El districte més cooperatiu. Sants-Montjuïc

El cooperativisme travessa una segona joventut i té el seu epicentre al districte de Sants-Montjuïc. El terreny està abonat des de mitjans del segle XIX, quan l’antic municipi de Sants es va erigir en un dels motors de la revolució industrial. El 1910, a Sants, Hostafrancs i la Bordeta hi havia 50 fàbriques amb uns 14.000 treballadors. Les primeres cooperatives van néixer en aquests barris obrers per satisfer les necessitats del proletariat, des de l’autogestió i sota uns principis ètics i solidaris.

Alguna cosa, bastant, en queda de tot això. El millor exemple és a l’edifici de l’antiga Societat Cooperativa Col·lectiva L’Empar Obrer, fundada el 1905. El seu últim local, un majestuós bloc de tres pisos situat al número 15 del carrer de Premià, acull avui cinc cooperatives de tipologia molt diversa i federacions regionals. Així, comparteixen espai i principis el centre formatiu Aposta, l’editorial Sàpiens Publicacions, la cooperativa de serveis financers Coop 57, la cooperativa agrícola d’integració social L’Olivera i el grup d’empreses Grup Clade.

ALTA DENSITAT

A mig quilòmetre a la rodona de L’Empar Obrer, una altra trentena de col·lectius completen una vasta xarxa d’espais de sociabilitat i ajuda mútua. «La crisi ha servit per canviar la mirada de molta gent, i han sorgit projectes de tota mena. Cooperatives de treball, bancs del temps, horts urbans… Totes aquestes iniciatives tenen en comú una manera col·lectiva de resoldre les necessitats, amb la persona com a element central, per sobre del capital», explica Ivan Miró, sociòleg i coautor juntament amb Marc Dalmau del llibre Les cooperatives obreres de Sants (1870-1939) , publicat el 2010 per la cooperativa La Ciutat Invisible (Riego, 35).

El llibre recull les institucions de l’economia popular durant la seva època d’esplendor, a principis dels anys 30. «El 1935 Sants comptava amb cinc cooperatives obreres de consum: La Lleialtat Santsenca, la Model del Segle XX, L’Empar Obrer, La Nova Obrera i La Flor de Maig», enumera Miró, que té com a objectiu la «vinculació emocional» dels veïns amb el seu passat. «Volem generar debat sobre l’economia sense adoctrinar», puntualitza Miró.
L’economia solidària, allunyada de les lògiques del capitalisme, va més enllà del cistell amb productes de la terra. La Col (Ciceró, 5), per exemple, és una cooperativa de joves arquitectes. «Nosaltres entenem l’arquitectura com una eina de transformació social. Per això estem en uns baixos: per estar al carrer, en contacte amb la gent», explica Lluc Hernàndez, un dels arquitectes del col·lectiu, conegut al barri per organitzar el procés participatiu de Can Batlló.

PRÉSTECS MÉS JUSTOS

La Col és sòcia de Coop57, una cooperativa de serveis que destina els seus recursos a fer préstecs a projectes d’economia social que generin ocupació i promoguin la solidaritat. «Bàsicament, financem moltes fundacions i empreses d’inserció. L’interès dels préstecs el definim cada any i és fix, per a tothom igual. Fugim de les lògiques bancàries», explica Xavi Tells, el responsable de comunicació de l’entitat. Coop57 finança 600 projectes amb els recursos aportats per uns 3.000 socis. Des de l’inici de la crisi, el 2008, han prestat un total de 35 milions d’euros.

The post El districte més cooperatiu. Sants-Montjuïc appeared first on el timbal.

Jueves. Barcelona. En un teatro pequeño, un equipo formado por tres actores, un técnico de luces, otro  de sonido, otro audiovisual, una productora, un director y los responsables del teatro está preparado para la función. Todos son profesionales. Pero hoy al teatro solo van tres personas. ¿Suspenden?  No. El equipo se prepara para representar la función para las tres personas que  han decidido ir al teatro. Al terminar, el director, con los ojos enrojecidos, da las gracias al equipo y dice: “No nos podemos rendir, chicos, no nos podemos rendir nunca”.

Esto ocurría esta semana aquí, en Barcelona. Y da que pensar. Una generación, la nuestra, que llega al mercado laboral cuando todo es complicado, pero que aun así no se rinde; una generación que ya no espera a que suene el teléfono, que se une para crear proyectos, que se busca la vida para hacer del teatro su profesión; que no para. Y así las carteleras pueden seguir ofreciendo espectáculos, se abren nuevos espacios, surgen otras maneras de representar.

