Som moltes les organitzacions del sector cultural que defensem i treballem per a repensar la cultura en clau feminista . El masclisme al teatre, i al món, evita els espais on justament es poden crear i visibilitzar nous referents i maneres de fer. Per això és vital que tant programadors/es com creadors/es o escoles com el timbal d’on surten les fornades de professionals puguem incorporar aquesta perspectiva de gènere feminista i inclusiva.

I això no vol dir  portar a escena temes «de dones» -(quins són els temes de dones, per cert?) – sino, com bé plantegen les nostres companyes de Nus Teatre– « poder plantejar-se preguntes difícils que proposen els feminismes contemporanis, fonamentats en l’antiracisme, l’anticapitalisme i la no jerarquia; i que qüestionen la matriu de gènere, l’heterosexualitat obligatòria i els privilegis». I vol dir, també, poder oferir eines i una una mirada crítica als nostres i les nostres alumnes , que els permeti generar nous relats més enllà del relat patriarcal.

Volem, en aquest dia, recuperar algunes de les definicions i reflexions que les nostres companyes cooperativistes de Nus Teatre comparteixen en la seva encertadíssima guia «Cap a un Teatre Feminista» i que podeu trobar al seu web (https://nus.coop/), on també ofereixen formació i acompanyament . Per a nosaltres ha estat una eina de difusió molt aclaridora i didàctica i s’ha convertit en una manera de generar debat i reflexió entre professorat i alumnat.

Però què és la perspectiva de gènere?

El terme perspectiva de gènere defineix una manera de mirar la nostra societat en relació amb la construcció sociocultural hegemònica segons el gènere i les relacions de poder que s’estableixen entorn de la identitat que s’assigna a cada persona». Aquesta manera de mirar ens permet poder prendre consciència de les situacions desiguals que es generen de forma habitual en funció del valor sociocultural que s’atorga a les diferents identitats en cada societat.

Vivim en un sistema cisheteropatriarcal que endreça normativament les nostres identitats de gènere reconeixent només les categories «home» i «dona» segons el sexe assignat en néixer (mascle o femella) i apunta dues possibles identitats de gènere, masculina i femenina, profundament marcades per estereotips i determinen que la relació entre elles és únicament heterosexual.

Aquesta mirada atorga més poder i privilegis socials a les persones assignades homes que encaixen en el model de masculinitat, i situa les dones en una posició de desigualtat per mitjà de violències interpersonals i estructurals de tota mena. A més, invisibilitza les realitats intersexuals, així com exclou i marginalitza les identitats no normatives (trans, no binària, etc.) i orientacions del desig no heterosexuals.

Cal doncs, per a poder canviar aquesta realitat, també des del teatre, naturalitzar l’existència de la diversitat sexual i de gènere, i assumir que el fet de no reconèixer-les provoca situacions de desigualtat de poder i violència en la vida de les persones. En aquest context, el següent pas és assumir que les persones que compleixen amb l’heteronormativitat tenen privilegis i espais de poder en relació amb la resta. Revisar els nostres privilegis i reflexionar-hi  ens permetrà corresponsabilitzar-nos davant situacions d’injustícia i desigualtat.

El patriarcat al nostre sector

Al teatre, immers en la nostra societat, també el patriarcat hi és present. Alhora, però, en el sector de les arts escèniques perviuen un imaginari i unes (males) pràctiques que no només afavoreixen dinàmiques de discriminació i violència cap a les dones i les dissidències de gènere, sinó que les desdibuixen i invisibilitzen, fet que en dificulta la identificació i denúncia per part de les persones que les pateixen. «A les arts escèniques- afegeix la nostra companya i professora Denise Duncan–  venim d’una llarga tradició racista, masclista, colonialista, heteronormativa i, tot i que s’estan fent passes, s’ha de sacsejar la base».

El món de la cultura i de les arts escèniques sempre s’ha considerat un sector alliberat, amb una mirada oberta i desinhibida. Aquesta imatge de sector bohemi, en el que es treballa amb el cos sense tabús ni pudor, dificulta identificar i posar límits a certes actituds i pràctiques abusives. Una de les característiques de les escoles o espais formatius de teatre és que, molt sovint, el professorat està integrat per persones que, en un futur més o menys llunyà, podran donar feina al seu alumnat. Això fa que s’accentuïn les diferències de poder sempre existents entre professorat i alumnat, fet que genera relacions (o expectatives de relació) fora de les aules, que poden esdevenir un bon caldo de cultiu tant per l’abús de poder per part del professorat, com pel silenci de les víctimes, que sovint callen per por de quedar-se «fora del sector».

Des de el timbal treballem pel respecte i compromís amb aquests valors feministes, des de la formació contínua del professorat fins a la revisió i millora de protocols any rere any, a més d’incorporar cada cop més dins la transversalitat de les assignatures que impartim, la mirada amb perspectiva de gènere.

Cap a un teatre feminista

Uns dels trets fonamentals de el timbal és imprimir en els nostres i les nostres actrius el caràcter de creadors/res i la responsabilitat social que això implícitament té. Per tant, durant tota la formació i específicament en assignatures com Taller de Creació, Introducció a l’Anàlisi Teatral o Projecte Integrat oferim eines que ajuden a poder detectar si l’alumnat està treballant amb perspectiva de gènere i quins missatges s’estan o no perpetuant des de l’escenari.  També a poder preguntar-se com s’estan organitzant a nivell de funcionament de treball en equip i si estan (estem) atrapades dins la lògica patriarcal.

Us compartim aquí algunes de les preguntes que caldria respondre’s per a poder entrenar la mirada en clau de gènere a l’hora de crear o d’analitzar un espectacle que des de la Guia «Cap a un teatre feminista» ens proposen les autores.

• Has creat en el teu equip de treball un clima de confiança on tothom pot expressar les seves opinions amb respecte?
• Com has organitzat les sessions de creació / assaig? Hi has incorporat mesures de cura?
• Fora de l’espai de treball, has fet servir el teu rol per fer coses que no corresponen a la teva feina?
• Com has decidit quin intèrpret encarna cada personatge? Amb quins criteris? Venen determinats pel text?
• Quines característiques tenen els cossos de les persones intèrprets que has triat? Hi ha diversitat de cossos en escena?
• Escoltes amb més interès i atenció les idees o respostes dels homes?
• Tractes diferent les persones intèrprets en funció del paper que interpretin? Si un home interpreta un personatge femení, li parles diferent?
• Quants personatges homes hi ha? I dones?
• Hi ha personatges amb identitats no binàries?
• Quan dones indicacions des de direcció, parles igual a tothom?
• Hi ha diferències en com t’adreces als intèrprets en funció del seu gènere?
• Acostumes a parlar amb menyspreu?
• Tens problemes per gestionar la impaciència?
• Quan una cosa no t’agrada o no s’està fent com vols, com ho comuniques?

