Tècniques d’Interpretació amb Màscara / Técnicas de Interpretación con máscara

Pau Cirer i Laia Oliveras estarán amb nosaltres el proper mes de març impartint el curs “ De la máscara tradicional a la televisiva“. Aquí tenim un seguit de reflexions sobre el seu treball. esperem que siguin interessants per tots vosaltres.

“Una de les nostres inquietuds és aprofundir en el camp de la formacio-actoral teatral, centrant la nostra investigació en la funció de la màscara en el procés de formació de l’actor. Entenem la formacio-actoral actoral com la conceptualització d’un sistema pragmàtic, ja que requereix dues facetes: saber contextualitzar els seus fonaments teòrics i tenir la capacitat pràctica de construir formacio-actoral.

Una didàctica d’aquestes característiques requereix una visió global de la tradició pedagògica del segle XX i dels seus constructors de formacio-actoral més destacats. Jacques Lecoq es va nodrir de la tradició pedagògica dels seus antecessors (Konstantín Stanislavsky, Jacques Copeau o Vsevolod Meyerhold, entre d’altres).

Una de les majors troballes de Konstantín Stanislavsky (1863-1938) va ser concebre una pedagogia  basada en els punts de partida. I no solament amb els d’arribada, és a dir, amb anterioritat als plantejaments d’ Stanislavsky els mestres demanaven resultats però no mostraven allò que l’ actor havia de fer per aconseguir-ho. Aquesta idea substancial  la veiem clarament exposada al llibre Stanislavsky dirigeix de Toporkov (1961) on comparava la formacio-actoral pre-stanislavskyana i la post-stanislavskyana.

D’ençà a llavors, la formacio-actoral va començar a concebre’s d’una altra manera; ja no es tractava de treballar tan sols amb escenes de repertori juntament amb la pràctica de certs trucs escènics, sinó que va anar més enllà: es van  incorporar els fonaments de l’entrenament actoral.

Poc després aparegué Jacques Copeau (1879-1949) un altre destacat renovador del concepte de formacio-actoral actoral, que es va distingir per ser el vertader introductor de la màscara com a eina pedagògica. Les teories de Copeau  estaven molt influenciades pel teatre No japonès i la Comèdia de l’Art. Copeau fou la matriu de la majoria del teatre francès del segle XX i alhora va inspirar a molts dels seus coetanis, com Appia (1862-1928) i les seves posades en escena simbolistes plenes de llum i de color, Émile Jacques-Dalcroze (1965-1950) amb els seus plantejaments sobre la improvisació, la música i el moviment i Edward G. Craig (1872-1966) amb la seva nova concepció de l’actor Super Marioneta.

D’altra banda, podríem considerar hereus de Jaques Copeau a personalitats com Étienne Decroux (1898-1991), Jean-Louis Barrault (1910-1994)  i Jacques Lecoq (1921-1999), entre els més destacats.
Considerem que el treball pedagògic amb màscara pot ser molt útil per inculcar a l’actor els rudiments bàsics de l’ofici teatral. I en les nostres classes busquem aprofundir en el concepte màscara com  a estratègia educativa.

A dia d’avui, la importància de la màscara com a eina pedagògica és indiscutible. No obstant, destacaríem que la formacio-actoral actoral amb màscara aporta eficàcia en el procés d’aprenentatge de l’actor, tenint en compte la correcta interrelació de dos aspectes fonamentals: els  visuals (la màscara o la seva imatge) i pedagògics (tradició teatral i els seus principals constructors).

Val a dir,  que aquesta extensió de la formacio-actoral amb màscara a partir dels anys 30 del passat segle XX, fou la consolidació d’un coneixement anteriorment establert que va acabar formant part dels plans d’estudi de la majoria d’escoles teatrals d’arreu del  món. Bona part d’això gràcies al treball inicial de Jacques Copeau i sobretot de Jacques Lecoq, que el va consolidar.

La nostra proposta de formació actoral , distingeix tres categories de màscara: la neutra, la larvària i l’expressiva, amb una procedència i una lògica de treball diferenciades.

Les màscares neutres es remonten al 1913. Jacques Copeau va introduir aquest tipus de màscara a la seva escola de Vieux Colombier (França), per influència del teatre Nô. Més endavant, Jean Dasté i Marilén Copeau —a la seva escola de Grenoble evolucionaren el concepte de màscara noble.

Posteriorment, Jacques Lecoq, antic alumne de l’escola, va viatjar a Itàlia, on va conèixer l’escultor Amleto Sartori i junts projectaren l’anomenada màscara neutra.

Les màscares larvàries: les va descobrir Jacques Lecoq durant la dècada dels anys seixanta al carnaval de Basilea (Suïssa) i les va adaptar a la seva formacio-actoral.

En darrer terme, les màscares de caràcter, són aquelles que ens han acompanyat des de l’inici de la humanitat i que han anat variant segons l’època. Defineixen un caràcter o personatge. Amb aquesta didàctica volem desenvolupar un tipus d’intèrpret integral, adaptable a diferents mèdis (teatre, cinema, televisió) i sobretot, capaç de vehicular les seves aptituds expressives en l’espectador.

A tall de conclusió, considerem que la formacio-actoral teatral és una àrea de coneixement molt necessària atesa la seva aplicació directa en la docència.

Laia Oliveras i Pau Cirer

LAIA OLIVERAS. Actriu. Llicenciada en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre, Interpretació Gestual (amb Pavel Rouba, A.Leparsky, Anne Dennis…). Es forma també en Mim Corporal Dramàtic amb Stéphane Lévi; en Voice Craft-EVTS amb Helen Rowson, i en tècniques de Circ.Treballa amb companyiaes com Res de Res, Els Comediants, la Industrial Teatrera…

PAU CIRER. Actor. Llicenciat en Art Dramàtic a l’ ESADIB, Interpretació Textual. Esta redactant la tesi doctoral sobre la formacio-actoral de l’actor. Es forma amb P. Gaulier, A. Leparsky, D. Sartori… Com a fabricant de màscares ha col·laborat en més de 40 produccions. Treballa d’actor amb companyies com  Iguana Teatre, Macnas Theatre, Carpet Theatre…