8M AVUI I TOTS ELS DIES DE L’ANY.

  • el timbal COMPROMÈS SOCIALMENT

Alumnes i professores parlen sobre feminisme i professió.

Es parla que al llarg de la història, han existit tres onades feministes: el feminisme il·lustrat del s XVII, el liberal sufragista que va reclamar el dret a vot a partir del s XIX i el feminisme contemporani, modelat per fenòmens tan moderns com la comunicació, la publicitat o la política.

El pensament feminista s’ha anat adaptant a cada època i, avui, dia 8 de Març (Dia Internacional de la Dona) , hem volgut parlar amb algunes professores i alumnes de l’escola per compartir plegades com veuen (i viuen) la situació de la dona avui dia i per revisar l’impacte d’aquesta a la professió.

L’Alba, la Mònica i la Montse són professores d’interpretació a El Timbal, Centre de Formació Escènica.
L’Emma i la Núria són alumnes de segon curs dels itineraris professionals de l’escola , Cicle Formatiu i Pla de Formació , respectivament.

Les cinc són dones i actrius. Els preguntem com veuen la situació de la dona actualment .

– Les desigualtats és encara una realitat i es veuen reflectides en múltiples àmbits –diu la Montse– La situació se segueix perpetuant al llarg dels anys a causa del model androcèntric i patriarcal que hi ha a la societat.
– Sí, a poc a poc anem seguint el camí que altres han començat a obrir, però ens queden moltes fronteres per trencar i continuar avançant com a dones i com a actrius- afegeix l’Alba.

Mònica: I com a mares! És complicadíssim –afegeix– dedicar-se aquesta professió si decideixes ser mare. Durant l’embaràs, el postpart i després… I per què? perquè el cos de la dona segueix sent molt important com a imatge. Els cànons de bellesa que sempre ha exigit el món televisiu i cinematogràfic sovint no ajuda massa a l’autoestima. Has de mantenir-te sempre bonica? jove? què significa cuidar-se? Jo he après que això no ha d’anar amb mi, ni com a dona ni com actriu. Sempre podem crear un personatge que ajudi a construir aquella ficció i imatge que volen. Però en la ficció. En el meu dia a dia no tinc cap obligació (ni vull) mantenir aquest rol. Vull seguir sent lliure d’aquests estereotips i exigències. I això no em fa menys actriu.
– Sí, totes som víctimes de la dictadura de la bellesa…. i tot i ser feminista sé que formo part d’aquest engranatge i em considero víctima d’aquesta pressió del sistema capitalista i heteropatriarcal –reflexiona la Montse– I no parlem d’algunes pràctiques que es feien amb tota normalitat …..

– Exacte. La nostra generació (i d’anteriors) –segueix la Mònica– va acostumar-se a certes maneres de fer i a certes pràctiques, tant quan estudiaves com ja treballant. I no vam trobar la força social ni vam tenir el suficient recolzament institucional per poder canviar les coses. Han hagut de passar algunes dècades perquè jo, perquè nosaltres, la meva generació, ens n’adonem que hem estat patint assetjament tantes vegades…! O n’hem estat còmplices tantes vegades! Jo l’he patit com a dona i com a actriu. I vaig arribar a pensar que això em servia per fer-me forta. Però ningú protegia a ningú. Tot seguia sent “normal”. La cultura de la por i de la vergonya.

-Jo confesso- diu la Montse– que el fenomen MeToo em va obrir més els ulls. Com a dona no n’era del tot conscient, de vegades no veia que se’m tractava d’una determinada manera. És increïble perquè penses… inclús en una professió tan lliberal i oberta com la nostra passen aquestes coses? Doncs sí. En realitat estem desemmascarant estructures de poder que no volen canvis. Aquest crec que és un dels reptes més importants del feminisme.

– Jo he de dir- afirma la Núria que fins ara ha estat, com l’Emma, escoltant i assentint al que les altres deien– que jo del feminisme he après (i sé que sona com molt rotund) a ser dona. A mesura que he anat fent-me gran, he pres consciència del que implica haver nascut com a tal. Quan era més joveneta no me’n vaig fer a la idea. Les protestes que duia a terme sent adolescent no van passar mai, de manera específica, per la lluita en contra el patriarcat. Si més no, jo no me’n feia càrrec. A l’escola en aquells anys no parlàvem de feminisme. Amb els amics no parlàvem de feminisme. I, a casa, lluitàvem altres batalles. El moviment quedava lluny del que era la meva quotidianitat. A mesura que ha anat passant el temps, el feminisme (i sobretot l’experiència) m’han ensenyat a patir, a lluitar, a reivindicar-me, a expressar i, per damunt de tot, a estimar.

– Jo sí em sento de ple en aquesta revolució, també de manera generacional -diu l’Emma, que tot just en té vint i pocs. Arrel d’endinsar-me en la lluita feminista (i d’informar-me sobre d’altres), sóc cada dia més conscient dels meus privilegis, de les estructures socials i del sistema que ens acull. Com a actriu i creadora jo, particularment, considero fonamental donar veu a històries diverses , històries de dones, cedir espais a qui no se’ls assigna de base, tractar d’entendre el món i el teatre des de tots els prismes possibles.

