Recorda aquest nom: Lev Vigotsky

Jugar és quelcom realment seriós, i devem sobretot a Vigotsky (Rússia, 1896 – 1934) que atorgués al joc, com a instrument i recurs sociocultural, el paper de ser un element impulsor del desenvolupament mental dels nens/es, tot facilitant el desenvolupament de les funcions superiors tals com la atenció o la memòria voluntària. Segons les seves pròpies paraules “El joc és una realitat canviant i sobretot impulsora del desenvolupament mental del nen/a”. Jugant, per tant, aprenem. També quan som persones adultes.

Vygotsky és un dels grans teòrics de l’educació del segle XX. Les seves aportacions han impactat en els nostres models d’educació actuals, i de les seves teories s’han desprès múltiples concepcions aplicades a la pedagogia d’avui dia. La teoria sociocultural de Vygotsky cerca posar les bases de com l’aprenentatge es construeix de mica en mica durant els primers anys, i amb ajuda del context social dels més petits.

Diem que la seva teoria és constructivista perquè a través del joc es construeix l’aprenentatge i la pròpia realitat social i cultural. Jugant amb altres ampliem la nostra capacitat de comprendre la realitat de l’entorn social natural augmentant contínuament el que Vigotsky anomena “zona de desenvolupament proper (ZDP)”.

La ZDP es defineix com “la distància entre el nivell de desenvolupament cognitiu real, la capacitat adquirida fins aquell moment per resoldre problemes de forma independent sense ajuda d’altres, i el nivell de desenvolupament potencial, o la capacitat de resoldre’ls amb l’orientació d’un adult o d’altres nens/es més capaços“. El joc, per tant, forma part essencial del desenvolupament ja que amplia contínuament la zona de desenvolupament proper.

Així mateix, aquesta teoria sociocultural del desenvolupament cognitiu s’enfoca no només en com els adults i els companys/es, mitjançant un treball col·laboratiu, influeixen en l’aprenentatge individual, sinó també en com les creences i les actituds culturals impacten en la manera de portar a terme la instrucció i l’aprenentatge.

La importància del joc sociodramàtic

A aquesta fase del joc en la infantesa, que arriba fins als 6-7 anys, es desperta un interès creixent pel món dels adults i el “construeixen” imitativament, el representen. D’aquesta manera avancen en la superació del pensament egocèntric i es produeix un intercanvi lúdic de rols de caràcter imitatiu que, entre altres coses, ens permet esbrinar el tipus de vivències que els proporcionen les persones del seu entorn proper. Juguen a ser la mestra, el pare o la mare, i manifesten així la seva percepció de les figures familiars properes.

És per això que a mesura que el nen/a creix, el joc dramàtic, la representació “teatral” i musical amb caràcter lúdic, és un excel·lent recurs psicopedagògic per al desenvolupament de les seves habilitats afectives i comunicatives. A més, aquelles activitats que es realitzen de forma compartida els permeten interioritzar les estructures de pensament i comportamentals de la societat que els envolta, apropiant-se’n.

El joc, doncs, serveix per explorar, interpretar i assajar diferents tipus de rols socials observats, alhora que contribueix a expressar i regular les emocions. No és poca cosa.

Com apliquem a classe la seva teoria?

Us compartim algunes indicacions sobre allò que considerem fonamental a l’hora de formar, des de la perspectiva que esmentem anteriorment i que ens acompanya en la nostra activitat docent.

A les sessions:

• Cal transmetre una idea fonamental a l’alumnat: el comportament de nens i nenes en el procés d’aprenentatge és el model a seguir per als adults: assaig i error. En el procés per fer les coses bé, sovint, abans, les fan malament. I com que no tenen aquesta consciència de bé i malament, mai no concedeixen una connotació negativa a l’error i, per tant, no es frustren. Només els interessa conèixer, explorar, investigar, aprendre.
• La solidaritat entre l’alumnat és un valor que té la característica d’actuar de ressò. S’estén ràpidament i abasta totes les persones, per la qual cosa els èxits d’un company/a mostren el camí per als èxits dels altres.
• El bon humor és contagiós i relaxa. No cal témer que hi hagi manca d’atenció o una actitud poc seriosa. És compatible amb el rigor i l’autodisciplina i és feina del pedagog o pedagoga que així sigui.
• Les xerrades o petites avaluacions al final de la sessió faciliten un ambient de diàleg i reflexió sobre allò après i, a més, permeten que no s’acumulin els dubtes, les insatisfaccions, els comentaris pendents i els eficaços reforços positius sobre els avenços obtinguts.
• Totes les persones han de tenir el seu espai i temps per experimentar tots els exercicis i improvisacions. Si no és així, la frustració pot aparèixer en algunes i amb raó.
• Cal transmetre la idea a l’alumnat que no n’hi ha prou de seguir les pautes marcades pel professor o professora en cada joc o exercici. Evidentment, cal respectar-les, però intentant sempre anar més enllà, és a dir, fent alguna cosa creativa que fins i tot superi allò pautat. La idea és combatre el conformisme i reclamar de cada persona, sempre, la iniciativa creadora.

