L’Eduard Gibert, ja fa uns quants anys que fa d’actor professional i li hem demanat comparteixi les seves impressions sobre l’ofici d’actor i el que van significar per a ell també els anys de formació amb nosaltres. Gràcies Eduard.

L’OFICI D’ACTOR

Sóc dels qui pensa que la formació d’un actor/actriu, com la de qualsevol ofici, no acaba en la diplomatura o llicenciatura d’un pla d’estudis sinó que comença a créixer indefinidament a partir d’aquest moment (deixant a banda als qui han optat per l’autoaprenentatge).

Quan diem que un fuster té molt d’ofici ho associem directament als molts anys de dedicació a la seva tasca, a l’evolució dels seus treballs al llarg del temps, a l’aprenentatge que n’ha extret de cadascuna de les seves peces, tant dels encerts com dels errors, i que l’han portat a fer-se un nom gràcies als seus excel·lents treballs.

És possible que el fuster tingués, als seus inicis, un pla de formació on va aprendre una tècnica amb la que treballar i unes eines amb les que donar forma a les seves idees (a no ser que optés per la opció autodidacta).

Amb elles va aconseguir fer una primera peça de creació pròpia, amb tot l’orgull de saber que era seva i només seva. Al llarg dels anys, el fuster ha anat aprenent, abans de començar una peça nova, a saber quina era la millor de les fustes a triar per tirar endavant el seu nou projecte. A olorar-la. A escoltar-la. A pesar-la, a mirar-se-la de dalt a baix abans de començar a donar-li forma. L’ofici de fuster s’aprèn amb els anys, com tants d’altres. També l’ofici d’actor.

Hi ha un gran nombre d’actrius i actors catalans que van iniciar-se durant els últims anys del franquisme sent autodidactes. En molts casos sota la forma de companyies de creació col·lectiva. Molts anys després, a un bon nombre  d’ells se’ls considera actors i actrius consagrats, actors i actrius amb ofici.

Avui en dia s’ha capgirat la truita i la immensa majoria d’actors i actrius catalans inicien les seves primeres passes a través d’algun tipus de formació acadèmica. I són pocs, però també n’hi ha, els qui entren a fer-se un camí en la professió essent autodidactes.

Jo no sóc teòric de la pedagogia teatral. Però sí que al llarg d’aquests meus primers anys d’ofici he pogut anar detectant singularitats, en quant a metodologia, entre els diferents companys d’escena amb qui m’ha tocat  treballar. Si bé totes les teories pedagògiques busquen un mateix resultat, i això és el de poder transmetre al públic veritat, emoció, claredat (en definitiva, que sigui creïble el que li estàs oferint al públic com a actor), les diferències entre totes elles hi són en les eines que ofereixen als actors per a l’assoliment d’aquest objectiu comú.

Ara fa 8 anys vaig acabar la meva formació acadèmica a El Timbal, Centre de Formació, Creació Escènica, sota el Sistema CODA.

CODA potser no té l’anomenada de Meissner, Stanivslaski, Lecoq, o tants d’altres. Però això no li treu serietat, qualitat ni validesa. A mi m’ha dotat d’unes eines importants que m’han fet estimar la professió i  llençar-m’hi de cap sense pensar-m’ho.

CODA m’ha servit per a donar-me seguretat a mi mateix. Saber i tenir clar que cada actor és un món i que per tant jo sóc un món en mi mateix. Això et motiva a anar-te descobrint. Saber que l’important no és un model ideal d’actor, sinó que tu ets el teu millor model. El que has de fer és descobrir-te a tu mateix, la teva essència, el que hi ha dins teu. No tant en quant a experiències viscudes sinó en quant a conèixer-te prou bé internament com a actor, per a poder-te posar a disposició del joc teatral extern.

El mateix pel que fa a la presa de consciència del teu cos, dels teus moviments. I posar-ho al servei del joc teatral i de la ficció. Oferir-ho als personatges que estàs creant o interpretant.

Comprensió del joc teatral. El que està passant en cada moment. Acció-reacció. No partir de l’emoció sinó dels fets per a poder arribar a ella. Construcció d’un imaginari i visualització d’imatges. No jutjar-se mentre s’està jugant. Prendre consciència de la voluntat de l’inconscient. Escolta i modificació. Presència escènica.

Aquests són alguns conceptes o eines que, a títol d’exemple, han estat presents en els projectes en que he treballat.

TEATRE DE CAMBRA

Amb l’actor José Barón hem creat la companyia Teatre de Cambra. Una de les singularitats del nostre projecte és que oferim peces teatrals de text en espais singulars com ara menjadors, sales d’estar, patis o jardins,… és a dir, espais prou reduïts com perquè la distància entre públic i actors sigui tan petita que l’espectador quedi absorbit pel joc teatral i els actors juguin en un espai escènic ocupat per l’espectador.

En la tertúlia posterior a la funció, sovint alguns espectadors ens pregunten si per nosaltres és més difícil actuar amb el públic tan a la vora o en un escenari teatral convencional. Jo sempre els dic que tots aquells actors que entenguin el joc teatral com nosaltres l’entenem han de poder jugar tant en uns espais com en d’altres. Com que tots els “escenaris” on actuem varien en cada funció, no tenim uns moviments marcats (com normalment es treballa en el teatre amb espais convencionals). Per tant, creem un espai, uns moviments, una interrelació i un joc nou en cada funció.