Alba: Totalment d’acord. Des dels escenaris i també des del món audiovisual, i sigui el gènere i el format que sigui, cal ser altaveu d’un discurs de feminismes. Ja sabem que tot és política i avui dia crec que no es pot fer altra cosa. Per a mi, per exemple, ser dona i crear i actuar en teatre familiar em sembla una responsabilitat i una oportunitat -explica. He de dir, però, que és molt difícil accedir a espais d’exhibició o de creació. Les dones no tenim les mateixes oportunitats que els homes, tot i que les polítiques d’igualtat estan treballant per canviar això.

-«El talent no té gènere, però l’oportunitat sí.», que diuen- afegeix la Montse.

Núria: A més, si ets dona no et pots permetre ser mediocre. No et pots permetre fallar. Has de ser brillant. Demostrar tota l’estona que no estàs allà per la «quota de gènere» sinó perquè tens talent.

– I si a això li sumes la invisibilitat i el sostre de vidre ja tens totes les dificultats del món –apunta la Mònica. Em sembla important remarcar que , tot i que ara s’està fent més soroll, fa anys que les dones lluitem (sovint de forma invisible) per canviar les coses.

– Sí, i a més, tenir present que no només ho fem per nosaltres – diu l’Alba– sinó també, per les que vindran. I recordar aquests camins no els construïm soles. Per a mi, la sororitat ha estat un dels aprenentatges més importants del feminisme.

Emma: Totalment. És increïble quan generem xarxa, quan fem pinya per i per a nosaltres mateixes. Crec que aquest és el futur i el que em fa tenir esperança: veure com creixen les xarxes de dones a l’art i a altres àmbits. I també la inquietud de nosaltres, els joves, i de les noves generacions que vindran. Volem cridar coses noves, sense deixar enrere lluites comunes i intergeneracionals. I no deixar de revisar-se mai. Sempre hi ha quelcom per a prendre i una veu nova a la que escoltar. Crec que el futur que ve és per a les creadores, per a les ments inquietes, o així ho vull veure jo, com a mínim- totes riuen, en complicitat– No, de veritat, veig un futur difícil però molt reconfortant el camí.


– I tant!- salta la Núria– diuen allò que el futur és femení, no? Doncs també ho ha de ser l’art. El teatre necessita de la nostra humilitat, la nostra valentia, compromís i dedicació. Jo imagino la professió liderada per dones que ens segueixin fent emocionar. Dones que puguin remoure la consciència de la societat. Dones que puguin fer obrir ments i canviar vides. Dones que, mitjançant la representació de les passions humanes, facin del món un lloc més empàtic on les emocions no siguin el gran enemic si no que ens puguin servir per conèixer-nos millor i valorar-nos més.

Montse: Estan sortint projectes potents en l’àmbit femení. Diria que som en el bon camí, però encara hi ha molt camí a fer. Encara sembla que hi ha un gènere que és el de “pel·lícules de noies” i no hauria de ser això. De tota manera, jo sento un profund agraïment a totes les actrius i dones que ens han precedit, per totes les lluites guanyades.

Emma: Per suposat, sí! Jo els agraeixo profundament el fet d’haver obert el camí, d’haver trencat amb el que estava establert, haver-se fet escoltar i no haver-se conformat amb el que se suposava que havien de ser, sobretot imaginant la dificultat de prendre la decisió de dedicar-se a qualsevol cosa que s’allunyés del que era més habitual….I també els demanaria que cedissin espais…. que escoltessin què tenim a dir la nova generació d’actrius, des del respecte més absolut, ho dic, eh? Seria meravellós que juntes aprenguéssim a aprendre les unes de les altres.

 

I què els hi diríeu, a les actrius que venen?, els preguntem.

– Jo els hi diria (i m’ho estic dient a mi mateixa també)- explica l’Emma– que escoltessin a aquestes actrius, que retinguessin el màxim d’elles i del que les envolta, en general. Que escoltin i observin molt i que, després, s’atreveixin. Que no tinguin por i que explorin, que prenguin decisions . I que oblidin tot allò que ens han inculcat com a nenes i dones de que hem de competir entre nosaltres. Quantes més dones comparteixin la teva vida, la teva feina, t’ajudin, et dirigeixin, et cantin, t’escoltin… més ric serà el resultat.

– Sí! – diu la Núria– I que segueixin fent créixer el nostre nom. Que segueixin reivindicant-nos i fent-nos sentir. Que no hi ha art sense cor ni estima i que les dones d’això, n’anem ben servides.

-Doncs fem un brindis , no? – proposa la Montse.

Riuen, es miren, còmplices. Ho tenen clar:

Totes: Per un teatre lliure, feminista i divers!

La lluita continua.