El Sistema CODA de el timbal: els 10 principis clau de la nostra metodologia de formació actoral
En els darrers anys, la formació de l’actor ha necessitat revisar algunes de les seves categories de base. Moltes de les oposicions que havien estructurat la pedagogia actoral del segle XX —interior/exterior, emoció/forma, vivència/tècnica— ja no descriuen amb exactitud la complexitat del treball escènic actual.
És en aquest context que a l’escola d’interpretació de Barcelona, el timbal, es formula el Sistema CODA, desenvolupat per Fausto Carrillo i per Ricard Boluda. Una proposta que replanteja l’entrenament i la recerca escènica des d’una mirada actual, no centrada en categories heretades, sinó en el que realment opera en la pràctica.
CODA parteix d’una idea central: l’actuació no és un procés lineal ni un exercici d’aplicació tècnica, sinó un sistema de relacions en moviment. La metodologia articula un conjunt d’eixos conceptuals i procedimentals que permeten observar, entrenar i ajustar la feina de l’ intèrpret amb precisió i consciència.
CODA situa l’ intèrpret al centre del procés i el concep com un agent actiu capaç d’organitzar la seva pràctica, de llegir les condicions escèniques i de generar accions operatives que transformen la situació. La proposta posa en qüestió la tendència a concebre l’ intèrpret com un vehicle expressiu subordinat a la mirada del director o a la literalitat del text, i reivindica una fenomenologia pròpia de l’actor, basada en l’observació del que realment succeeix en escena.
La metodologia s’articula a partir de quatre pilars —Comprensió, Organicitat, Dramatúrgia Actoral i Autonomia— que estructuren un model de formació constructivista i sistèmic. Aquests pilars no només defineixen un marc teòric, sinó que orienten directament la pràctica, les decisions i els processos de construcció escènica.
A continuació es presenta el Decàleg dels eixos conceptuals i procedimentals del Sistema CODA, una síntesi operativa que recull les aportacions més rellevants del model i orienta el treball pedagògic i creatiu.
DECÀLEG
1. El pensament discontinu de l’ intèrpret revela el canvi permanent del joc escènic
El pensament de l’ intèrpret es desplega de manera discontínua, en salts que reflecteixen els canvis reals de la situació. És en aquesta discontinuïtat on s’evidencia la qualitat del present escènic: la capacitat d’adaptació, l’escolta i la resposta viva. La discontinuïtat entrena la flexibilitat i la capacitat de resposta immediata. La discontinuïtat no fragmenta: organitza el moviment del pensament en temps real i sosté la presència.
2.L’anàlisi actoral o com evitar el tancament prematur del sentit
L’anàlisi actoral ha de permetre en primer lloc visualitzar l’escena, no interpretar-la. Visualitzar és reconèixer què pot emergir o succeeix potencialment en escena, no projectar-hi categories prèvies, deduïdes per síntesi.
Quan es treuen conclusions massa aviat, l’ intèrpret conclou abans d’haver observat. El pensament fa una síntesi que precedeix l’experiència, en lloc de néixer d’ella. L’enteniment s’activa però la capacitat de veure que està passant es redueix.
Quan l’ intèrpret lliga significats prematurament, no visualitza els estímuls reals que ell mateix posa en joc; no percep els objectes que ha generat (direcció, resistència, alteració en l’altre). I sobre tot: no prova, no s’atreveix a fer emergir accions concretes perquè sent que ha de justificar-les abans.
Per analitzar queda descartada com a procediment utilitzar terminologia de síntesi -motivació, objectiu, estat d’ànim, intenció o caràcter- perquè actua amagant els fets i les seves transicions.
3.L’espai i el temps com a matèria viva
Tot text, escena o situació és un sistema d’objectes espai-temporal actiu. L’ intèrpret aprèn a llegir-ne les condicions, a detectar-ne les direccions, les dinàmiques, les transicions temporals i les oportunitats d’acció. L’espai no és un decorat de fons i el temps no és successió: són la matriu que estructura la percepció i la decisió escènica.
