L’entreteniment em pot,  em transforma, no sóc el mateix.

Quan surto de l’aula, uns dies més uns altres menys, trigo una estona en tornar a la vida quotidiana. I quan torno a l’aula, a la propera sessió, em torna l’expectació de no saber què s’esdevindrà de nou, però això no fa tirar-me enrere, encara que, de vegades, em pugui impressionar una mica, però no, no vull anar-me’n. I no només perquè he pagat la meva quota mensual, sinó perquè vull posar-me a prova, tornar a entretenir-me un cop més amb no res a les mans. Perquè, de cop, algú proposa i m’hi trobo enmig d’un espai ple de coses que no hi són, però que jo veig i que els altres també veuen, i on ens posem a fer-les anar amb les nostres accions  i que, (i aquesta ha esta una altra troballa), ens permeten comunicar-nos.

I sí, uff, tenia raó aquell que deia que sortir davant de tothom és molt fort, exposant-nos allà a les mirades dels que encara no sé qui són… Però els que hem vingut, ho volem fer, sí, així ho veig, en algun moment. Cada vegada una mica més. Perquè no sé com ho fan els nostres mestres que, sobre aquest tema, deixo –deixem- de pensar en poc temps amb preocupació. I allà estem totes i tots, que amb prou feines conec i em coneixen, obrint i tancant espais de ficció, trobant-te amb mirades còmplices, i fent un fotimer de coses que no se m’havien passat mai pel cap de fer.

I que ningú tingui la temptació de demanar-nos  de ser nosaltres mateixos. Però si el que més volem és ser d’altres, moure’ns per altres espais i temps que no són els quotidians. Provar de fer realitat la dita que diu: “si no mous el dit, no et vindrà al darrere”.

Ah, i també dir, ara que ja sóc un xic més gran i fa uns quants anys que faig teatre, que això que els experts en neurologia van descobrint sobre el cervell humà, en observar que l’emoció i els sentiments semblen exercir una paper fonamental en els processos cognitius que activen el cervell, fa temps dic que, al nostre ram, ja ho sabem. Perquè treballem amb l’imaginari, aquesta facultat que permet integrar els processos cognitius i intel·lectius i els processos afectius i impulsius, i amb l’espai i el temps, que és moviment, per a donar noves respostes.

Bé, si ho han descobert, més valdria que es posessin mans a la feina els pedagogs i capgiressin fent un gir copernicà el paradigma educatiu que fins ara ha exercit.

I aquests neurocientífics també diuen que han observat que els subjectes experimentals sotmesos a estímuls d’aprenentatge davant de situacions complexes són capaços d’establir connexions més ràpides i duradores si al subjecte el situem davant d’objectes o models que il·lustrin o aclareixin tals fenomens.

Doncs que vinguin a fer teatre, tindran una magnífica oportunitat de trobar un joc integrador, obert i reglat, un magnífic camp de possibilitats per exercitar lliurement i acompanyada processos d’aprenentatge molt importants per a la persona que ho practica.

Que tingueu un bon i profitós curs 2020-2021!!

el timbal, més de 50 anys a la cuina de l’escena.

The post El teatre, un magnífic model integrador d’aprenentatge personal appeared first on el timbal.

El teatre, i per extensió les arts escèniques en general,  és una de les més temptadores de les arts. En ell, el participant s’exalta i s’allibera; aspira a divertir-se amb la generosa ambició d’entretenir als demés. A bona part dels pares, que els hi agrada portar els seus fills a fer teatre o dansa, valoren extraordinàriament poder gaudir en algun moment de l’oportunitat de veure’ls en una representació a l’escenari.  I si aquesta representació ofereix la possibilitat de veure els fills interpretant un personatge, expressant-se davant de tothom amb la paraula i el seu cos, encara més.

Tanmateix, no heu pensat que allò que desitgem com a pares -i de vegades com a professors- no és una projecció dels nostres propis desitjos com adults? No estem repetint un model de representació i constrenyint-nos a ell?

No és fàcil dir-li a un jove que potser, tal vegada, no hi haurà representació de final de curs. Ho sabem. És una fita que crea moltes espectactives i genera un bon grapat d’estímuls i motivacions. I això no ho podem oblidar.

Des de fa un temps al nostre Centre hem obert el debat de buscar nous plantejaments per a acompanyar, els nostres programes de formació en Expressió Dramàtica, d’un calendari de mostres o portes obertes que permetin, en primer lloc als propis alumnes, mostrar i experimentar el joc davant d’uns altres, i en segon lloc, oferir la possibilitats als familiars, amics i companys de gaudir i conèixer el treball que els professors estan fent.

La mostra, sessió oberta amb públic, periòdica s’incorpora d’aquesta manera orgànicament al procés d’aprenentatge del grup de treball i dilueix el sentiment i la responsabilitat de mostrar “alguna cosa”  del conjunt d’activitats i experiències que s’han fet al llarg del curs – no sempre un professor sap què ha de ser “aquesta cosa”, què ha d’escollir.

L’EXPRESSIÓ DRAMÀTICA DESENVOLUPA LES CAPACITATS DE COMUNICACIÓ DELS NENS I JOVES, diem al nostre programa de nens i joves.

Molt bé. Fem visible aquest aprenentatge i no deixem pel final de curs allò que ja ha succeït. Doncs, aquests no són estudis ni activitats que es resolguin en resultats. Aquesta és una altra dèria que tenim com adults i que és lícita aplicar a un treball professional.

Aquesta és una activitat d’aprenentatge i creixement personal amb els altres, la possibilitat de potenciar sensibilitats artístiques i capacitats d’expressió i comunicació que no haurien tingut possibilitat de desenvolupar-se als estrictes horaris del medi escolar. Un desplegament de la sensibilitat, les emocions i l’escolta amb els altres que val mil vegades més que una simple “representació de final de curs”.

The post L’escenificació als cursos de teatre per a nens i joves. Mostres i portes obertes. appeared first on el timbal.