Viure la ficció d’un mateix: Reflexions d’un jurista.

En Jordi, alumne d’Interpretació II a El Timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, ens escriu aquest text on reflexiona sobre com la formació teatral l’està ajudant en la seva faceta professional fora de l’àmbit escènic.

“Tothom pensa que les persones que treballem de cara al públic no som tímides. Aquesta afirmació ve molt desmentida per la realitat, i qualsevol que conegui actors, professors, polítics o botiguers, i parli amb ells amb una certa profunditat, se n’adonarà de què la majoria són introvertits.

Tots els que mostrem el nostre treball a una pluralitat de persones i que, per tant, hem d’“actuar” davant d’ells, ens veiem obligats a “crear un personatge”. De vegades coincideix més amb la nostra autèntica personalitat, i de vegades s’allunya completament del que som íntimament. En tot cas, qui ens ve a veure pensarà que el que desitja és la nostra naturalitat, que actuem davant d’ell tal com som… Però en realitat és difícil que quedi satisfet amb el que vegi si no hi ha importants dosis dramàtiques en la “posada en escena” de la nostra feina. No es tracta de sobreactuar, sinó de posar en pràctica el que aprens amb el teatre.

Sóc catedràtic de la Universitat de Barcelona, i des de fa més de quinze anys estic impartint docència sobre la meva matèria, que abasta qualsevol aspecte que tingui a veure amb allò que el gran públic anomena “judicis”, és a dir, els processos judicials. També he impartit durant aquest període més de 200 conferències arreu del món, especialment a Amèrica Llatina, davant de públics bastant variats per raó de la seva procedència o professió, malgrat que la gran majoria de les vegades m’adreço només a juristes.

Doncs bé, la meva tasca –i també la meva timidesa– ha conegut un abans i un després des de fa un parell d’anys. Havia fet alguns cursos de teatre més informals a centres cívics, però el 2010 vaig decidir matricular-me al Timbal, d’on ha sortit un bon grapat d’actors professionals que tothom coneix. Era un autèntic repte, ja que amb la meva edat (llavors gairebé 40 anys) i arrossegant la meva sempre mal dissimulada timidesa, vaig pensar que no aconseguiria fer mai res de profit, i que acabaria esborrant-me després del primer trimestre.

Tanmateix, vaig confirmar quelcom que ja havia intuït amb les experiències teatrals prèvies. Actuar o, millor dit, aprendre a actuar, estava afavorint que aprengués alhora a parlar amb el meu cos, i no només amb la meva veu. En relativament poc temps vaig comprovar que alguns gestos de la meva cara que havia fet –inconscientment­– tota la vida en situacions en què m’atacava la timidesa, estaven desapareixent naturalment, o almenys esdevenien més naturals i adients per la situació concreta que estava vivint.

Al mateix temps, vaig ser capaç de viure la ficció en la meva pròpia persona. És com quan llegeixes una novel·la, però en aquest cas l’autor i el protagonista ets tu mateix. Fas ficció amb el teu “jo” creant un personatge. I en gaudeixes quan aconsegueixes realment “ser” aquell personatge. Quan realment assumeixes el control de la teva actuació, perquè passes a ser allò que estàs representant.

L’aplicació de tot plegat a les meves classes i conferències va ser gradual, però immediata i en bona mesura espontània. De vegades ric interiorment quan faig una conferència i, recordant els consells d’en Marc (el meu professor de teatre), em descobreixo a mi mateix corregint la meva postura i els meus gestos, així com tenint clar, abans de presentar-me davant del públic, qui vull ser. I quan ho aconsegueixo, sens dubte el públic ho nota. Raona amb tu, assenteix amb tu, riu amb tu i reflexiona sobre el que acabes de dir quan fas una pausa, precisament per permetre aquesta reflexió. En una frase: et segueix i en gaudeix. I és capaç de recordar fil per randa, dies després fins i tot, el que vas explicar.

Sens dubte, la meva manera de treballar ha canviat d’una manera ben rellevant. Mai hagués pensat que una activitat que vaig començar a fer només per distreure el meu cap de cabòries, acabaria esdevenint quelcom tan útil i alhora tan bonic, i que a més aconseguiria que la meva vida fos, en conjunt, molt més feliç. I tot això només jugant, malgrat que seriosament, a fer ficció amb mi mateix.”

Jordi.