Per a la persona que ensenya:

• El bon pedagog/a és com un bon àrbitre: el millor que pot fer és passar desapercebut/da. Que el joc sigui ric, que l’alumnat gaudeixi i aprengui com si ell o ella no fessin res.
• El formador/a no és infal·lible. No cal pretendre amagar-se amb errònies interpretacions d’estatus.
• Un bon esquema per a una sessió o curs no ha de ser inflexible. Si el professor/a adverteix que l’energia i el moment exigeixen un canvi, caldrà posar en pràctica la capacitat d’improvisació per apartar-se de l’esquema i experimentar per camins no previstos a priori. Cal arriscar i, a més, n’és un bon exemple perquè l’alumnat també ho faci.
• És necessari desenvolupar una bona memòria visual. Això permet il·lustrar, amb detalls concrets de cada improvisació, els comentaris que es fan sobre la feina individual o de grup. Aquesta explicació detallada fa que cada alumne o alumna entengui millor els conceptes i contribueix a confiar plenament en l’opinió del formador/a.
• L’objectiu del pedagog/a és ajudar cada persona en el procés d’aprenentatge, no el lluïment personal. Cal controlar l’ego en tot moment, el propi i cada alumne o alumna.
• El formador/a ha de fixar com a objectiu que l’alumnat faci seus dos o tres conceptes bàsics del que ensenya, especialment als cursos de curta durada. No cal pretendre més, ja que provocarà frustració, en els alumnes i en el professor/a.
• Ser molt clar/a en les explicacions dels exercicis permet un millor aprofitament del temps, ja que es redueixen els dubtes i preguntes i s’evita la realització de propostes amb pautes mal enteses, amb la confusió consegüent que això comporta i la necessitat de repetir exercici. Tot i ser clar, convé preguntar, abans de començar, si hi ha cap dubte. De vegades, la pregunta d’una persona aclareix el seu propi dubte i la de les que no gosen formular-la.
• És perillós que els exercicis tinguen una durada llarga. Cal evitar el cansament físic o l’avorriment, per la qual cosa és convenient que el formador o formadora romangui molt alerta per poder detectar-los abans que es produeixin.
• Quan s’analitzin els exercicis cal recalcar els èxits aconseguits, els millors moments o els avenços individuals en el procés d’aprenentatge. Després vindran les crítiques constructives sobre els errors, amb l’objectiu de millorar i facilitar el camí en les propostes següents.
• El pedagog/a no ho pot dir tot. Cal donar un temps a l’alumnat per comentar un exercici, si volen afegir alguna cosa. Sempre és probable que aquestes aportacions aportin llum als altres, professor/a inclòs.
• És imprescindible que la mirada del formador/a quan parla sigui directa i transparent. Una bona part de la confiança es comença a aconseguir amb la mirada.

Diu Erika Landau, experta en investigació de la creativitat, que “l’actitud creativa davant l’educació significa descobriment, alliberament i foment dels potencials de l’ésser humà, tant de qui ensenya com de qui aprèn”.

A la nostra escola, el timbal, comptem amb un equip de professorat àmpliament format en pedagogia teatral, amb una clara vocació per l’ensenyament i una gran qualitat artística i humana. Si ens vols conèixer més, pots anar aquí.

Recorda que t’acompanyin bé en el procés de creixement artístic i tècnic és vital perquè puguis créixer com a actor/actriu i com a persona. La nostra escola n’és garantia.

Fonts

Additio App, Metodologies.
Yasnitsky, A., van der Veer, R., Aguilar, E. & García, L.N. (Eds.) (2016). Vygotski revisitat: una història crítica del seu context i llegat. Buenos Aires: Miño i Dávila Editors
Lactor creatiu. Mantovani ; Jara.

The post Jugar és quelcom realment seriós appeared first on el timbal.

