L’art de l’actor és l’art del canvi

L’art de l’actor és l’art del canvi. Postgrau en tècnica d’interpretació teatral

Una mirada al segle XX per arribar al segle XXI

Si observem les tècniques de l’actor dels mestres del s XX reparem que en totes hi ha un objectiu comú que no generalment deixa de ser concret: buscar un model d’interpretació eficaç. Aquesta eficàcia les tècniques les articulen en una direcció doble: d’una banda cap a l’espectador i de l’altra, cap al mateix actor/actriu.

L’eficàcia de la interpretació envers l’espectador cerca els mecanismes exactes perquè l’actor sàpiga copsar l’atenció de qui observa. És obvi que la recerca d’aquesta eficàcia interpretatva va ser present a l’actor des dels orígens del teatre, però al s. XX aquesta es va investigar de manera sistemàtica i es va formular de manera concreta. Sigui articulant la interpretació des d’una orientació emocional, física o vocal, tots els reformadors de l’art de l’actor del s. XX van tractar d’estructurar models de formació d’actors i d’actuació per atraure i seduir l’espectador, amb l’objectiu que pogués llegir amb la implicació necessària el drama imprès a l’actor/actriu.

Ara bé, un dels elements més importants que ens va deixar el s. XX és sens dubte la consolidació de l’actor/de l’actriu com a artista creador/a. Aquest descobriment es deu, sens dubte a Stanislavski (o potser hauríem de parlar de redescobriment ja que als mims grecs i romans, la Commedia dell’arte o l’art joglar, ja van fer emergir la figura de l’actor-creador). De fet al seu primer llibre tècnic, El treball de l’actor sobre si mateix, Stanislavski parlava de l’actor creador (“aquell capaç de desenvolupar una psicotècnia que li possibilités aprofundir en els sentiments del personatge”), com el model d’actor ideal. Però, al marge de consideracions tècniques i estètiques, quan el mestre rus va donar a conèixer el seu sistema estava, sobretot, alertant l’actor sobre el fet que, per elevar el seu ofici a la categoria d’art, a més de certes capacitats innates, era cal una disciplina rigorosa i sistemàtica que el convertís en un artesà de l’escena.

L’actor/l’actriu ha de ser, per tant, creadora competent del seu propi art i per això s’ha de formar i preparar de manera eficaç i sense reduccionismes que li limitin. Amb aquesta idea es treballa, de la mà de Ricard Boluda i el seu equip de recerca pedagògica i teatral, al Postgrau en Tècnica d’Interpretació en Metodologia CODA, que aquest any ja arriba a la 20a edició.

Meyerhold versus Stanislavski, un debat poc fructífer

Una de les comparacions mítiques en el debat formatiu actoral és aquella que contraposa la Biomecànica de Meyerhold davant del Sistema Stanislavski. En altres paraules, quan es contraposa que el treball actoral a la recerca del personatge parteix de l’estudi físic per obtenir respostes internes versus la idea de partir de la recuperació i el desenvolupament de la vida emocional de l’actor/actriu per utilitzar-la a la recerca del personatge. Aquesta perspectiva és, simplement, dissociadora.

A més, parteix d’un error de base , doncs no podem pretendre comparar una tècnica d’entrenament corporal (la Biomecànica) amb un sistema de formació de l’actor, i menys amb una sola de les tècniques integrants d’un sistema o mètode, ja que és sabut que el Sistema Stanislavski consta de diversos procediments i tècniques d’entrenament de l’actor i que fins i tot algunes van ser abandonades pel mateix Stanislavski, a mesura que reelaborava amb el seu treball pràctic el mateix sistema. La comparació, per tant, no és consistent. No obstant això, aquest tipus de debats o comparacions funcionen i es repeteixen en l’àmbit teatral i en el de les escoles de formació, amb lleugeresa i superficialitat acostumades.

El mateix R. Boluda afirma que “a la base d’aquestes comparacions es contraposen estils d’actuació, maneres de fer teatre en escena. Però lamentablement serveixen de molt poc un actor/actriu que, abans de decidir per quin estil d’actuació vol optar, es vol formar competentment. A aquest cal dotar-lo del coneixement i el saber que li permeti exercir el seu ofici: ser actor, ser actriu i, a més, exercir-lo artísticament, és a dir, creativament”.

Per això, al Postgrau en Tècnica d’Interpetació Teatral s’ofereixen procediments i hàbits de preparació i concreció que permeten a l’actor/actriu actuar amb organicitat en escena. I aquests procediments treballen, alhora i sense dissociar-los, els aspectes interns i externs de l’actor/actriu, ja que tots dos són extraordinàriament importants.

El Model Formatiu Sistema CODA explicat en 5 punts.

En aquests 5 punts us expliquem breument i de forma clara en què consisteix la Metodologia CODA, metodologia que en Ricard Boluda, responsable pedagògic de l’escola eltimbal durant més de deu anys, va desenvolupar juntament amb el Fausto Carrillo, professor i investigador a l’Institut del Teatre- i que actualment l’equip de recerca i de docents de l’àrea d’Interpretació apliquen a les seves classes.

1. El sistema CODA, és l’acrònim de Comprensió, Organicitat, Dramatúrgia de l’actor i Autonomia i consisteix en un conjunt de procediments pensats per portar els i les actrius a posseir competència i autonomia creativa a la seva feina.
2. S’interessa per potenciar el treball actoral personal, orgànic i interrelacional, proporcionant eines d’autoconeixement i experimentació sobre el procés creatiu mateix, sense separar l’element intern i extern, i proposant una mirada actual, sistèmica i global del fet actoral que persegueix sempre el canvi permanent a escena.
3. És una formació contemporània que permet treballar eficaçment tant en projectes propis com en altres proposats des de fora i amb tota mena de dramatúrgies (textuals o no).
4. Es treballa principalment amb el text perquè es considera l’estructura dinàmica de sentits més completa per a la formació actoral, ja que el teto és un suport excel·lent per a l’abstracció alhora que una eina per a la concreció artística d’alt nivell.
5. En els processos d’aprenentatge i estudi dels respectius projectes que es treballen al postgrau, els actors/actrius aprenen a percebre quan perden l‘organicitat i, el que és més important, quins factors creen les condicions necessàries perquè aquesta es produeixi.

Finalment, afegir que al postgrau es treballa amb projectes textuals de durada trimestral triats específicament per a cada un dels alumnes, com a suport per poder explorar les dificultats actorals de cada intèrpret relacionades amb la percepció i comprensió de la situació del personatge, i amb els aspectes vinculants a la pèrdua de l’organicitat i de la interelació al joc escènic.

Per accedir-hi cal tenir formació de base i passar una entrevista-audició amb coordinació.

Si decideixes fer-ho i tens la sort de poder formar part dels i les alumnes que ja practiquen la metodologia, estem segurs que creixeràs com a actor/actriu coneixedor del que implica l’art i l’ofici d’actuar. Doncs, encara que l’escena quedi envaïda per les noves tecnologies, l’actor/actriu, com a element definitori i imprescindible de l’art teatral, haurà de preservar la capacitat creadora i la competència artesanal perquè el teatre, en tant que art efímer en viu, pugui subsistir i evolucionar. I el timbal forma i en formarà part.

Fonts:

L’art de l’actor al segle XX. B. Ruiz.

Nuvol :Revista digital de cultura. Entrevista a Ricard Boluda. Bernat Puigtobella.