En definitiva, incorporar una mirada feminista com a creador/a o com a espectador/a exigeix plantejar-se la visió pròpia del món i obrir-se a noves perspectives. Entendre que la cultura feta per dones i dissidents de gènere no només és rellevant per a elles, com es tendeix a pensar erròniament, sinó per a tothom. «Perquè elles també defineixen allò que és universal per a l’ésser humà».

Font: Guia Cap a Un Teatre Feminista (Nus Teatre Coop).

The post Teatre amb perspectiva de gènere a el timbal appeared first on el timbal.

Recuperem aquesta cita de Lee Strasberg:  «La naturalesa humana de l’actor no només fa possible la seva grandesa, sinó que també és la font dels seus problemes».

Certament, els actors i actrius poden posseir l’habilitat tècnica per a fer certes coses. No obstant, també poden tenir serioses dificultats per a expressar-les a causa de la seva vida emocional o d’altres problemes inherents a la seva existència humana.

L’actitud davant d’aquesta realitat hauria de poder tractar d’alleujar qualsevol dificultat inherent a sí mateix que estigui bloquejant les seves capacitats i disminuint  la seva llibertat d’expressió. També atendre el patiment que això provoca, especialment quan l’actor veu que no pot gaudir de la seva vocació.

La salut mental

La salut mental està, per fi, deixant de ser un tema tabú. La visita a les persones professionals de la psicologia no està relegada a una minoria que ho porta en secret. Per tant, creiem que és vital que els actors i actrius i els i les estudiants puguin trobar espais terapèutics on tractar aquestes problemàtiques. Per les característiques de la professió (igual que tantes altres professions vocacionals) , comporta certs riscos per a la salut mental i emocional.

Els actors i actrius  per la doble condició de ser instrument i instrumentista, estem exposats a aquests riscos i  ens hem d’aprendre a cuidar i a saber gestionar la nostra activitat professional i creativa. Jacques Lecoq deia “pot ser que sigui una utopia, però jo desitjo que l’alumne sàpiga viure a la vida i que, a la vegada, sigui un artista a l’escenari”. Més que utòpic sona necessari i coherent. El teatre és important, però la vida ho és més i el mite de l’artista turmentat ha fet molt mal. Per a poder gaudir i fer gaudir amb el nostre art cal poder tenir el cap molt ben posat!

És ben sabut per tothom que el teatre resulta ser una eina poderosa per l’autoconeixement, però cal reivindicar també que el treball personal és molt útil i necessari en la professió actoral. Sense aquesta mirada i aquest treball, és difícil desplegar l’autenticitat i la singularitat que cada un de nosaltres posseïm. Aporten a l’actor/actriu  la possibilitat d’una exploració profunda de sí mateix/a per tal d’aconseguir un màxim de congruència interna que el condueixi a una resposta autèntica i vital a l’escenari o a la pantalla.

Jerzy Grotowsky i Peter Brook, entre d’altres, reconeixen la repercussió que té el treball teatral en el personal i a l’inrevés. Grotowsky assegura que per tal de que caiguin les pròpies barreres, l’actor/actriu ha de superar el primer gran obstacle que troba: la pròpia persona. En ella trobem les resistències que s’oposen als seus processos psíquics, emocionals o impulsos corporals.

En la mateixa línia, Uta Hagen afirma que la lluita per conèixer-se a un mateix/a no acaba mai i que és necessari aprofundir en els sentits físics, en la pròpia psicologia i en les emocions per tal d’aconseguir l’autenticitat a escena.

L’actuació, al capdavall,  es basa en l’estudi dels conflictes i les relacions humanes. Per tant, és absurd voler representar altres éssers humans sense tenir un cert coneixement sobre un/a mateix/a. Com a actors i actrius, treballem amb nosaltres mateixos/xes, i tot el que és humà esdevé el nostre objecte d’estudi. Per tant, té sentit que nosaltres mateixos també siguem part d’aquest estudi que no acaba mai.

A l’actor/actriu li correspon, doncs, per a arribar a la maduresa creativa,  el fet de poder enfrontar-se a sí mateix. No ocultar-se res i ser capaç de trobar les respostes necessàries per tal de crear realitat en la ficció. El teatre facilita que aflorin nous “jos” que ens interroguen. Donar-lis espai, deixar-nos qüestionar sense pressa per trobar respostes ens aproparà més al que som dins i fora de l’escenari. L’actitud dels intèrprets és fonamental per al seu creixement , doncs determina la seva manera d’estar al món. Aquesta es defineix pel seu valor per a arriscar-se, per a poder llençar-se sense por al contacte amb el seu cos i les seves emocions, focalitzar-se en una crítica constructiva i sostenir la mirada dels altres.

Per a l’estudiant d’interpretació, futur actor/actriu, el personatge més important, abans que qualsevol altre, és ell/a mateixa. I hauria de poder recórrer aquest camí per a poder desplegar de manera sana i lliure tot el seu potencial creatiu .

Salut mental i professió actoral. el timbal, escola de teatre de Barcelona.

The post Salut mental i professió actoral appeared first on el timbal.

Recorda aquest nom: Lev Vigotsky

Jugar és quelcom realment seriós, i devem sobretot a Vigotsky (Rússia, 1896 – 1934) que atorgués al joc, com a instrument i recurs sociocultural, el paper de ser un element impulsor del desenvolupament mental dels nens/es, tot facilitant el desenvolupament de les funcions superiors tals com la atenció o la memòria voluntària. Segons les seves pròpies paraules “El joc és una realitat canviant i sobretot impulsora del desenvolupament mental del nen/a”. Jugant, per tant, aprenem. També quan som persones adultes.

Vygotsky és un dels grans teòrics de l’educació del segle XX. Les seves aportacions han impactat en els nostres models d’educació actuals, i de les seves teories s’han desprès múltiples concepcions aplicades a la pedagogia d’avui dia. La teoria sociocultural de Vygotsky cerca posar les bases de com l’aprenentatge es construeix de mica en mica durant els primers anys, i amb ajuda del context social dels més petits.

