les coses ben fetes.

Però anem al gra, anar de bolos vol dir:

Agafar la furgoneta, carregar-hi tot el material d’escenografia, llum, so i el que faci falta , fer els Km que s’hagin de fer ( molts o pocs) , arribar al lloc, muntar la paradeta; escenografia, llum, so…….i si tens temps, escalfar una mica, fer el bolo (o dos o tres bolos), recollir-ho tot, ficar-ho a la furgo, tornar cap a casa, descarregar-ho tot, aparcar la furgo i CAP A CASA, que demà serà un altre dia. Les actuacions entre setmana normalment són en horari escolar, això vol dir que la primera funció pot ser a les 9:30h tranquil·lament, a on sigui, a Lleida per exemple, comptant que la funció sigui tant d’hora, potser t’has d’aixecar a les 5h del matí. Glamour?

De vegades he pensat que tots els actors/actrius haurien de fer unes quantes temporades de bolos de Teatre per tots els públics. Després d’això; o t’encanta o et crema o et curteix i posa a tothom al seu lloc. No. Fer bolos de TTP no és una feina glamourosa. Uf…si a les 9:30h del matí, havent-te llevat a les 5h no sap ni on tens la veu!!!

Ironia a part. Sota el meu punt de vista, la feina que es fa en el TTP és importantíssima per la societat, ja que d’aquesta feina en depèn que els nens, quan siguin adults, tinguin un bon record o no d’anar al teatre, que s’interessin per la cultura. És molt important , que tant els actors com les companyies es prenguin aquesta feina molt seriosament i que facin espectacles acurats, adequats i ben pensats per a les edats a qui van dirigits.

Per als actors és feina d’actor (que ja se sap que un actor moltes vegades ha de treballar fent altres coses). I és tant gratificant quan has fet la feina ben feta…. Veure la cara dels nens/es , inclús dels pares (si l’espectacle està fet amb amor , els pares també disfruten ), quan veus el teatre ple ( els nens han deixat una estona l’ordinador i la Consola!!!) i tot el que t’aporta d’experiència, de passar hores i hores dalt de l’escenari, de tornar-te un tot terreny que pot actuar tant en un súper teatre com a……uf…diria cada lloc….Té un munt de coses positives, tant per als que estem a dalt de l’escenari com per als que estan a la platea.

Li comencem, entre tots, a donar la importància que té?“

The post Memòries d’una actriu: “anar de bolos” appeared first on el timbal.