Com a pedagogs/es teatrals la nostra tasca és, entre d’altres, facilitar que els actors i les actrius s’expressin mitjançant el joc.
En els cursos regulars de el timbal –la nostra formació per a persones adultes que desitgen justament això, indagar en la seva expressió a través del teatre–, aquesta funció és clau i ajuda que els participants iniciïn un camí expansiu de creixement i desenvolupament personal que aporta molts beneficis per a les vides de les persones en diferents àmbits (socialitzador, comunicatiu, psicològic…). Per aconseguir-ho, sovint cal desaprendre alguns aspectes per poder rescatar o fer aflorar l’espontaneïtat que s’ha anat dissipant.

Pel que fa a l’expressió i formació escènica a la nostra escola de teatre en el cas dels estudis professionals, però, la tasca dels pedagogs/gues és facilitar que puguin expressar-se, no només amb més profunditat, sinó que la seva gestualitat sigui cada cop més precisa i comprensible per als i les espectadores. Per descomptat que a el timbal busquem que els intèrprets es juguin expressant, però no només. Seria, per dir-ho d’alguna manera, com fer créixer aquesta expressivitat que porten i potenciar-la i estructurar-la cap a una que pugui conduir la mirada del públic, doncs, al capdavall, un actor/actriu no és res més que un comunicador/a expert .

No obstant això, en tots dos casos, podem afirmar després d’anys de treball docent, que la nostra feina provoca canvis. En relativament poc temps les persones es comencen a expandir i la creativitat pren espai. Veure com això passa davant dels nostres ulls és un gran regal i dóna sentit a la nostra professió.

El camí

Sigui com sigui, el camí del desenvolupament de l’expressió és precisament això, un camí. De vegades sembla que durant sessions a classe no passa res, que el camí no porta enlloc, i de sobte, un dia, apareix un camí que abans ni divisàvem. De la mateixa manera, hi ha pujades, baixades, pedres que dificulten i horitzons que ens encoratgen a seguir. I el que és important, com sempre, és aquest camí. Volem compartir alguns dels petits grans canvis que durant la formació van sorgint en els i les alumnes, al ritme de cadascun/a, i que van conformant aquest meravellós recorregut.

• Sentir el cos com un aquí i ara. Estar, experimentar-se com a ésser viu, superant bloquejos i inhibicions.
• Sentir, emocionar-se, gaudir de la pròpia vulnerabilitat movent-se, respirant, connectant-se i exposant-se.
• Expressar, donar i rebre, comunicar-se: vincular-se amb els objectes, amb els altres, amb l’espai i amb el temps .
• Jugar amb i per a altres, atrevir-se, arriscar-se, superar-se. Divertir-se sense pensar gaire, donant curs a l’infant interior, sense judicis.
• Crear, aportar, actuar. Conquerir l’organicitat als projectes compartits amb el públic.
• Reflexionar, prendre consciència del que anem descobrint, avaluar-se, retroalimentar-se.

Com a pedagogs/es hem d’investigar i acompanyar els i les alumnes en aquest camí de conquesta de l’organicitat, de connexió amb el nostre cos, amb els nostres afectes, amb la nostra intel·ligència reflexiva. I també, especialment important a la nostra època hiperconnectada a través de pantalles, aconseguir posar en contacte les persones entre si, en un espai físic comú per compartir, fent visible l’espai invisible –en paraules de Peter Brook– de la comunicació”. Per això és necessari actuar des d’una pedagogia que es comprometi amb la realització personal de cadascun dels i les alumnes, creant espais de possibilitat amb intenció de descobrir. Alguns autors, com Mantovani o Jara, han definit aquesta pedagogia com la pedagogia del plaer, que no és més (ni menys) que “la ciència i l’art d’educar amb, des de, cap a, per, per i a través del plaer”.

Com ensenyar des de la pedagogia del plaer

La pedagogia del plaer pretén recuperar per als adults la manera d’aprendre dels infants. Des del joc i l’espontaneïtat, divertint-nos en un procés d’aprenentatge basat en la curiositat i l’experimentació. Sense dramatitzar, sense frustrar-se, amb entusiasme, voluntat i esforç, acceptant amb naturalitat la dinàmica d’assaig i error, i entenent que sempre és millor aprendre gaudint que patint.