Diem que la seva teoria és constructivista perquè a través del joc es construeix l’aprenentatge i la pròpia realitat social i cultural. Jugant amb altres ampliem la nostra capacitat de comprendre la realitat de l’entorn social natural augmentant contínuament el que Vigotsky anomena “zona de desenvolupament proper (ZDP)”.

La ZDP es defineix com “la distància entre el nivell de desenvolupament cognitiu real, la capacitat adquirida fins aquell moment per resoldre problemes de forma independent sense ajuda d’altres, i el nivell de desenvolupament potencial, o la capacitat de resoldre’ls amb l’orientació d’un adult o d’altres nens/es més capaços“. El joc, per tant, forma part essencial del desenvolupament ja que amplia contínuament la zona de desenvolupament proper.

Així mateix, aquesta teoria sociocultural del desenvolupament cognitiu s’enfoca no només en com els adults i els companys/es, mitjançant un treball col·laboratiu, influeixen en l’aprenentatge individual, sinó també en com les creences i les actituds culturals impacten en la manera de portar a terme la instrucció i l’aprenentatge.

La importància del joc sociodramàtic

A aquesta fase del joc en la infantesa, que arriba fins als 6-7 anys, es desperta un interès creixent pel món dels adults i el “construeixen” imitativament, el representen. D’aquesta manera avancen en la superació del pensament egocèntric i es produeix un intercanvi lúdic de rols de caràcter imitatiu que, entre altres coses, ens permet esbrinar el tipus de vivències que els proporcionen les persones del seu entorn proper. Juguen a ser la mestra, el pare o la mare, i manifesten així la seva percepció de les figures familiars properes.

És per això que a mesura que el nen/a creix, el joc dramàtic, la representació “teatral” i musical amb caràcter lúdic, és un excel·lent recurs psicopedagògic per al desenvolupament de les seves habilitats afectives i comunicatives. A més, aquelles activitats que es realitzen de forma compartida els permeten interioritzar les estructures de pensament i comportamentals de la societat que els envolta, apropiant-se’n.

El joc, doncs, serveix per explorar, interpretar i assajar diferents tipus de rols socials observats, alhora que contribueix a expressar i regular les emocions. No és poca cosa.

Com apliquem a classe la seva teoria?

Us compartim algunes indicacions sobre allò que considerem fonamental a l’hora de formar, des de la perspectiva que esmentem anteriorment i que ens acompanya en la nostra activitat docent.

A les sessions:

• Cal transmetre una idea fonamental a l’alumnat: el comportament de nens i nenes en el procés d’aprenentatge és el model a seguir per als adults: assaig i error. En el procés per fer les coses bé, sovint, abans, les fan malament. I com que no tenen aquesta consciència de bé i malament, mai no concedeixen una connotació negativa a l’error i, per tant, no es frustren. Només els interessa conèixer, explorar, investigar, aprendre.
• La solidaritat entre l’alumnat és un valor que té la característica d’actuar de ressò. S’estén ràpidament i abasta totes les persones, per la qual cosa els èxits d’un company/a mostren el camí per als èxits dels altres.
• El bon humor és contagiós i relaxa. No cal témer que hi hagi manca d’atenció o una actitud poc seriosa. És compatible amb el rigor i l’autodisciplina i és feina del pedagog o pedagoga que així sigui.
• Les xerrades o petites avaluacions al final de la sessió faciliten un ambient de diàleg i reflexió sobre allò après i, a més, permeten que no s’acumulin els dubtes, les insatisfaccions, els comentaris pendents i els eficaços reforços positius sobre els avenços obtinguts.
• Totes les persones han de tenir el seu espai i temps per experimentar tots els exercicis i improvisacions. Si no és així, la frustració pot aparèixer en algunes i amb raó.
• Cal transmetre la idea a l’alumnat que no n’hi ha prou de seguir les pautes marcades pel professor o professora en cada joc o exercici. Evidentment, cal respectar-les, però intentant sempre anar més enllà, és a dir, fent alguna cosa creativa que fins i tot superi allò pautat. La idea és combatre el conformisme i reclamar de cada persona, sempre, la iniciativa creadora.

Per a la persona que ensenya:

• El bon pedagog/a és com un bon àrbitre: el millor que pot fer és passar desapercebut/da. Que el joc sigui ric, que l’alumnat gaudeixi i aprengui com si ell o ella no fessin res.
• El formador/a no és infal·lible. No cal pretendre amagar-se amb errònies interpretacions d’estatus.
• Un bon esquema per a una sessió o curs no ha de ser inflexible. Si el professor/a adverteix que l’energia i el moment exigeixen un canvi, caldrà posar en pràctica la capacitat d’improvisació per apartar-se de l’esquema i experimentar per camins no previstos a priori. Cal arriscar i, a més, n’és un bon exemple perquè l’alumnat també ho faci.
• És necessari desenvolupar una bona memòria visual. Això permet il·lustrar, amb detalls concrets de cada improvisació, els comentaris que es fan sobre la feina individual o de grup. Aquesta explicació detallada fa que cada alumne o alumna entengui millor els conceptes i contribueix a confiar plenament en l’opinió del formador/a.
• L’objectiu del pedagog/a és ajudar cada persona en el procés d’aprenentatge, no el lluïment personal. Cal controlar l’ego en tot moment, el propi i cada alumne o alumna.
• El formador/a ha de fixar com a objectiu que l’alumnat faci seus dos o tres conceptes bàsics del que ensenya, especialment als cursos de curta durada. No cal pretendre més, ja que provocarà frustració, en els alumnes i en el professor/a.
• Ser molt clar/a en les explicacions dels exercicis permet un millor aprofitament del temps, ja que es redueixen els dubtes i preguntes i s’evita la realització de propostes amb pautes mal enteses, amb la confusió consegüent que això comporta i la necessitat de repetir exercici. Tot i ser clar, convé preguntar, abans de començar, si hi ha cap dubte. De vegades, la pregunta d’una persona aclareix el seu propi dubte i la de les que no gosen formular-la.
• És perillós que els exercicis tinguen una durada llarga. Cal evitar el cansament físic o l’avorriment, per la qual cosa és convenient que el formador o formadora romangui molt alerta per poder detectar-los abans que es produeixin.
• Quan s’analitzin els exercicis cal recalcar els èxits aconseguits, els millors moments o els avenços individuals en el procés d’aprenentatge. Després vindran les crítiques constructives sobre els errors, amb l’objectiu de millorar i facilitar el camí en les propostes següents.
• El pedagog/a no ho pot dir tot. Cal donar un temps a l’alumnat per comentar un exercici, si volen afegir alguna cosa. Sempre és probable que aquestes aportacions aportin llum als altres, professor/a inclòs.
• És imprescindible que la mirada del formador/a quan parla sigui directa i transparent. Una bona part de la confiança es comença a aconseguir amb la mirada.

