Projecte Alejandra o Perdre la por a crear

En Jordi Ciurana, alumne de segon curs del Cicle Formatiu de Grau Superior en “Tècniques d’actuació teatral”, comparteix amb nosaltres l’experiència que ha viscut amb altres companyes i companys del seu curs en plantejar-se un projecte escènic a presentar en la convocatòria de l’activitat del Tast Escènic 2016, organitzada pel nostre centre, programa d’actuacions lliure dels alumnes d’estudis professionals que us ofereix l’oportunitat de crear o revisar lliurement exercicis fets a classe (a totes les assignatures), o/i d’experimentar lliurement projectes i idees pròpies,  i presentar-les davant dels companys, amics i familiars.

Projecte Alejandra o Perdre la por a crear

El germen d’Alejandra neix durant un trajecte de tren entre Pineda de Mar i Barcelona, tornant d’un d’aquells bolos que fas “per sobreviure”. Durant el viatge l’Àlex, l’Ane i jo comentàvem que tot sovint teníem idees o ganes de ‘fer’, coses, així en general, però no trobàvem el moment de començar-les. Una situació indefinida a mig camí entre la procrastinació creativa (tendència patològica a diferir o a remetre una acció al dia següent) i l’horror vacui escènic.

Buscant posar fi a aquesta situació –sense massa esperances– vaig arribar a casa i em vaig posar a buscar alguna cosa que em servís d’inspiració. Després de revisar alguns textos, apunts i idees desordenades en alguna llibreta em va venir a la ment un dels primers poemes d’Alejandra Pizarnik amb què em vaig topar.

Deia: “Buscar. No es un verbo sino un vértigo. No indica acción. No quiere decir ir al encuentro de alguien sino yacer porque alguien no viene”. Aquestes 25 paraules havien quedat gravades a foc al meu cervell durant una temporada, com si d’un desafortunat i premonitori epitafi es tractés.

Ara em tornaven a la ment com aquell pretext que necessitava com a punt de partida de les meves inquietuds. Vaig recuperar de la meva escassa biblioteca la Poesia Completa de l’autora argentina, un regal de Sant Jordi d’un exnovio que aleshores estudiava filologia anglesa i que, d’alguna manera, em va ensenyar a trobar la bellesa en allò horrible per a la majoria. Em vaig posar a llegir i anotava temes, idees i paraules recurrents en els versos de Pizarnik. La soledat, l’abandonament, la mort, el silenci i els miralls eren algunes d’aquestes imatges que vaig copsar després d’una primera lectura de moltes poesies que anys enrere havia passat per alt. Més tard vaig adonar-me que al darrere de tota aquesta boira metafòrica hi havia, a la meva manera d’entendre, la qüestió de la identitat pròpia. Ho vaig veure clar al senzill poema ‘Sólo un nombre’ que obre la nostra peça, i que Pizarnik va escriure el 1956:

alejandra alejandra

debajo estoy yo

alejandra

Procés

A partir d’aquest moment van començar a aparèixer imatges al meu cap que guardaven relació amb les paraules de la poetessa. Imatges, accions i situacions que calia ordenar i provar en escena, on és imprescindible que funcionin. Després de llegir i rellegir moltes peces vaig fer una tria inicial que afrontava la qüestió de l’existència des de dues òptiques diferents: la pròpia i l’aliena. Com sóc? Com em veuen els altres? Com em modifica la societat? És possible l’autenticitat en un món que ens jutja i ens coarta constantment?

Amb el material reunit vaig exposar la idea als meus companys de el timbal amb qui havia sorgit la idea: l’Alex, l’Ane i el Marc. Durant dues setmanes ens vam instal·lar a les sales d’assaig del centre per investigar què ens provocaven les paraules de Pizarnik a nivell corporal, alhora que posàvem a prova algunes de les imatges que se’ns havien acudit. Amb l’antiquíssim mètode d’assaig i error –mai més ben dit–  i amb la dificultat de no tenir ningú extern que ens garantís què funcionava i què no, vam anar construint un relat que constantment es modificava però que tenia una voluntat claríssima: provocar alguna cosa en l’espectador.

Provant, provant vam arribar al 20 de maig de 2016, quan vam llençar a la piscina i vam presentar davant de professors, pares i alumnes la nostra criatura, a qui vam posar per nom ‘Alejandra’, fent honor a l’autora de les paraules que omplien els 15 minuts d’espectacle.

Premis Increscènic a Fort Pienc

A partir d’aquí va començar una nova etapa quan, el dilluns següent, la nostra professora Montse Bernad ens va proposar que presentéssim la peça al concurs Increscènic que organitzava l’Eix de Comerciants Fort Pienc. La proposta era fer un rentat de cara a la peça sota la seva direcció i provar sort al certamen.

Tots hi vam estar d’acord i vam posar fil a l’agulla, ja que només teníem tres setmanes per fer les modificacions convenients. Treballant amb la Montse vam detectar diversos problemes fonamentals: l’absència de personatges, músiques poc integrades i una estructura que presentava quadres aïllats, és a dir, no hi havia continuïtat entre una escena i la següent. En poques paraules, li vam donar un valor dramatúrgic més consistent i el vam vestir.

El 2 de juliol de 2016 vam presentar la nova versió de la nostra peça en el marc de la Fira d’Arts Escèniques que organitza l’Associació de comerciants Eix de Fort Pienc. Va ser un bolo complicat donades les circumstàncies, principalment ambientals: al carrer, al costat de la parada del tramvia, amb el mercat dels Encants a ple rendiment a l’altra banda i les obres de la plaça de les Glòries com a banda sonora. Va ser tot un repte per nosaltres haver de captar l’atenció del públic i fer-los arribar el missatge, però finalment ens en vam sortir prou bé i el jurat va decidir atorgar-nos el primer premi.

D’alguna manera, havíem aconseguit el nostre objectiu. Així ho vam constatar el dia de l’entrega de premis, el passat 30 de setembre, quan alguns membres del jurat se’ns van acostar per felicitar-nos i també per fer-nos saber que aquell dia de juliol, ‘Alejandra’ va despertar alguna cosa dins seu, la qual cosa és, tal i com jo ho entenc, una de les principals funcions del teatre.

Jordi Ciurana

11 d’octubre de 2016