Teatre amb perspectiva de gènere a el timbal

Teatre amb perspectiva de gènere.
El timbal, escola de teatre de Barcelona

Som moltes les organitzacions del sector cultural que defensem i treballem per a repensar la cultura en clau feminista . El masclisme al teatre, i al món, evita els espais on justament es poden crear i visibilitzar nous referents i maneres de fer. Per això és vital que tant programadors/es com creadors/es o escoles com el timbal d’on surten les fornades de professionals puguem incorporar aquesta perspectiva de gènere feminista i inclusiva.

I això no vol dir  portar a escena temes «de dones» -(quins són els temes de dones, per cert?) – sino, com bé plantegen les nostres companyes de Nus Teatre– « poder plantejar-se preguntes difícils que proposen els feminismes contemporanis, fonamentats en l’antiracisme, l’anticapitalisme i la no jerarquia; i que qüestionen la matriu de gènere, l’heterosexualitat obligatòria i els privilegis». I vol dir, també, poder oferir eines i una una mirada crítica als nostres i les nostres alumnes , que els permeti generar nous relats més enllà del relat patriarcal.

Volem, en aquest dia, recuperar algunes de les definicions i reflexions que les nostres companyes cooperativistes de Nus Teatre comparteixen en la seva encertadíssima guia «Cap a un Teatre Feminista» i que podeu trobar al seu web (https://nus.coop/), on també ofereixen formació i acompanyament . Per a nosaltres ha estat una eina de difusió molt aclaridora i didàctica i s’ha convertit en una manera de generar debat i reflexió entre professorat i alumnat.

Però què és la perspectiva de gènere?

El terme perspectiva de gènere defineix una manera de mirar la nostra societat en relació amb la construcció sociocultural hegemònica segons el gènere i les relacions de poder que s’estableixen entorn de la identitat que s’assigna a cada persona». Aquesta manera de mirar ens permet poder prendre consciència de les situacions desiguals que es generen de forma habitual en funció del valor sociocultural que s’atorga a les diferents identitats en cada societat.

Vivim en un sistema cisheteropatriarcal que endreça normativament les nostres identitats de gènere reconeixent només les categories «home» i «dona» segons el sexe assignat en néixer (mascle o femella) i apunta dues possibles identitats de gènere, masculina i femenina, profundament marcades per estereotips i determinen que la relació entre elles és únicament heterosexual.

Aquesta mirada atorga més poder i privilegis socials a les persones assignades homes que encaixen en el model de masculinitat, i situa les dones en una posició de desigualtat per mitjà de violències interpersonals i estructurals de tota mena. A més, invisibilitza les realitats intersexuals, així com exclou i marginalitza les identitats no normatives (trans, no binària, etc.) i orientacions del desig no heterosexuals.

Cal doncs, per a poder canviar aquesta realitat, també des del teatre, naturalitzar l’existència de la diversitat sexual i de gènere, i assumir que el fet de no reconèixer-les provoca situacions de desigualtat de poder i violència en la vida de les persones. En aquest context, el següent pas és assumir que les persones que compleixen amb l’heteronormativitat tenen privilegis i espais de poder en relació amb la resta. Revisar els nostres privilegis i reflexionar-hi  ens permetrà corresponsabilitzar-nos davant situacions d’injustícia i desigualtat.

El patriarcat al nostre sector

Al teatre, immers en la nostra societat, també el patriarcat hi és present. Alhora, però, en el sector de les arts escèniques perviuen un imaginari i unes (males) pràctiques que no només afavoreixen dinàmiques de discriminació i violència cap a les dones i les dissidències de gènere, sinó que les desdibuixen i invisibilitzen, fet que en dificulta la identificació i denúncia per part de les persones que les pateixen. «A les arts escèniques- afegeix la nostra companya i professora Denise Duncan–  venim d’una llarga tradició racista, masclista, colonialista, heteronormativa i, tot i que s’estan fent passes, s’ha de sacsejar la base».

El món de la cultura i de les arts escèniques sempre s’ha considerat un sector alliberat, amb una mirada oberta i desinhibida. Aquesta imatge de sector bohemi, en el que es treballa amb el cos sense tabús ni pudor, dificulta identificar i posar límits a certes actituds i pràctiques abusives. Una de les característiques de les escoles o espais formatius de teatre és que, molt sovint, el professorat està integrat per persones que, en un futur més o menys llunyà, podran donar feina al seu alumnat. Això fa que s’accentuïn les diferències de poder sempre existents entre professorat i alumnat, fet que genera relacions (o expectatives de relació) fora de les aules, que poden esdevenir un bon caldo de cultiu tant per l’abús de poder per part del professorat, com pel silenci de les víctimes, que sovint callen per por de quedar-se «fora del sector».

Des de el timbal treballem pel respecte i compromís amb aquests valors feministes, des de la formació contínua del professorat fins a la revisió i millora de protocols any rere any, a més d’incorporar cada cop més dins la transversalitat de les assignatures que impartim, la mirada amb perspectiva de gènere.

Cap a un teatre feminista

Uns dels trets fonamentals de el timbal és imprimir en els nostres i les nostres actrius el caràcter de creadors/res i la responsabilitat social que això implícitament té. Per tant, durant tota la formació i específicament en assignatures com Taller de Creació, Introducció a l’Anàlisi Teatral o Projecte Integrat oferim eines que ajuden a poder detectar si l’alumnat està treballant amb perspectiva de gènere i quins missatges s’estan o no perpetuant des de l’escenari.  També a poder preguntar-se com s’estan organitzant a nivell de funcionament de treball en equip i si estan (estem) atrapades dins la lògica patriarcal.

Us compartim aquí algunes de les preguntes que caldria respondre’s per a poder entrenar la mirada en clau de gènere a l’hora de crear o d’analitzar un espectacle que des de la Guia «Cap a un teatre feminista» ens proposen les autores.

• Has creat en el teu equip de treball un clima de confiança on tothom pot expressar les seves opinions amb respecte?
• Com has organitzat les sessions de creació / assaig? Hi has incorporat mesures de cura?
• Fora de l’espai de treball, has fet servir el teu rol per fer coses que no corresponen a la teva feina?
• Com has decidit quin intèrpret encarna cada personatge? Amb quins criteris? Venen determinats pel text?
• Quines característiques tenen els cossos de les persones intèrprets que has triat? Hi ha diversitat de cossos en escena?
• Escoltes amb més interès i atenció les idees o respostes dels homes?
• Tractes diferent les persones intèrprets en funció del paper que interpretin? Si un home interpreta un personatge femení, li parles diferent?
• Quants personatges homes hi ha? I dones?
• Hi ha personatges amb identitats no binàries?
• Quan dones indicacions des de direcció, parles igual a tothom?
• Hi ha diferències en com t’adreces als intèrprets en funció del seu gènere?
• Acostumes a parlar amb menyspreu?
• Tens problemes per gestionar la impaciència?
• Quan una cosa no t’agrada o no s’està fent com vols, com ho comuniques?

En definitiva, incorporar una mirada feminista com a creador/a o com a espectador/a exigeix plantejar-se la visió pròpia del món i obrir-se a noves perspectives. Entendre que la cultura feta per dones i dissidents de gènere no només és rellevant per a elles, com es tendeix a pensar erròniament, sinó per a tothom. «Perquè elles també defineixen allò que és universal per a l’ésser humà».

Font: Guia Cap a Un Teatre Feminista (Nus Teatre Coop).