Treball, Compromís i Diversió / Trabajo, Compromiso y Diversión

Tinc un gran deute amb l’Art Dramàtic. Em tranquil·litza saber que el Teatre és generós i no hi entén de rancors. És cert: de vegades no he tingut prou en compte aquest ofici de sentiments i sensacions però ell no m’ha fallat mai.

Els dinou anys és una edat en que t’agradaria saber-ho tot i saps que et queda tot per aprendre. Es viu ràpid, molt ràpid i, de vegades, la curiositat vital t’empeny i et desvia del teu camí vocacional.

Per sort, un xic per casualitat un xic per causalitat, vaig poder formar part, com a alumne, de l’escola El Timbal just l’any en que s’iniciava el curs “Escola d’Actor”. Els professors d’aquell curs integral on s’ensenyaven diferents disciplines, s’educava el llenguatge i la consciència escènica, es potenciava el treball i la creació,… van ser uns bons guies per familiaritzar-me amb el compromís i l’esforç que comporta la feina d’actor. És des d’aleshores que parlo de feina.

Està molt bé –de fet, crec que és necessari- experimentar més enllà de les aules, no perdre mai la curiositat cap a tot allò que ens envolta i ens condiciona com a éssers vius, no deixar-se endur per la corrent, qüestionar-se constantment el que està passant i, és clar, divertir-se. Sí, sí, divertir-se. Independentment de la feina i també treballant. Però no hem d’oblidar mai, si ens volem dedicar a la interpretació, que l’ofici d’actor és precisament això: un ofici. I ens l’hem de prendre seriosament, preparar-nos constantment, no abaixar mai la guàrdia. Hem de ser prou humils per reconèixer que encara ens queda molt per aprendre i generosos per acceptar l’aprenentatge, vingui d’on vingui, o de qui vingui.

A l’escola El Timbal em van ensenyar a estar atent, encuriosit amb tot el que em passava a mi a nivell emocional i corporal per aprendre a reconèixer-ho, controlar-ho i dominar-ho. També a estar alerta a la societat, intentar entendre la pulsió que genera emoció i reacció en els demés i poder extreure’n més eines per experimentar i jugar a escena. Entendre als demés i a tu mateix per poder defensar totes les opcions i criteris dels personatges és fonamental per omplir de sentit i càrrega emocional la proposta escollida. Com copsar-ho i com plasmar-ho és una feina que no podem deixar mai. Si bé és cert que a mesura que treballes vas trobant la teva pròpia metodologia, els teus propis tempos, és important tenir una bona base, eines a les que recórrer a l’hora de plantejar la creació d’un personatge o d’un muntatge escènic. El professorat de El Timbal, i demés mestres amb qui he anat treballant, em van proporcionar un munt d’aquestes eines amb les que complementar la bàsica: un mateix. La consciència i el domini d’un mateix ens permetrà una llibertat escènica que no trobarem si estem pendents d’aspectes aliens a la feina que ens ocupa. Així, si parlem de teatre de text, tampoc podrem treballar a fons si no tenim un domini natural del text al que hem de donar vida (Ja…, ja sé que pot fer molta mandra, però es gaudeix més d’un procés de creació i s’arriba més lluny quan la feina tediosa com el treball de taula s’ha abordat amb compromís). No podem oblidar el domini del cos com a canalitzador de les emocions, expressió viva dels sentiments (i recordem que El Timbal té una reputada tradició corporal). I tampoc restem importància al domini de la veu, que pot remoure i commoure als espectadors amb la precisió amb la que un instrument musical allibera notes o acords.

Ara, en un dels dolços moments de reconciliació amb el Teatre, recordo les paraules d’un dels professors del curs “Escola d’Actor”: “Penseu si voleu estar a platea aplaudint bons muntatges o si voleu rebre, des de l’escenari, el reconeixement a la feina ben feta”.

Àlex Brull, actor i ex-alumne d’Estudis Professionals, Escola d’Actor.