Els pilars sobre els quals se sosté aquesta pedagogia són:

1. Equivocar-se: Davant l’error, la relaxació i l’acceptació. Prendre consciència de les pròpies limitacions, acceptant-les amb normalitat i gaudint tant dels encerts com dels errors, perquè tots dos contribueixen a l’aprenentatge.
2. Sentit de l’humor: A través seu som més eficaços, ja que produeixen motivació, companyerisme, identitat de grup, distensió, creativitat i provoca un efecte terapèutic transformador.
3. Feed-back: L’autoestima és la principal aliada per a qualsevol persona que afronti una tasca. Per això considerem fonamental deixar fer l’alumne en les improvisacions des de la seva singular capacitat imaginativa i ressaltar els aspectes positius primer. Per així després poder afrontar amb més confiança i receptivitat la crítica sana i imprescindible en qualsevol procés d’aprenentatge.
4. Relació professor/a-alumne: Basant-se en l’empatia i no en l’estatus, ja que el formador/a també aprèn mentre ensenya. Lluny de buscar el propi lluïment, ha d’ajudar l’alumne/a i ser coherent amb allò que ensenya.
5. El grup: L’ambient i l’atmosfera que es creen en un grup tenen un paper important dins l’aprenentatge individual. Com més complicitat i solidaritat, millor serà el grup i com millor sigui el grup millor anirà a cada persona que el compongui.
6. Avaluació: Cada sessió té moments per reflexionar entre totes les persones i avaluar els processos, individuals o de grup.

A el timbal, treballem des d’aquesta òptica, construint coneixement conjuntament i entenent que cada alumne/a té unes necessitats i característiques que fan que la nostra tasca com a formadors s’adapti per treure de cadascú el màxim potencial, mentre fem el que més ens agrada, actuar (jugar).

Bibliografia:

Revista Teoria de l’educació, Philippe Meirieu.
El teatre, un joc més. Alfredo Mantovani.
L’actor/actriu creativa. Alfredo Mantovani i Jesús Jara.

The post Sobre l’expressió i la formació escènica a l’escola de teatre el timbal appeared first on el timbal.

L’entreteniment em pot,  em transforma, no sóc el mateix.

Quan surto de l’aula, uns dies més uns altres menys, trigo una estona en tornar a la vida quotidiana. I quan torno a l’aula, a la propera sessió, em torna l’expectació de no saber què s’esdevindrà de nou, però això no fa tirar-me enrere, encara que, de vegades, em pugui impressionar una mica, però no, no vull anar-me’n. I no només perquè he pagat la meva quota mensual, sinó perquè vull posar-me a prova, tornar a entretenir-me un cop més amb no res a les mans. Perquè, de cop, algú proposa i m’hi trobo enmig d’un espai ple de coses que no hi són, però que jo veig i que els altres també veuen, i on ens posem a fer-les anar amb les nostres accions  i que, (i aquesta ha esta una altra troballa), ens permeten comunicar-nos.

I sí, uff, tenia raó aquell que deia que sortir davant de tothom és molt fort, exposant-nos allà a les mirades dels que encara no sé qui són… Però els que hem vingut, ho volem fer, sí, així ho veig, en algun moment. Cada vegada una mica més. Perquè no sé com ho fan els nostres mestres que, sobre aquest tema, deixo –deixem- de pensar en poc temps amb preocupació. I allà estem totes i tots, que amb prou feines conec i em coneixen, obrint i tancant espais de ficció, trobant-te amb mirades còmplices, i fent un fotimer de coses que no se m’havien passat mai pel cap de fer.

I que ningú tingui la temptació de demanar-nos  de ser nosaltres mateixos. Però si el que més volem és ser d’altres, moure’ns per altres espais i temps que no són els quotidians. Provar de fer realitat la dita que diu: “si no mous el dit, no et vindrà al darrere”.

Ah, i també dir, ara que ja sóc un xic més gran i fa uns quants anys que faig teatre, que això que els experts en neurologia van descobrint sobre el cervell humà, en observar que l’emoció i els sentiments semblen exercir una paper fonamental en els processos cognitius que activen el cervell, fa temps dic que, al nostre ram, ja ho sabem. Perquè treballem amb l’imaginari, aquesta facultat que permet integrar els processos cognitius i intel·lectius i els processos afectius i impulsius, i amb l’espai i el temps, que és moviment, per a donar noves respostes.

Bé, si ho han descobert, més valdria que es posessin mans a la feina els pedagogs i capgiressin fent un gir copernicà el paradigma educatiu que fins ara ha exercit.

I aquests neurocientífics també diuen que han observat que els subjectes experimentals sotmesos a estímuls d’aprenentatge davant de situacions complexes són capaços d’establir connexions més ràpides i duradores si al subjecte el situem davant d’objectes o models que il·lustrin o aclareixin tals fenomens.

Doncs que vinguin a fer teatre, tindran una magnífica oportunitat de trobar un joc integrador, obert i reglat, un magnífic camp de possibilitats per exercitar lliurement i acompanyada processos d’aprenentatge molt importants per a la persona que ho practica.

Que tingueu un bon i profitós curs 2020-2021!!

el timbal, més de 50 anys a la cuina de l’escena.

The post El teatre, un magnífic model integrador d’aprenentatge personal appeared first on el timbal.