MALES IDEES QUE ACABEN SENT BONES IDEES.

Entrevistem una de les Companyies sortides del Postgrau en Creació Teatral que impartim a l’escola d’interpretació el timbal i que acaba d’estrenar el seu primer espectacle a Barcelona.

“Heu de crear una comèdia d’embolics on quatre actors/actrius facin vuit personatges”.

Amb aquesta premissa es va encendre la guspira que culminaria amb l’estrena d’Hotel Saphir, peça de creació col·lectiva de la Companyia MalaIdea, programada recentment a l’Aquitània Teatre, després d’un exitós recorregut per altres municipis catalans.

Coneixerem de la mà dels propis creadors/es una mica més sobre aquest viatge que es va iniciar arrel d’aquesta proposta que el Roger Ribó i la Blanca Solé, professors del Postgrau en Creació Teatral de l’escola el timbal de Barcelona, van llançar un dia al seu alumnat.

– Heu explicat que el projecte Hotel Saphir neix com a resultat d’un exercici del Postgrau de Creació de el timbal amb una premissa clara. Com vau començar?

– Efectivament, així va ser. Doncs un cop vam superar el moment “wow com farem això?!”, que no va durar més de dos minuts, també us ho he de dir, ens vam posar “manos a la obra”. Vam començar a fer algunes improvisacions de petites situacions que podrien generar equívocs i gags i poc a poc vam anar definint rols i estructura dramatúrgica.

Cal dir que ja portàvem dos trimestres treballant al postgrau sobre les dinàmiques pròpies de la comèdia (ritme, energia, forma i construcció de personatges) i per tant, tenia tot el sentit del món que ara ens atrevíssim a llençar-nos al buit i provar. La prova de foc, però, va ser quan la vam mostrar al públic. Quan fas comèdia sempre hi ha aquella por de si riuran o no, de si connectaran….i sí, va sortir prou bé!!

– El públic va riure?

– Sí, molt!! Va ser fantàstic descobrir allò.

– I amb el “subidón” post-estrena vau decidir moure la peça al circuit professional, no?

– Bé, no va ser ben bé així…. Nosaltres, clar, vam estar molt contents de la bona acollida per part del públic però ens faltava el feed-back del professorat (tot el procés de creació és autònom i ells veuen la peça a la mateixa vegada que el públic!). En aquesta conversa, sí que els dos van coincidir en que tenia potencial i que, treballant-la més, podria esdevenir un espectacle amb recorregut . Així que , un cop acabats els estudis i veient la bona sinergia que teniem a l’hora de crear, vam decidir fundar la companyia Mala Idea.

Després de vàries residències on vam refer l’obra vam estrenar una versió definitiva el gener de 2022 al Teatre l’Amistat de Premià de Mar. I hem anat fent bolos fins ara, que vam tenir la oportunitat d’estrenar a Barcelona , al Teatre Aquitània, experiència de la que estem molt satisfets/es. Cal dir que tot això no hagués estat possible sense el suport a la distribució de la Paula López, ex-alumne també de l’escola que ens ha donat l’empenta que necessitàvem per a poder arribar fins aquí.

– Com treballeu des de la creació col·lectiva?

– Treballar entre nosaltres ha estat relativament senzill perquè compartim un mateix llenguatge i una manera semblant de veure les coses, així que la creació ha estat el resultat del joc i l’experimentació permanent, d’estar oberts a les diferents propostes que poden sorgir, així com de poder respectar i valorar cada punt de vista. Des de la seva visió, recorregut i manera de veure les coses, cadascú aporta elements importants en la construcció dels personatges, les històries o les dinàmiques que es plantegen en escena. Es tracta, sobretot, de confiar en les eines i el criteri de cadascú de nosaltres.