Pones la televisión y ves corbatas y americanas que hablan de la cultura y su importancia, de los estrenos y las subvenciones… «Un país sin cultura es un país sin futuro», dicen. Lo que no dicen es que la mayoría de estos profesionales del teatro están trabajando sin cobrar o incluso invirtiendo lo poco que tienen. Cuando explicas que te dedicas al teatro y que este mes de funciones miércoles a domingo quizá cobrarás 100 euros, las caras cambian. “Pero entonces no es un trabajo. Eso sí, tenéis la suerte de hacer lo que os gusta”, dicen. Sí, como todas las personas que trabajan en lo que les gusta. Porque este también es un oficio. Un oficio en el que mucha gente trabaja sin cobrar. Y toda esta gente que está dando su tiempo, su esfuerzo y sus ideas, son los que hacen posible que haya esta vida teatral. ¿Qué pasaría si toda esta gente un día decidiera no trabajar si no tiene un sueldo digno? Quizá no solo las butacas estarían vacías.

El Periódico de Cataluña, Domingo, 26 de enero del 2014 Magda Puig (Barcelona) 

The post El teatro, trabajar por amor al arte appeared first on el timbal.

El colectivo Las Viudas de Pepe, que lo componen Joan Manel Serrat, Joan Gràcia, Joan Lluís Bozzo, María Rosales, Carles Flavià, Pep Molina, Lucila Aguilera, Manel Pousa y Josep Parramon, instan a las autoridades para que el conocido actor y monologuista singular tenga su propia calle. Escuchémosles:

” ¿Cinco años ya? Parece que no haga tanto tiempo. Esto sucede porque la velocidad con la que transcurre la vida es vertiginosa, pero también porque los que lo quisimos y admiramos nos da la impresión de que su recuerdo y el eco de las risas que provocaba no se ha desvanecido. Todavía está muy presente. Soy testigo de la cantidad de veces que, cenando con él, se acercaba alguien para conversar, comentar algún suceso de la actualidad, compartir una referencia al sexo, el amor o la pareja (que junto con la política era su tema predilecto). Y esto ocurría porque el pueblo veía en él a alguien que formaba parte de su vida, alguien que, con el descaro del bufón, osaba espetarle a los poderosos y a los intransigentes (agrupados según su terminología en el apartado fachas) las insolencias, las burlas y los zarpazos verbales que todos deseábamos que alguien dijera.

Nos encarnaba con su gracia y su mala leche. Y esto sigue plenamente vigente. Cuántas veces me habrán comentado a lo largo de estos años: «Ay, si Pepe estuviera aquí, presenciando el lamentable espectáculo de la corrupción, los abusos del poder político y financiero, la crueldad despótica con la que se ordenan los desahucios, el horror de hurtar el derecho de la mujer a decidir sobre su propio cuerpo». Hay un acento desolado en los espectadores que nos hemos quedado sin Pepe: él habría puesto en su lugar a toda esta patulea de malhechores, chorizos e irresponsables y, a golpe de carcajada, los habría hecho caer en el abismo del ridículo de donde nunca debieron salir.

¡Cómo nos reiríamos de ellos si Pepe estuviera aquí! Porque, a diferencia de la inmensa mayoría de humoristas del país, de monologuistas de stand-up comedy televisiva que extraen su humor de las costumbres y los tópicos más sudados, Pepe tenía una mirada extremadamente cívica sobre sus contemporáneos. Emitía un juicio político sobre todo lo que veía, y opinaba sin rodeos, con una fuerza cómica que los dioses le habían regalado y que él ofrecía sin ningún tipo de avaricia, a manos llenas. Él no soportaba a los humoristas que se declaraban «apolíticos». Creía que nadie tiene derecho a quedarse cómodamente instalado fuera de la realidad de cada día y que, quien lo hace, es un ignorante o un cínico.

Con motivo del quinto aniversario de su muerte, la gente de EL PERIÓDICO quiere reavivar la demanda popular, que surgió a raíz de su muerte, de dar su nombre a una calle de Barcelona. Un grupo de amigos y amigas íntimos de Pepe ya hicimos una escenificación de esta demanda cuando se cumplía el primer año de su fallecimiento, pegando encima de los letreros de la calle del Almirall Cervera una pegatina del mismo tamaño y formato con el nombre de Pepe Rubianes, actor galaico-català. Los rótulos se mantuvieron algunos días, hasta que el ayuntamiento los retiró. Ahora, transcurridos los cinco años protocolarios que se piden para dedicar una calle a alguien, somos muchos los que nos sumamos a la campaña y pedimos que el alcalde Trias  haga realidad lo que el alcalde Hereu prometió en su momento. Una CALLE DE PEPE RUBIANES  haría una Barcelona más simpática, más atrevida y más comprometida con el teatro y sus mitos. A él ya le da igual que su amada Barcelona le dedique o no una calle. La calle nos la debemos a nosotros, los que le admirábamos; los que queremos que nuestra ciudad le devuelva una chispa de la alegría que él le regaló.”

