La pedagogia de Lecoq

Jacques Lecoq va tornar a París, després de la seva aventura italiana on es va interessar per la comèdia, el 1956 i aquell mateix any va obrir l’École internationale de théâtre Jacques Lecoq . Des d’aleshores, la formació conformaria el seu hàbitat principal de treball fins a la seva mort.

«És en el fet d’ensenyar que puc continuar la meva indagació sobre el coneixement del moviment. És ensenyant quan millor comprenc com «això es mou». És ensenyant com he descobert que el cos sap coses que el cap encara no sap! Aquesta cerca m’apassiona”.

Lecoq va orientar l’entrenament dels seus actors de manera que s’animessin a investigar noves maneres d’actuar a què s’adaptessin millor. Una part important del treball d’investigació actoral la va dedicar a l’estudi de la màscara. Especialment la màscara neutra, donant així primacia a la gestualitat corporal sobre l’expressió verbal. El seu estil d’actuació va apuntar a aconseguir una interacció més gran amb el públic, un ús més complet de l’espai escènic, i una prioritat d’acció física per sobre de la paraula.

Lecoq va morir el 1999 però de la seva metodologia van néixer diverses escoles al voltant de tot el món i el seu programa i els seus ensenyaments perviuen actualment. En una de les més prestigioses, LISPA (London International School of Performing Arts) ubicada en aquell moment a Londres (actualment la seu és a Berlín), va ser on es va formar com a actor, creador i pedagog el Roger Ribó, coordinador del programa de postgrau, així com l’equip de professorat del Postgrau en Creació Teatral, formació d’especialització impartida a l’escola el timbal.

Un pla d´estudis amb garanties, una pedagogia per a la creació dramàtica

En el segon i darrer any de l’Escola de Lecoq a la Rue du Faubourg-Saint-Denis de París, el treball es canalitzava cap a la creació als territoris dramàtics principals, després d’un primer any centrat a conèixer la via de l’actuació a mitjançant la improvisació i el desenvolupament tècnic dedicat a l’anàlisi dels moviments. El programa de Postgrau que ofereix el timbal combina aquests dos moments. Tenint en compte que els assistents arriben tenint una formació actoral sòlida i havent superat una prova d’accés i que, per tant, es parteix d’un lloc des d’on poder assumir aquests conceptes amb tot el rigor en només un any acadèmic.

Jouer, jugar.

El joc és una de les idees més importants en el treball de Lecoq i també de les classes de postgrau, ja que és el vector que guia la formació i el procés creatiu dels actors/atrius. El joc, a més de fer un plaer de l’aprenentatge, canalitza tres aspectes fonamentals en la formació de l’actor i és per això que s’utilitza com a base didàctica de les sessions .

• El primer, fomentar la creativitat a través de la improvisació, apropant-se a l’escena des de la praxi i descartant l’intel·lectualisme limitant.
• El segon, la distància en la interpretació del personatge, podent interpretar una altra cosa que no sigui a un/a mateix/a alhora que hi ha una implicació profunda.
• La comunicació moment a moment amb l’espectador, ja que cal oferir-li la interpretació, aconseguir que arribi.

Observar, mimar

A més, una de les eines més poderoses que s’apliquen a la formació s’aconsegueix a través de poder observar i mimar progressivament la dinàmica dels elements de la natura (aigua, foc, terra, aire), de les matèries (paper, plàstic, cotó…), dels animals, colors, llums, sons… Doncs aquestes dinàmiques quan s’incorporen i es fan pròpies poden ser transferides al moviment escènic per donar un sentit al joc teatral. Aquests processos mimodinàmics -com els va anomenar Lecoq– són essencials per a l’enriquiment del joc de l’actor/actriu. Ell mateix afirmava: “Quan un actor aixeca un braç, el públic ha de rebre un ritme, un so, una llum”.

Construir

Indispensable també dins del postgrau en creació teatral, el treball amb màscares de comèdia ja que obliga l’alumne/a a construir la seva presència escènica a partir d’una referència externa que està allunyada de la pròpia història personal. Aquest procés continua fins que, arribat el moment, i ja sense màscares, els i les alumnes han de poder realitzar improvisacions on hauran d’interpretar diversos personatges en una mateixa situació. Una improvisació d’aquest tipus és «L’escena del biombo», on aprofitant la part oculta que li ofereix el biombo, un mateix actor/actriu fa aparèixer diferents personatges. Es tracta de construir un joc teatral on els diferents personatges s’esperen, es busquen, es persegueixen… això obliga l’actor/actriu a saltar ràpidament d’un personatge a un altre posant en joc el canvi de vestuari, de veu o de la expressió corporal.

Explorar territoris

Pel que fa a la creació mitjançant l’exploració dels grans territoris, cal dir que no es tracta de reconstruir aquests gèneres des del punt de vista històric sinó de cercar-hi un estímul que fomenti la creació. Alguns són el melodrama, la comèdia, el grotesc o la tragèdia. Vegem-ne les característiques principals:

• El melodrama posa en joc els grans sentiments humans i s’impregna dels conflictes profunds de la moral i la justícia. És un territori que té a les mirades i als silencis el seu principal vehicle d’expressió.
• La comèdia humana plasma el seu tema vector, l’instint de supervivència i dóna als alumnes l’oportunitat de participar d’un joc dramàtic portat al límit, on desplegar tots els recursos físics i la utilització imaginativa dels objectes.
• De la tragèdia al grotesc: El grotesc implica l’elaboració de cossos marcadament artificials, de bufons, de personatges el motor dramàtic dels quals es fonamenta a burlar-se de les conviccions més arrelades a la societat. Aquests tendeixen a subvertir les situacions, a recargolar-les, a imposar una lògica inversa, busquen allò insòlit, la deformació del que és quotidianament assumit. A les tragèdies, el cor es treballa com a element essencial, com a cos col·lectiu, com «una mena de cèl·lula que pot adoptar diferents formes segons la situació en què es trobi». Com a element orgànic que és, el cor es pot posar en acció a través del procés mimodinàmic amb què es modela la presència d’un personatge. La dinàmica del cor i la utilització que fa de l’espai i del temps prepara l’aparició i balanceja la presència de l’altre gran protagonista de la tragèdia: l’heroi o l’heroïna.

Trobar la pròpia veu creadora

Com a conclusió lògica del treball realitzat, el postgrau finalitza amb l’elaboració de projectes escènics personals que es presenten a un espai teatral.

Tot i que la formació respon a un impuls per crear un teatre on prima l‘aspecte visual i les qualitats del moviment escènic, les creacions que surten es caracteritzen per una gran diversitat. Precisament, si recuperem les paraules de Lecoq, aquesta diversificació en les formes creatives dels alumnes revela el fi primigeni i últim de la seva escola, això és «la realització d’un nou teatre de creació».

Per poder accedir al programa del Postgrau en Creació Teatral, cal superar una prova d’accés.

Si vols ser un/a dels elegits/des per aquest proper curs, pots informar-te del que has de preparar aquí.
També ens pots trucar al 933 027 347 o venir a visitar-nos i veure les nostres instal·lacions.

Fonts:

Lecoq el cos poètic
Lecoq Theatre of movement and gesture
L’art de l’actor al segle XX, B. Ruiz

The post Postgrau en Creació Teatral. El llegat de Lecoq i la poètica del moviment. appeared first on el timbal.