Ara bé, el fet d’haver estat un any cursant junts en el Postgrau de Creació a el timbal ens va “entrenar” per a treballar en un projecte de creació col·lectiva. Sense experiència prèvia en un procés creatiu d’aquestes característiques, avances molt més a les palpentes i és més fàcil abrumar-se o rendir-se, i per més il·lusió i ganes que tinguis et pot dominar la sensació de no saber què estàs fent. I malgrat sempre hi haurà (perquè hi ha de ser) aquesta sensació d’incertesa, de no saber a quin resultat arribaràs, és molt més fàcil, natural fins i tot, confiar en el procés, en les companyes, quan tens eines i saps, per experiència personal, que treballar, confiar i acompanyar-nos en el procés són claus per a construir una obra de creació col·lectiva.

I afegiria que, tot i que pot sonar superficial, passar-s’ho molt bé en el procés és un molt bon indicatiu que anem pel bon camí, perquè això vol dir que estem gaudint, que les coses flueixen, que ens sentim alineades amb el procés i el projecte (això no treu els moments de debats, bloquejos i frustracions). I així ha estat en el nostre cas. Ens ho hem passat realment bé des que vam començar a idear les trames junts, quan no sabíem on ens portaria tot això, durant cada assaig i fins el dia de l’estrena. Diria que és realment important gaudir del procés, perquè no és fàcil, requereix de molt de temps, energia, esforços, al principi fins i tot diners. Així que si no hi ha confiança, esforç i gaudi, probablement el projecte trontollarà.

– Per què vau decidir tenir director extern ?

– Va ser una decisió en el moment en que la peça ja estava llesta a nivell d’estructura i recorregut dramatic però sentíem que requeria més ritme i lleugeresa, la sentíem densa i que no acabava de tenir la dinàmica pròpia del gènere que buscàvem treballar; a més, estant tots en escena era molt difícil saber amb certesa com millorar certes parts. Així doncs, amb aquestes inquietuds busquem el suport d’una ajuda externa.

Primer comptàrem amb l’ajuda del Dani Coma, que ens va orientar a la dinàmica de certes escenes; i després del Miquel Tamarit (professor d’interpretació de El Timbal), que ha estat involucrat per complet, li va donar el ritme que tant buscàvem. El seu treball ha estat molt exigent i ha estat cuidant detalls relacionats amb el temps, les entrades i les sortides, però sobretot amb la organicitat de les reaccions i en que allò que passa a escena fos viu. El seu ajut ha estat fonamental per tenir el producte que ara tenim.

– Us dieu Companyia Mala Idea i feu creació col·lectiva. Alguna bona idea tindreu, no?

– Hehe, sí, de vegades…. No, però reivindiquem les males idees!!A veure, les bones idees són segures, són útils, són fiables, estan bé. Definitivament, les bones idees ens agraden. Ens encanten, de fet. Tant de bo tinguéssim sempre moltes bones idees. Les males idees, en canvi, ens produeixen rebuig, burla, aversió. I por, molta por. Però què tindran les males idees que ens atreuen i ens empenyen a anar més enllà, a explorar llocs desconeguts, on estem desprotegits?

La qüestió és que potser nosaltres no tenim les idees. Potser són les idees les que ens tenen a nosaltres, com les històries que venim a explicar, o els personatges que venim a donar vida. Perquè si haguéssim pogut triar, hauríem triat, sens dubte, tenir bones idees. I crear una companyia de creació en plena crisi (estavem al bell mig del moment més complicat de la pandèmia) és, definitivament, una mala idea.

– Doncs de moment, no us està anant malament del tot….

– No, la veritat que no. Veus com les males idees molen!?

– Qui sou la Companyia Mala Idea?

– Som una jove (això de jove és important, pots posar emergent, si vols jajaj) companyia de teatre de creació col·lectiva on abordem diferents gèneres i temàtiques de d’una perspectiva irònica i còmica. El nostre objectiu és narrar històries per a connectar amb nosaltres mateixos i a partir d’aquí connectar amb el públic, commoure i , si és possible, generar algun tipus de reflexió. El més important per a nosaltres és que el públic no surti igual que com va entrar. Treballem amb l’essència del que és purament escènic, en un procés de creació honest que , més enllà del resultat, busca explorar diferents llenguatges i formes escèniques, abordar reptes personals i sobretot, divertir-nos i gaudir del procés.