Diu Erika Landau, experta en investigació de la creativitat, que “l’actitud creativa davant l’educació significa descobriment, alliberament i foment dels potencials de l’ésser humà, tant de qui ensenya com de qui aprèn”.

A la nostra escola, el timbal, comptem amb un equip de professorat àmpliament format en pedagogia teatral, amb una clara vocació per l’ensenyament i una gran qualitat artística i humana. Si ens vols conèixer més, pots anar aquí.

Recorda que t’acompanyin bé en el procés de creixement artístic i tècnic és vital perquè puguis créixer com a actor/actriu i com a persona. La nostra escola n’és garantia.

Fonts

Additio App, Metodologies.
Yasnitsky, A., van der Veer, R., Aguilar, E. & García, L.N. (Eds.) (2016). Vygotski revisitat: una història crítica del seu context i llegat. Buenos Aires: Miño i Dávila Editors
Lactor creatiu. Mantovani ; Jara.

The post Jugar és quelcom realment seriós appeared first on el timbal.

Us proposem la lectura pacient i minuciosa d’aquest text, extret del discurs d’inauguració de la temporada 22-23 del TNC fet per la seva directora artística, Carme Portaceli que, en aquest Dia Internacional del Teatre , volem recuperar i compartir amb vosaltres amb la idea d’aportar una mirada d’esperança.

El món s’ha convertit en un arxipèlag de soledat

Malgrat la quantitat d’informació, la constant connexió gràcies a la digitalització no hi ha més proximitat. No es tradueix en lligams. Les xarxes socials, tot col·locant l’ego al bell mig, han matat la dimensió social de la comunicació; se’ns convida a explicar què pensem de qualsevol cosa, a expressar unes opinions sense arguments, a exercir una «sinceritat» cruel i innecessària que té molt oc a veure amb una relació humana «real».  Se’ns convida a comunicar les nostres necessitats, els nostres desitjos i a convertir-los immediatament en drets! El culte i l’adoració del «jo». I la soledat i l’aïllament augmenten, tot i la hipercomunicació digital.

Qui ens ha ficat al cap la idea que l’origen de tot plaer és un desig satisfet? Només una societat capitalista portada al seu límit s’orienta cap a la immediata satisfacció dels desitjos. En la societat de la immediatesa, la satisfacció d’un desig de manera gairebé automàtica s’ha convertit en una nova droga sense nom.

Comunicació sense comunitat

El teatre és un ritual i és un espai d’igualtat entre humans. Aquest espai d’igualtat i d’escolta profunda està il·luminat per una bellesa invisible, de milers d’anys, de milers de veus, de memòria, de vivències i de reflexions que d’altres han fet abans que nosaltres, de preguntes, de consciència de l’existència humana i d’aquesta llum que es manté viva i que necessita paciència per ser vista.

La paciència és protectora, ens permet travessar situacions adverses sense esfondrar-nos. La paciència és la capacitat mental que permet ajornar i controlar impulsos i perseverar en una conducta malgrat les dificultats; és la fortalesa de l’anima enfront de les passions. Amb paciència es veuen brotar els arbres per omplir-se de vida a la primavera. I amb paciència podem veure aquesta llum reveladora. Tot el que és natural és, desenvolupament, pau, prosperitat i bellesa al món, descansa en la paciència; es necessita temps, silenci i confiança. I això ens portarà a la consciència, la constatació del que som i l’ètica i la moral que hem de seguir.

És un temps de canvis i de ruptures que nosaltres, els i les artistes, la gent del teatre, hem de transmetre amb un llenguatge que arribi al cor, no com una més del miler de notícies que ens arriben constantment. Possiblement és l’única motivació per sortir de casa en aquest moment: estar junts, respirar i bategar juntes, viure una experiència junts.

L’experiència del teatre

El teatre és una experiència que té com a eix central aquest prodigi que posseeix la ment humana: la capacitat de viure altres mons, i el teatre és un lloc on es viuen altres mons, on es parla de la vida i dels misteris de l’existència humana  om si es tractés d’una altres lloc, d’un altre món. A través del plor, del riure, de les emocions, de les il·lusions i desil·lusions , el teatre ens permet entendre una mica més la nostra existència. I, com diu Peter Sellars, ens permet veure la ceguesa i la negació amb claredat i amb força.

Necessitem temps per escoltar, temps per estimar, temps per reaccionar. Ens estem començant a sentir tan segurs i segures del que veiem, de la manera com ho veiem, que hem perdut la capacitat de veure noves alternatives, noves possibilitats, ja no ens deixem sorprendre per diferents enfocaments i no tenim ja la capacitat de veure relacions invisibles i connexions atemporals. Hem deixar d’imaginar i de desitjar perquè hem interioritzat que sabem el que passarà i, sobretot, com acabarà.

El teatre és un reflex de totes les vides que ens acompanyen i ens alliberen, per sempre, de la soledat. Les persones ens humanitzem amb la paraula, amb l’art, per això és fonamental comunicar-nos a través de l’art davant de tanta toxicitat i mentida. El sentit social i públic davant de l’individualisme salvatge i privatitzador. La consciencia ens porta a la solidaritat i a l’empatia, i ens recorda que totes les persones som iguals.

Però , en realitat, a la vida no fem res més que buscar un lloc on quedar-nos-hi per sempre.

Què és el que, avui dia ens fa tenir una mica de curiositat, una mica d’entusiasme? L’esperança. Creem aquesta esperança que avui no tenim. Aquest és un moment de replantejament de les nostres ments i de les nostres vides de les nostres històries i , per tant, del nostre futur. I no ho podem fer cada un de nosaltres aïlladament, ho hem de entre tots i totes juntes. No necessitem que ens entretinguin, necessitem reunir-nos i compartir l’espai públic , i necessitem cultivar aquest espai compartit, per això us diem: veniu, entreu, rieu, ploreu, somrieu amb nosaltres al teatre!

També el teatre ens salvarà.
el timbal, centre de formació i creació escènica

The post També el teatre ens salvarà appeared first on el timbal.

