Experiència com actriu titellaire (2) : L’ofici de titellaire.

Mònica Cordomí, actriu i professora d'interpretació.
Mònica Cordomí, actriu i professora d’interpretació.

L’ofici de titellaire

El treball de les titelles moltes vegades ha estat subestimat pels actors i actrius. Sembla una feina senzilla, una feina que qualsevol actor pugui fer. Realment és així?

Parlem de l’ofici. L’ofici de titellaire t’exigeix certs requisits. Perquè és un ofici, però és també una forma de comunicar-se, una filosofía, una sensibilitat. El teatre de les titelles té una funció social i pedagògica, no tan sols artística.

I a nivell actoral i tècnic, com són les titelles?
El treball de titelles obviament t’exigeix un nivell alt de: concentració, ritme i escolta; i et demana tenir un bon sentit lúdic i una bona capacitat d’improvisació. Com a actriu no tan sols he pogut entrenar tots aquests aspectes, sinó que també m’ha permès un aprenentatge molt específic i ric d’alguns aspectes que altres formes teatrals no contenen.

La riquesa d’aprendre tècniques de manipulació diverses (segons els tipus de titella i objecte) fa que entrenis, per exemple, la psicomotricitat fina.
La concreció a l’hora de manipular, fa que l’actor prengui consciencia sobre els moviments i ritmes concrets de cada titella. Això traslladat a qualsevol àmbit teatral, t’ajuda a definir, a concretar, a precisar de forma més neta i més expressiva els moviments del personatge.

Com podriem classificar les titelles?
És difícil fer una classificació exacta, ja que existeixen les titelles, els parents de les titelles, i molts objectes que poden ser utilitzats com a titelles.
Però de forma orientativa, podriem considerar com a titelles tradicionals: les titelles de dit, les de gua, les de fil,  les de boca (com els coneguts “muppets”), les de varilla, les ombres xinesques, les planes, les titelles de taula, els gegants…
Moltes d’elles poden ser: simples o articulades, manipulades per un individu, dos individus, o per un col·lectiu.

Podem considerar com a parents de les titelles, per exemple, els capgrossos, o les màscares. Una màscara, igual que una titella, t’aporta tota la informació sobre la personalitat del personatge. Aquesta personalitat hauria d’ajudar a manipular la titella i a construir corporalment el personatge. Com diu Paco Paricio, en la titella: el moviment és la vida, els ulls l’ànima, el nas la intenció. La personalitat la porta escrita a la cara.

Què més podem utilizar com a titella? Les parts del cos. És internacional i de tots els temps utilitzar les mans i els dits com a titella per a jocs cap als més menuts.
Els objectes també poden ser utilitzats com a titella: un paraigües, un despertador… Aquí el repte és aconseguir que aquest objecte deixi de ser un objecte inanimat i cobri vida. El secret està en buscar i trobar els gestos idonis per a crear aquesta vitalitat en l’objecte.

Treballar i donar vida a objectes és un repte, però fer-ho amb materials concrets, pot ser-ho encara més: Una tela, uns fulls, uns plàstics…
Sigui quina sigui la classificació dels tipus de titelles, em sembla molt acertada la definició que fa  Paco Paricio sobre les titelles en el seu llibre de “Títeres y demás parientes”: un títere es un muñeco que tiene vida porque el titiritero lo anima mediante algún mecanismo y cuenta con él una historia.

Mònica Cordomí

______________________________________