I també som l’Ana, l’Alejandro, la Claudia Marcela i l’Arnau. Tots quatre sortits de eltimbal, escola d’interpretació de Barcelona.

– La següent pregunta era justament aquesta…. quina és la vostra vinculació amb el timbal?

– El Timbal és casa nostra, aquí ens vam formar (l’Alejandro i l’Ana al Cicle de Grau Superior i la Claudia Marcela i l’Arnau al Pla de Formació Actoral) i vam coincidir els quatre durant el Postgrau en Creació Teatral, un postgrau que que ens va oferir eines molt valuoses per entendre com explicar històries des dels diferents gèneres dramàtics i que va impulsar el nostre desig de convertir-nos en creadors/es escènics a través del joc, la improvisació i el moviment. El Timbal ha estat el lloc que ens ha acollit i que ha permès que cadascú de nosaltres desenvolupi les seves pròpies potencialitats i inquietuds, tant a nivell artístic, laboral com humà.

-Com veieu el panorama actual per a les cies de creació col.lectiva?

– Doncs cada cop coneixem més companyies de creació col·lectiva i més espais que aposten per la creació a l’hora d’oferir residències artístiques, però, per altra banda, encara seguim trobant gent que ens pregunta per l’autor de l’obra. Pregunten per l’autor individualitzat, com si fos mèrit d’un sol creador allò que han vist. Això ens mostra que, una part del públic i del sector, desconeix que una peça de teatre pot tenir molts creadors i encara estan arrelats al concepte de autor-director-text. L’autoria es compartida ja que tots hem participat en el procés de creació i tots hem aportat les nostres idees.

I és per això que la ciutat necessita més espais que apostin per la creació col·lectiva. Escoles com el Timbal, que ensenyen i impulsen a les alumnes a crear, a treballar en equip i donar-li valor a les seves idees, són ben necessaries per mostrar que la creació col·lectiva és una realitat i ho ha sigut desde fa molts anys (allà tenim el teatre independent dels anys 70 amb cies com Joglars, Vol Ras, Comediants… o altres més recentes com Xirriquiteula o Espai en Construcció .

– Quins altres projectes teniu entre mans?

– Ens encanta que ens feu aquesta pregunta! jaja. No, seriosament, el proper projecte de creació en el que estem treballant és Cómo eliminar el olor a lejía de las manos, una peça de creació col·lectiva que sorgeix, de nou, d’un projecte final del Postgrau de Creació. És la història de tres cambreres d’un hotel de luxe que, a partir d’un fet extraordinari que suceeix una nit qualsevol fent hores extres no pagades, se’ls hi presenta l’oportunitat de preguntar-se qui són i què volen: continuar amb una vida que fa temps que no els aporta res, de la qual no estan satisfetes i amb la que totes, a la seva manera, volen trencar; o bé, per primera vegada en molt de temps, decidir. Decidir qui volen ser, on volen anar, què volen fer.

Es tracta d’una peça que navega entre la comèdia negra i el drama, l’argument i trames de la qual estaran inspirades, a vegades basades, en testimonis reals. Tot just hem encetat les entrevistes a dones que han treballat com a cambreres d’hotel i en altres perfils dins el sector de la neteja i de les cures. Ens sembla essencial conèixer en profunditat la realitat d’aquestes treballadores per evitar caure en clixés i estereotips. I alhora volem obrir aquest espai de comunicació i sinergia en un projecte com aquest, la inspiració principal del qual és la realitat, obrint-nos a que la realitat modifiqui i enriqueixi el teatre, i el teatre a la realitat.

Doncs llarga vida a la Cia Mala Idea i moltes gràcies pel vostre testimoni!

Podeu seguir a Cia Mala Idea a Instagram per estar al dia de totes les seves actuacions i notícies.