Una de les novetats que més il·lusió ens fa compartir és l’ampliació del nostre segell pedagògic a centres de primària i secundària. El curs passat la nostra escola de teatre va començar a col·laborar amb diversos centres i n’estem orgulloses.

Aquestes escoles, de gran valor educatiu, aposten per l’impacte positiu i transformador de les eines teatrals a l’aula. Integrades als plans d’estudi i/o com a activitats extraescolars, compten amb l’assessorament de el timbal i la nostra col·laboració. Amb aquesta aliança escola – el timbal oferim un itinerari escolar i extraescolar escènic especialitzat, de qualitat i connectat amb la realitat pedagògica teatral del nostre centre.
I és que és ben sabut que el teatre i l’expressió dramàtica constitueixen un element clau en el desenvolupament personal i col·lectiu.

LA FUNCIÓ DEL TEATRE I DE L’EXPRESSIÓ DRAMÀTICA

Les persones estudioses de l’antropologia diuen que el teatre és una manifestació ritual que plasma la necessitat de l’ésser humà de contemplar-se i de reflectir-se i també d’encarnar altres papers diferents del propi, en un anhel de metamorfosar-se. Constitueix, doncs, una eina exploratòria que ens proporciona coneixement sobre la nostra realitat i la reflexió sobre nosaltres mateixos.
Inevitablement, aquesta reflexió sobre la imatge que veiem representada al mirall que és el teatre, introdueix la possibilitat de canvi de perspectiva, ja que permet observar la realitat des de diferents angles.
No en va, ha estat perseguit pel poder, temorós del perill que suposava la possibilitat que el poble ampliés la seva realitat i es mobilitzés cap al canvi.

LA VESSANT TRANSGRESSORA DEL TEATRE

Diu Isabel Tejerina Lobo , catedràtica en ciències de l’educació i escriptora, que el teatre «no hauria d’entrar a l’escola sense mantenir aquesta vessant transgressora: descobriment del que un és en relació amb el marc contextual però també amb el món global i aspiració una humanitat igualitària, lliure i creadora».

En aquest sentit, les activitats d’expressió dramàtica s’haurien d’enfocar, com defensa Fernando Lucini (1996), per aconseguir:

• Obrir al màxim la percepció. Desenvolupar les capacitats sensorials i sensitives per adquirir un tipus de presència curiosa, interessada i crítica en tot allò que passa al voltant.
• Instal·lar-se en un espai creatiu on les persones siguin protagonistes i companys en una aventura comuna.
• Estimular l’activitat expressiva com a forma concreta d’acció i de compromís personal en la construcció solidària d’un món més humà.

L’expressió dramàtica, doncs, implica les persones en la seva totalitat i són una eina potentíssima per al treball cooperatiu i les actituds que se’n deriven. Des de ben petits, afirma l’autora, en realitzar un projecte en comú, comprenen la importància de cada tasca i la utilitat de respectar les regles. Els infants han de conquerir un lloc sense envair-ne d’altres, aprenen a cooperar, desenvolupen una consciència col·lectiva… El pas voluntari del meu al nostre és segurament un dels seus aspectes més humans, afectius, perdurables i consistentment educatius.

L’assumpció d’altres rols, per la seva banda, exerceix un paper decisiu en el creixement del judici moral. Col·locar-se en un paper diferent a si mateix ofereix una oportunitat, enriquidora i viva, de confrontació de punts de vista. Això ens ofereix la possibilitat de sentir, pensar i ser de maneres infinitament més variades que les que tenim assignades i comunament utilitzem. En conseqüència per conèixer-nos millor, ser més permeables i potser més disposats a la solidaritat.

JOCS D’EXPRESSIÓ COOPERATIUS

Són jocs que afavoreixen la confiança, la desinhibició, el ple ús del cos, l’autoestima i l’alegria, la participació i la relació social positiva en activitats gratificants que suposen avenços personals i col·lectius. Hi ha propostes per estimular la percepció sensorial, aprendre’n els noms, establir els primers contactes físics, potenciar l’acceptació de tothom… Són dinàmiques lúdiques per aconseguir el coneixement, la comunicació i la col·laboració al si del grup. Amb ells, nens i grans aprenen a jugar junts i a cooperar.

Alguns dels centres que ja han confiat en nosaltres per ser referents en innovació i crear un tret distintiu incloent la pedagogia teatral al seu dia a dia són Escola Pia, Escola Ventós i Mir, Col·legi SIL, Escola Badalona Port i l’Institut Angeleta Ferrer.

Si com a centre voleu formar part d’aquest segell distintiu de qualitat, estarem encantats d’escoltar les vostres necessitats i adequar el format a la realitat de la vostra escola o institut.
Podeu contactar amb nosaltres omplint aquest formulari, visitant-nos presencialment o trucant-nos al 93 302 73 47.

Si voleu més informació sobre el timbal a l’escola, cliqueu aquí.

The post El timbal arriba a les escoles appeared first on el timbal.

Elaboració del nou Pla de Viabilitat: una mirada a cinc anys vista

El cor del projecte és l’elaboració d’un Pla de Viabilitat a cinc anys, que busca enfortir el timbal davant les amenaces del sector i potenciar la resiliència de la cooperativa. Aquest pla parteix d’una reflexió estratègica profunda i una metodologia clara: establir objectius consensuats per a les diverses línies de negoci (LN), definir un pla d’acció precís i assignar els recursos necessaris per millorar els marges bruts. Aquesta visió integradora no només planteja com superar les dificultats actuals, sinó també com expandir-nos i adaptar-nos a noves oportunitats.

Un dels aspectes centrals del pla és la definició d’un Pla d’Inversió i Finançament, que ens permetrà comptar amb les eines i recursos adequats per implementar el model. Això inclou tant les inversions en infraestructures com en intangibles, com ara el desenvolupament d’una estratègia de comunicació i màrqueting sòlida per reforçar la marca i captar nous clients. Aquesta planificació meticulosa assegura que l’expansió es faci de manera sostenible, equilibrant competitivitat i sostenibilitat.

Objectius clau: consolidació, innovació i futur

Els objectius generals del pla reflecteixen el compromís d’el timbal amb la sostenibilitat econòmica i social. Ens proposem:

• Reforçar les línies de negoci existents i adaptar-les als canvis de mercat.
• Explorar noves oportunitats per crear línies de negoci innovadores i rellevants.
• Assegurar la viabilitat econòmica, cobrint despeses d’explotació i generant beneficis suficients per reinvertir en la millora contínua de la cooperativa.
• Enfortir l’equip humà mitjançant una millor estructura organitzativa i facilitant el relleu generacional amb criteris d’equitat, prioritzant la incorporació de dones i persones no binàries com a sòcies.