4.El text com a partitura espai-temporal de sentits
CODA redefineix el text com una partitura de direccions i canvis. Un mapa operatiu que orienta l’acció escènica i permet una relació més activa, precisa i no introspectiva amb el material dramàtic.
Aquesta mirada condueix l’ intèrpret més enllà de la comprensió intel·lectual, i li permet estructurar la seva percepció de l’acció i activar el sentit a través del moviment escènic.
5.L’imaginari com a impuls generador
La qualitat sensorial és una condició fonamental del pensament actoral. Pensar amb imatges —una imatge dinàmica i operativa, no evocativa— estableix un pont real entre allò que s’imagina i allò que pot succeir en escena. La imatge funciona com una hipòtesi activa: inicia el moviment intern i orienta la percepció.
L’imaginari no aporta només idees, sentiments o significats, sinó visió: una qualitat espai-temporal que organitza l’atenció i impulsa l’ intèrpret cap a formes concretes d’acció. La imatge no decora, activa.
6.La presència com a acte de vinculació
La presència no és una qualitat expressiva, sinó una condició relacional. L’ intèrpret és present quan estableix una connexió efectiva amb allò que l’envolta i quan el que fa modifica el punt de vista de l’altre.
L’actor no representa: mobilitza. No busca captar l’atenció, sinó crear desplaçament en el receptor, generar alteració perceptiva i establir un diàleg viu amb la situació.
7. Els graus de resistència
En lloc de treballar sobre el “conflicte” com a estructura fixa, CODA observa els graus de resistència que es generen entre els elements de la situació escènica.
Aquesta resistència pot ser física, verbal o interna, i és sempre variable.
L’ intèrpret aprèn a reconèixer-la i habitar-la, no a neutralitzar-la. És de la fricció d’on emergeix la vida escènica i l’organització del moviment.
8.La paraula com a acció situada
La paraula és acció: cada frase produeix un canvi i orienta el moviment de la situació. Dir no és descriure: és instaurar una decisió, modificar un vincle, activar una direcció. Per això cal situar-la amb precisió: qui parla, a qui, des d’on, amb quin objectiu i amb quin efecte.
La paraula no representa —transforma.
9.El cos com a espai de relació
El cos no és un instrument a manipular, sinó l’espai on es produeix la relació escènica. És matèria sensible i intel·ligent, capaç de generar, rebre i reorganitzar impulsos. El cos s’entrena per percebre, estar disponible i respondre.
El moviment estructura el pensament corporal i articula la qualitat de la presència.
10. La concreció com a criteri
Tot procés escènic requereix concreció: el pas de la intenció a la forma verificable. La concreció no redueix: precisa. Permet llegir l’acció, mesurar-la i transformar-la.
L’ intèrpret ha de poder situar cada acció en coordenades clares: què fa, a qui, des d’on, amb quina energia i amb quin efecte.
Allò que resta abstracte no pot ser compartit en escena.
El sistema CODA que implementem a la nostra escola d’interpretació de Barcelona, el timbal, en els Estudis Professionals i especialment i de forma intensiva al nostre Postgrau d’Interpretació Teatral, no és simplement un mètode, sinó un model d’aprenentatge. No fixa fórmules però disposa de terminologia i procediments específics que permeten mirar singularment a cada intèrpret: observar com organitza el seu propi treball i oferir eines que dialoguin amb el seu procés real.
Com a model de formació constructivista i sistèmic, no dualista, aplicat al teatre, el sistema CODA procura treballar amb sistemes en moviment i no amb protocols tancats. En teatre, el sistema no és una estructura abstracta: és el camp escènic que es transforma mentre es fa.
No hi ha “aprenentatges universals”. La tècnica és una conseqüència, no un punt de partida: apareix quan l’ intèrpret reorganitza el seu propi sistema d’acció i percepció.
El nostre treball és oferir-li eines de preparació i autoregulació i acompanyar-lo.