Podeu conèixer el treball de l’Àlex clicant al seu videobook: https://www.youtube.com/watch?v=ojSsMCugvN0

__________________________________________________________________

Tengo una gran deuda con el Arte Dramático. Me tranquiliza saber que el Teatro es generoso y no entiende de rencores. Es cierto: a veces no he tenido lo suficiente en cuenta este oficio de sentimientos y sensaciones pero él no me ha fallado nunca.

Los diecinueve años es una edad en que te gustaría saberlo todo y sabes que te queda todo por aprender. Se vive rápido, muy rápido y, a veces, la curiosidad vital te empuja y te desvía de tu camino vocacional.

Por suerte, un poco por casualidad, causalidad, pude formar parte, como alumno, de la escuela El Timbal justo el año en que se iniciaban los estudios profesionales de “Escuela de Actor”. Los profesores de aquel curso integral dónde se enseñaban diferentes disciplinas, te educaban en el lenguaje y la conciencia escénica, te potenciaban el trabajo y la creación,… fueron unos buenos guías por familiarizarme con el compromiso y el esfuerzo que comporta el trabajo de actor. Es desde entonces que hablo de trabajo.

Está muy bien –de hecho, creo que es necesario- experimentar más allá de las aulas, no perder nunca la curiosidad hacia todo aquello que nos rodea y nos condiciona como seres vivos, no dejarse llevar por la corriente, cuestionarse constantemente el que está pasando y, claro está, divertirse. Sí, sí, divertirse. Independientemente del trabajo y también trabajando. Pero no hemos de olvidar nunca, si nos queremos dedicar a la interpretación, que el oficio de actor es precisamente esto: un oficio. Y nos lo debemos tomar seriamente, prepararnos constantemente, no bajar nunca la guardia. Debemos ser lo suficiente humildes para reconocer que todavía nos queda mucho por aprender y ser generosos para aceptar el aprendizaje, venga de dónde venga, o de quien venga.

En El Timbal me enseñaron a estar atento, a ser curioso con todo lo que me pasaba a mí a nivel emocional y corporal para aprender a reconocerlo, controlarlo y dominarlo. También a estar alerta en la sociedad, intentar entender la pulsión que genera emoción y reacción en los demás y poder extraer más herramientas para experimentar y jugar a escena. Entender a los demás y a ti mismo para poder defender todas las opciones y criterios de los personajes, es fundamental para llenar de sentido y carga emocional la propuesta escogida. Como captarlo y  plasmarlo es un trabajo que no podemos dejar nunca. Si bien es cierto que a medida que trabajas vas encontrando tu propia metodología, tus propios tempos, es importante tener una buena base, herramientas a las que recurrir a la hora de plantear la creación de un personaje o de un montaje escénico. El profesorado del Timbal, y los demás maestros con quienes he ido trabajando, me proporcionaron un montón de estas herramientas con las que complementar la herramienta básica: un mismo. La conciencia y el dominio de uno mismo nos permitirá una libertad escénica que no encontraremos si estamos pendientes de aspectos ajenos al trabajo que nos ocupa. Así, si hablamos de teatro de texto, tampoco podremos trabajar a fondo si no tenemos un dominio natural del texto al que debemos dar vida (Ya…, ya sé que puede hacer mucha pereza, pero se disfruta más de un proceso de creación y se llega más lejos cuando el trabajo tedioso como el trabajo de mesa se ha abordado con compromiso). No podemos olvidar el dominio del cuerpo como canalizador de las emociones, expresión viva de los sentimientos (y recordemos que El Timbal tiene una reputada tradición corporal). Y tampoco restemos importancia al dominio de la voz, que puede remover y conmover a los espectadores con la precisión con la que un instrumento musical libera notas o acordes.

Ahora, en uno de los dulces momentos de reconciliación con el Teatro, recuerdo las palabras de uno de los profesores del curso de “Escuela de Actor”: “Pensad si queréis estar en la platea aplaudiendo los buenos montajes o si queréis recibir, desde el escenario, el reconocimiento al trabajo bien hecho”.

Àlex Brull, actor y ex-alumno de Estudis Professionals, Escola d’Actor.

Podéis conocer el trabajo de Àlex clicando en su videobook: https://www.youtube.com/watch?v=ojSsMCugvN0