D’altra banda, els objectius específics posen èmfasi en analitzar les nostres línies de negoci actuals per determinar-ne la viabilitat. Això implica identificar quines línies cal continuar, modificar o eliminar, així com detectar oportunitats per crear-ne de noves. Aquesta anàlisi detallada ens permetrà construir una nova estructura evolutiva, amb objectius econòmics clars que assegurin tant el creixement com la consolidació.

Impacte social i alineació estratègica

Aquest nou enfocament no només reforçarà l’estabilitat econòmica d’el timbal, sinó que també contribuirà al desenvolupament de l’ESS a Barcelona, alineant-nos amb els valors i els objectius de l’#ESSBCN2030 i el PIESS 2024-2027. Creiem fermament en el poder transformador de l’art i l’educació, i volem assegurar que el nostre projecte segueixi sent un referent en la formació d’actors i actrius professionals alhora que contribueix al teixit social i cultural del nostre entorn.

En conclusió, aquest Pla de Viabilitat representa un pas endavant per garantir el futur d’el timbal. Ens preparem per afrontar els reptes amb una estratègia sòlida, que integra valors socials i solidaris amb una gestió econòmica robusta i orientada al llarg termini. Continuem treballant per fer de la nostra escola un model d’excel·lència i un exemple d’innovació dins del sector cultural i cooperatiu.

Amb el suport de

The post El compromís del centre de formació i creació escènica el timbal amb la viabilitat i la consolidació: un pas endavant per a l’economia social i solidària appeared first on el timbal.

Ser una cooperativa de treball associat implica moltes més coses i condiciona inevitablement la manera de fer de el timbal de cada dia.
És cert que quan ens vam iniciar com a cooperativistes no sabíem que aquest fet de ser cooperativa es convertiria en l’ànima de el timbal. Però ara, amb uns quants anys d’experiència al darrere, podem afirmar que així ha estat i que ens sentim orgulloses d’aquest segell d’identitat que comporta uns valors ètics i socials.

El nostre dia a dia traspua aquesta manera de funcionar i de situar-nos davant del món, i és quelcom que les persones que formen la comunitat el timbal n’estem impregnades: treballadors/es i estudiants en són part activa, irremeiablement, doncs amb ells i elles compartim maneres de funcionar i principis dins i fora de les aules.

Un dels nostres compromisos és i ha estat (amb projectes com l’obra de Teatre Fòrum L’Assemblea, que va inaugurar fa uns anys la Fira d’Economia Social i Solidària el 2016, entre d’altres llocs on s’ha mostrat)  la divulgació del model cooperatiu i, ferms en aquesta missió, aquest curs incorporem dins de les matèries de Formació i Orientació Laboral del Cicle Formatiu de Grau Superior en tècniques d’actuació teatral (CFGS) , formació específica sobre projectes cooperatius dins del marc artístic i cultural, a càrrec d’una de les figures pilars per a la nostra transformació i creixement com a organització, en Jean François Guillemet.

En aquest article volem, a partir de la nostra experiència com a escola de teatre i cooperativa, compartir algunes de les coses que hem anat aprenent en el camí , de la mà sempre de l’assessorament de les persones, com el Jeff,  i entitats, com  Talaia, Coop de Mà , Coop 57 o GiCoop,  que ens han nodrit i que ens acompanyen .

Cinc coses que hauries de saber sobre les Cooperatives. Preneu nota!

1. Es tracta d’un model flexible, basat en l’autogestió, que permet organitzar-se de la manera que es consideri més adient. Ara bé, abans de començar a constituir-se com a cooperativa i, atès que el treball (en el cas de les cooperatives de treball associat, com la nostra) és el que es cooperativitza, és important respondre de forma sincera a preguntes com ara “estic disposada/t a compartir el meu projecte d’empresa amb altres persones?” o bé, “vull que les persones membres del projecte puguin votar i decidir sobre les decisions preses?” . Si la resposta és NO, aquest model no és per a tu.

2. Com a cooperativistes, cal assumir que l’empresa es basa en el principi de propietat col·lectiva.  Això permet desenvolupar una gestió democràtica i participativa i que tant les decisions com els resultats es reparteixen en base al principi «d’una persona, un vot». Per tant, al marge de les dimensions, composició o sector d’activitat en el qual operin, totes les cooperatives es basen en principis i valors compartits i són propietat de les persones que en són membres, que participen de la propietat, la gestió i els resultats.

3. Existeixen cooperatives a tots els sectors d’activitat econòmica (des d’un obrador de pa fins a un estudi d’arquitectura). Sigui quin sigui l’activitat, producte o servei, es pot fer com a cooperativa si sou com a mínim dues persones. De fet, les cooperatives representen un 40% de les empreses del sector de l’economia social, amb més de 45.000 llocs de treball i una facturació que supera els 4.500 milions d’euros. Les cooperatives més nombroses són les cooperatives de treball- com el timbal- (75%) seguides de les cooperatives de consum i d’ensenyament. Per sectors d’activitats, prepondera el sector serveis (59%), seguit de la industrial (15%) i del de la construcció (15%). Sigui com sigui,  l’objecte d’una cooperativa és sempre  la satisfacció de les necessitats de les persones sòcies, independentment que siguin necessitats de treball, de consum, d’habitatge o altres, en el respecte dels principis i valors de l’ES.

4. La construcció d’una nova economia en forma d’Economia Social (ES) no estaria completa ni seria viable si no es repensessin els models actuals de finançament lligats al neoliberalisme. Per això existeixen productes financers (crowdfunding, títols participatius, avals) i actors financers (banca ètica, banca cooperativa, serveis ètics financers o inversors socials) . A nosaltres ens han permès créixer i tirar endavant el projecte en moments decisius- així com una sèrie de Xarxes solidàries que, més enllà del suport financer,  orienten i emmarquen el conjunt d’iniciatives d’ Economia Social del territori,  doncs  un dels principis fundadors de l’economia cooperativa es la intercooperació amb altres actors que comparteixen els mateixos valors, que poden ser proveïdors, clients, etc… La Xarxa d’Economia Social (XES) s’estructura en comissions de treball, d’on han sortit eines  amb entitat pròpia on el timbal sempre hi té participació,  com la Xarxa Pam a Pam (màping d’iniciatives d’ES), el Balanç Social (eina de rendiment decomptes d’entitats socials a nivell de gestió i impacte social i mediambiental) o la Fira d’Economia Social de Catalunya (FESC). Les cooperatives compten, a més, amb el suport de les confederacions i federacions de cooperatives. També amb els ateneus cooperatius que ofereixen acompanyament a la creació i consolidació de cooperatives.