CODA té un important grau d’implicació en tot aquest joc creatiu. La comprensió del joc teatral, la construcció d’un espai escènic, l’escolta amb el company, jugar en funció del que està passant ara i aquí. Tot plegat et convida a obtenir una organicitat i autonomia com a actor que una proposta com la de Teatre de Cambra requereix.

Només ho he volgut posar com a exemple d’algunes vivències que he tingut que em fan pensar en la meva formació CODA i que de ben segur m’hi continuaran fent pensar durant els molts anys que em queden per recórrer en el meravellós món de l’ofici d’actor.

Amb el pas del temps cada cop ets menys conscient de les eines i metodologia emprada durant la teva formació acadèmica perquè les vas integrant de forma natural en el teu treball.

Però hi són.

Edu Gibert

Novembre 2014

The post L’Ofici d’Actor appeared first on el timbal.

Sin ir más lejos, y tomando un artículo al azar en internet, encontramos este de Silvia López-Ortega, titulado “El proceso creativo: genialidad o constancia”[1]  del cual hemos querido citar el siguiente párrafo:

“Si nos planteamos en qué consiste el proceso creativo actoral, espontáneamente surgen dos maneras de pensar que se alternan en la actualidad, dos vertientes de estudio que abren dos campos de trabajo a la hora de enfrentarse a dicho proceso; la dicotomía entre la biomecánica o el popular método Stanislavski. La elección de una línea u otra debe apoyarse en la dinámica de trabajo que se adecúe más al actor y al espacio, intelectual o físico, donde se sienta más cómodo. La diferencia básica entre ambas líneas parte de las premisas en que se sustentan. En el caso de la biomecánica, el trabajo parte del estudio físico del actor en busca del personaje, investigando sobre una respuesta emocional a través de un entrenamiento corporal, con el fin de obtener respuestas internas que completen el arduo trabajo de composición de un personaje. De otro lado nos encontramos con el método Stanislavski, que estudia la recuperación y el desarrollo de la vida emocional del actor para utilizarla en la busca del personaje.”

Desde nuestro punto de vista, esta perspectiva disociadora como respuesta a la pregunta de “¿cuál es el proceso creativo actoral?” es, desde el principio, equivocada. Vamos a tratar de explicar por qué:

1. La Biomecánica no es un método de interpretación sino una técnica de entrenamiento corporal que Meyerhold desarrolló para  sus actores, y que está vinculada a la búsqueda de una poética teatral específica que denominó “la Convención consciente”.
2. El Sistema Stanislavski consta de varios procedimientos y técnicas de entrenamiento del actor, algunas de ellas fueron abandonadas por el propio Stanislavski, a medida que reelaboraba con su trabajo práctico el propio sistema. Si nos atenemos a la técnica de las “memorias afectivas y sensorial”, sin duda una de las técnicas más controvertidas y que mayor éxito ha tenido en varios países, efectivamente, “estudia la recuperación de vivencias personales del actor para la búsqueda y construcción del personaje”.
3. No podemos por tanto comparar una técnica de entrenamiento corporal con un sistema de formación del actor, y menos con una sola de las técnicas integrantes de un sistema o método. El análisis no es consistente.
4. Sin embargo, este tipo de debates o comparaciones funcionan y se repiten en el ámbito teatral y en el de las escuelas de formación, con acostumbrada ligereza y superficialidad.
5. En la base de estas comparaciones se contraponen estilos de actuación, maneras de hacer teatro en escena (de base realista o no realista). Pero este tipo de comparaciones sirven de muy poco a un actor que, antes que decidir por qué estilo de actuación quiere optar, desea formarse competentemente,.
6. A un actor que se quiere formar competentemente hay que dotarle del conocimiento y saber que le permita ejercer su oficio: ser actor. Y ejercerlo artísticamente, es decir, creativamente.
7.  Para ello hay que ofrecerle procedimientos y hábitos de preparación y concreción que le permitan actuar con organicidad en escena.
8. Nosotros somos partidarios de utilizar desde el principio procedimientos que trabajen, a la vez y sin disociarlos, los aspectos internos y externos del actor, ambos son extraordinariamente importantes. No le pidamos a un actor que opte por uno o por otro. No le confundamos.

Como ya sabéis, El Timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, aplica en su plan de Estudios Profesionales una metodología propia, la metodologia Coda, creado por los profesores Fausto Carrillo y Ricard Boluda.

Os resumimos a continuación algunos de sus aspectos más destacados:

Es una metodología integradora de interpretación del actor.

No se define por exclusión de ningún de los elementos más significativos que intervienen en el trabajo interpretativo del actor:

1. No disocia la emoción del trabajo consciente, ni la construcción externa del personaje de la situación de juego.
2. Trabaja los problemas de la escena y los problemas del actor como creador.
3. Trabaja la palabra, el pensamiento y la acción del personaje en la situación de juego.
4. Trabaja tanto el comportamiento escénico como la construcción de la línea de acción de pensamiento del personaje.
5. No es una metodología de introspección sino de oficio, de preparación y construcción del personaje en escena.
6. No es una metodología formalista, no se identifica estrictamente con ningún tipo de poética teatral –ni realista, ni simbolista, ni clásica, ni contemporánea.
7. Es una metodología de base para el  descubrimiento del proceso creador, que permite al actor situarse eficazmente y con solvencia en cualquier propuesta escénica que parte de un guión, texto o estructura de sentidos.

The post Metodología Coda, o cuando la técnica actoral no te pone a su servicio. appeared first on el timbal.