Las viudas de Pepe

Este artículo salió en El Periódico de Cataluña, el día 11 de febrero del 2014

__________________________________________________

Aquests dies farà, el 1 de març, es compleixen cinc anys de la mort de Pepe Rubianes, actor i monologuista singular que ha deixat una petjada inesborrable en tots aquells que van tenir las ort de conèixer-li i gaudir de la seva particular manera de fer teatre. Volem aprofitar per a recordar-lo i fer-nos eco d’una campanya que s’ha iniciat perquè tingui un carrer del barri de la Barceloneta, tal com el consistori s’havia compromès en el seu moment.

El col·lectiu Les Vídues de Pepe, que ho componen Joan Manel Serrat, Joan Gràcia, Joan Lluís Bozzo, María Rosers, Carles Flavià, Pep Molina,  Lucila Aguilera, Manel Pousa i Josep Parramon, insten a les autoritats perquè el conegut actor  tingui el seu propi carrer. Escoltem-los:

” Cinc anys ja? Sembla que no faci tant temps. Això succeïx perquè la velocitat amb la qual transcorre la vida és vertiginosa, però també perquè els qui  ho vam estimar i admirem ens fa l’efecte que el seu record i l’eco dels riures que provocava no s’ha esvaït. Encara està molt present. Som testimoni de la quantitat de vegades que, sopant amb ell, s’acostava algú per a conversar, comentar algun succés de l’actualitat, compartir una referència al sexe, l’amor o la parella (que juntament amb la política era el seu tema predilecte). I això passava perquè el poble veia en ell a algú que formava part de la seva vida, algú que, amb el descaro del bufó, gosava  espetar als poderosos i als intransigents (agrupats segons la seva terminologia en l’apartat fatxes), les insolències, les burles i les urpades verbals que tots desitjàvem que algú digués.

Ens encarnava amb la seva gràcia i la seva mala llet. I això segueix plenament vigent. Quantes vegades ens hauran comentat al llarg d’aquests anys: «Ai, si Pepe estigués aquí, presenciant el lamentable espectacle de la corrupció, els abusos del poder polític i financer, la crueltat despòtica amb la qual s’ordenen els desnonaments, l’horror de furtar el dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos». Hi ha un accent desolat en els espectadors que ens hem quedat sense Pepe: ell hauria posat en el seu lloc a tota aquesta patuleia de malfactors, xorissos i irresponsables i, a cop de riallada, els hauria fet caure en l’abisme del ridícul d’on mai hagueren de sortir.

Com riuríem d’ells si Pepe estigués aquí! Perquè, a diferència de la immensa majoria d’humoristes del país, de  monologuistes de  stand-up comedy televisiva que extreuen el seu humor dels costums i els tòpics més suats, Pepe tenia una mirada extremadament cívica sobre els seus contemporanis. Emetia un judici polític sobretot el que veia, i opinava sense embuts, amb una força còmica que els déus li havien regalat i que ell oferia sense cap tipus d’avarícia, a mans plenes. Ell no suportava als humoristes que es declaraven «apolítics». Creia que ningú té dret a quedar-se còmodament instal·lat fora de la realitat de cada dia i que, qui ho fa, és un ignorant o un cínic.

Amb motiu del cinquè aniversari de la seva mort, la gent d’EL PERIÓDICO vol re avivar la demanda popular, que va sorgir arran de la seva mort, de donar el seu nom a un carrer de Barcelona. Un grup d’amics i amigues íntims de Pepe ja vam fer una escenificació d’aquesta demanda quan es complia el primer any de la seva defunció, pegant damunt dels rètols del carrer del Almirall Cervera un adhesiu de la mateixa grandària i format amb el nom de Pepe Rubianes, actor  galaico-català. Els rètols es van mantenir alguns dies, fins que l’ajuntament els va retirar. Ara, transcorreguts els cinc anys protocol·laris que es demanen per a dedicar un carrer a algú, som molts els quals ens sumim a la campanya i vam demanar que l’alcalde Trias faci realitat el que l’alcalde Hereu va prometre en el seu moment. Un CARRER DE PEPE RUBIANES faria una Barcelona més simpàtica, més atrevida i més compromesa amb el teatre i els seus mites. A ell ja li dóna igual que el seu estimada Barcelona li dediqui o no un carrer. El carrer ens la devem a nosaltres, els quals li admiràvem; els quals volem que la nostra ciutat li retorni una espurna de l’alegria que ell li va regalar.”

Les vídues de Pepe

Aquest article va sortir en El Periódico de Catalunya, el dia 11 de febrer del 2014.

The post Pepe Rubianes, cinco años / Pepe Rubianes, cinc anys appeared first on el timbal.