5. Per últim però no per això menys important, les cooperatives es basen en els valors d’autoajuda, responsabilitat, democràcia, igualtat, equitat i solidaritat.

Els principis del cooperativisme es resumeixen en:

• Adhesió voluntària i oberta

Les cooperatives són organitzacions gestionades democràticament pels socis i sòcies, que participen activament en la definició de polítiques i la presa de decisions.

• Gestió democràtica

Les persones sòcies contribueixen equitativament al capital de les cooperatives i el gestionen democràticament. Part d’aquest capital és propietat de la cooperativa. Els excedents es destinen al desenvolupament de l’empresa, dels seus socis/es, de la col·lectivitat i de l’entorn.

• Participació econòmica

Les cooperatives són organitzacions d’autoajuda, autònomes i gestionades pels seus socis/es. Si estableixen acords amb altres organitzacions ho fan en termes que permetin mantenir-ne el control democràtic.

• Autonomia i independència

Les cooperatives faciliten la formació dels socis/es, càrrecs electes i treballadors/es. Així tothom pot contribuir de forma eficaç al desenvolupament de la seva cooperativa.
També informen al públic en general sobre la naturalesa i beneficis de la cooperació.

• Educació, formació i informació

Les cooperatives poden assolir el seu màxim potencial i enfortir el moviment cooperatiu mitjançant el treball conjunt a través d’estructures locals, nacionals i internacionals.

• Cooperació entre cooperatives

Les cooperatives treballen per aconseguir el desenvolupament sostenible de les seves comunitats mitjançant polítiques aprovades pels seus socis/es.

• Interès per la comunitat

Les cooperatives treballen per aconseguir el desenvolupament sostenible de les seves comunitats mitjançant polítiques aprovades pel seu teixit social.

Si voleu saber més sobre cooperatives o cooperativisme no dubteu en consultar a la Federació , l’oracle dels i les cooperativistes .

The post Cinc coses que hauries de saber sobre les Cooperatives. El timbal som Cooperativa appeared first on el timbal.

Es parla que al llarg de la història, han existit tres onades feministes: el feminisme il·lustrat del s XVII, el liberal sufragista que va reclamar el dret a vot a partir del s XIX i el feminisme contemporani, modelat per fenòmens tan moderns com la comunicació, la publicitat o la política.

El pensament feminista s’ha anat adaptant a cada època i, avui, dia 8 de Març (Dia Internacional de la Dona) , hem volgut parlar amb algunes professores i alumnes de l’escola per compartir plegades com veuen (i viuen) la situació de la dona avui dia i per revisar l’impacte d’aquesta a la professió.

L’Alba, la Mònica i la Montse són professores d’interpretació a El Timbal, Centre de Formació Escènica.
L’Emma i la Núria són alumnes de segon curs dels itineraris professionals de l’escola , Cicle Formatiu i Pla de Formació , respectivament.

Les cinc són dones i actrius. Els preguntem com veuen la situació de la dona actualment .

– Les desigualtats és encara una realitat i es veuen reflectides en múltiples àmbits –diu la Montse– La situació se segueix perpetuant al llarg dels anys a causa del model androcèntric i patriarcal que hi ha a la societat.
– Sí, a poc a poc anem seguint el camí que altres han començat a obrir, però ens queden moltes fronteres per trencar i continuar avançant com a dones i com a actrius- afegeix l’Alba.

– Mònica: I com a mares! És complicadíssim –afegeix– dedicar-se aquesta professió si decideixes ser mare. Durant l’embaràs, el postpart i després… I per què? perquè el cos de la dona segueix sent molt important com a imatge. Els cànons de bellesa que sempre ha exigit el món televisiu i cinematogràfic sovint no ajuda massa a l’autoestima. Has de mantenir-te sempre bonica? jove? què significa cuidar-se? Jo he après que això no ha d’anar amb mi, ni com a dona ni com actriu. Sempre podem crear un personatge que ajudi a construir aquella ficció i imatge que volen. Però en la ficció. En el meu dia a dia no tinc cap obligació (ni vull) mantenir aquest rol. Vull seguir sent lliure d’aquests estereotips i exigències. I això no em fa menys actriu.
– Sí, totes som víctimes de la dictadura de la bellesa…. i tot i ser feminista sé que formo part d’aquest engranatge i em considero víctima d’aquesta pressió del sistema capitalista i heteropatriarcal –reflexiona la Montse– I no parlem d’algunes pràctiques que es feien amb tota normalitat …..

– Exacte. La nostra generació (i d’anteriors) –segueix la Mònica– va acostumar-se a certes maneres de fer i a certes pràctiques, tant quan estudiaves com ja treballant. I no vam trobar la força social ni vam tenir el suficient recolzament institucional per poder canviar les coses. Han hagut de passar algunes dècades perquè jo, perquè nosaltres, la meva generació, ens n’adonem que hem estat patint assetjament tantes vegades…! O n’hem estat còmplices tantes vegades! Jo l’he patit com a dona i com a actriu. I vaig arribar a pensar que això em servia per fer-me forta. Però ningú protegia a ningú. Tot seguia sent “normal”. La cultura de la por i de la vergonya.

-Jo confesso- diu la Montse– que el fenomen MeToo em va obrir més els ulls. Com a dona no n’era del tot conscient, de vegades no veia que se’m tractava d’una determinada manera. És increïble perquè penses… inclús en una professió tan lliberal i oberta com la nostra passen aquestes coses? Doncs sí. En realitat estem desemmascarant estructures de poder que no volen canvis. Aquest crec que és un dels reptes més importants del feminisme.

– Jo he de dir- afirma la Núria que fins ara ha estat, com l’Emma, escoltant i assentint al que les altres deien– que jo del feminisme he après (i sé que sona com molt rotund) a ser dona. A mesura que he anat fent-me gran, he pres consciència del que implica haver nascut com a tal. Quan era més joveneta no me’n vaig fer a la idea. Les protestes que duia a terme sent adolescent no van passar mai, de manera específica, per la lluita en contra el patriarcat. Si més no, jo no me’n feia càrrec. A l’escola en aquells anys no parlàvem de feminisme. Amb els amics no parlàvem de feminisme. I, a casa, lluitàvem altres batalles. El moviment quedava lluny del que era la meva quotidianitat. A mesura que ha anat passant el temps, el feminisme (i sobretot l’experiència) m’han ensenyat a patir, a lluitar, a reivindicar-me, a expressar i, per damunt de tot, a estimar.

– Jo sí em sento de ple en aquesta revolució, també de manera generacional -diu l’Emma, que tot just en té vint i pocs. Arrel d’endinsar-me en la lluita feminista (i d’informar-me sobre d’altres), sóc cada dia més conscient dels meus privilegis, de les estructures socials i del sistema que ens acull. Com a actriu i creadora jo, particularment, considero fonamental donar veu a històries diverses , històries de dones, cedir espais a qui no se’ls assigna de base, tractar d’entendre el món i el teatre des de tots els prismes possibles.

– Alba: Totalment d’acord. Des dels escenaris i també des del món audiovisual, i sigui el gènere i el format que sigui, cal ser altaveu d’un discurs de feminismes. Ja sabem que tot és política i avui dia crec que no es pot fer altra cosa. Per a mi, per exemple, ser dona i crear i actuar en teatre familiar em sembla una responsabilitat i una oportunitat -explica. He de dir, però, que és molt difícil accedir a espais d’exhibició o de creació. Les dones no tenim les mateixes oportunitats que els homes, tot i que les polítiques d’igualtat estan treballant per canviar això.

-«El talent no té gènere, però l’oportunitat sí.», que diuen- afegeix la Montse.

– Núria: A més, si ets dona no et pots permetre ser mediocre. No et pots permetre fallar. Has de ser brillant. Demostrar tota l’estona que no estàs allà per la «quota de gènere» sinó perquè tens talent.

– I si a això li sumes la invisibilitat i el sostre de vidre ja tens totes les dificultats del món –apunta la Mònica. Em sembla important remarcar que , tot i que ara s’està fent més soroll, fa anys que les dones lluitem (sovint de forma invisible) per canviar les coses.

– Sí, i a més, tenir present que no només ho fem per nosaltres – diu l’Alba– sinó també, per les que vindran. I recordar aquests camins no els construïm soles. Per a mi, la sororitat ha estat un dels aprenentatges més importants del feminisme.

– Emma: Totalment. És increïble quan generem xarxa, quan fem pinya per i per a nosaltres mateixes. Crec que aquest és el futur i el que em fa tenir esperança: veure com creixen les xarxes de dones a l’art i a altres àmbits. I també la inquietud de nosaltres, els joves, i de les noves generacions que vindran. Volem cridar coses noves, sense deixar enrere lluites comunes i intergeneracionals. I no deixar de revisar-se mai. Sempre hi ha quelcom per a prendre i una veu nova a la que escoltar. Crec que el futur que ve és per a les creadores, per a les ments inquietes, o així ho vull veure jo, com a mínim- totes riuen, en complicitat– No, de veritat, veig un futur difícil però molt reconfortant el camí.

– I tant!- salta la Núria– diuen allò que el futur és femení, no? Doncs també ho ha de ser l’art. El teatre necessita de la nostra humilitat, la nostra valentia, compromís i dedicació. Jo imagino la professió liderada per dones que ens segueixin fent emocionar. Dones que puguin remoure la consciència de la societat. Dones que puguin fer obrir ments i canviar vides. Dones que, mitjançant la representació de les passions humanes, facin del món un lloc més empàtic on les emocions no siguin el gran enemic si no que ens puguin servir per conèixer-nos millor i valorar-nos més.

– Montse: Estan sortint projectes potents en l’àmbit femení. Diria que som en el bon camí, però encara hi ha molt camí a fer. Encara sembla que hi ha un gènere que és el de “pel·lícules de noies” i no hauria de ser això. De tota manera, jo sento un profund agraïment a totes les actrius i dones que ens han precedit, per totes les lluites guanyades.

– Emma: Per suposat, sí! Jo els agraeixo profundament el fet d’haver obert el camí, d’haver trencat amb el que estava establert, haver-se fet escoltar i no haver-se conformat amb el que se suposava que havien de ser, sobretot imaginant la dificultat de prendre la decisió de dedicar-se a qualsevol cosa que s’allunyés del que era més habitual….I també els demanaria que cedissin espais…. que escoltessin què tenim a dir la nova generació d’actrius, des del respecte més absolut, ho dic, eh? Seria meravellós que juntes aprenguéssim a aprendre les unes de les altres.

I què els hi diríeu, a les actrius que venen?, els preguntem.

– Jo els hi diria (i m’ho estic dient a mi mateixa també)- explica l’Emma– que escoltessin a aquestes actrius, que retinguessin el màxim d’elles i del que les envolta, en general. Que escoltin i observin molt i que, després, s’atreveixin. Que no tinguin por i que explorin, que prenguin decisions . I que oblidin tot allò que ens han inculcat com a nenes i dones de que hem de competir entre nosaltres. Quantes més dones comparteixin la teva vida, la teva feina, t’ajudin, et dirigeixin, et cantin, t’escoltin… més ric serà el resultat.

– Sí! – diu la Núria– I que segueixin fent créixer el nostre nom. Que segueixin reivindicant-nos i fent-nos sentir. Que no hi ha art sense cor ni estima i que les dones d’això, n’anem ben servides.

-Doncs fem un brindis , no? – proposa la Montse.

Riuen, es miren, còmplices. Ho tenen clar:

– Totes: Per un teatre lliure, feminista i divers!

La lluita continua.

The post 8M AVUI I TOTS ELS DIES DE L’ANY. appeared first on el timbal.

El timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, va néixer fa més de 50 anys, com a escola de teatre i interpretació de Barcelona, unida a una forta vocació de compromís social i pedagògic.

De ser actor i actriu se n’aprèn jugant, sentint, creant, assajant i rodant.
Equivocant-se. Buscant i provant. Apassionant-se.
No existeix un altre camí. I mai no ha existit.
Som aquí per acompanyar-te a arribar on et proposis

Plans d’estudi d’el timbal

• Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral

el timbal, Centre de Formació i Creació Escènica, imparteix des de la seva aprovació oficial per part de la Generalitat de Catalunya el Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral.

El cicle formatiu està configurat per 10 mòduls formatius, dels quals 9 s’imparteixen al centre educatiu i inclouen matèries com a tècniques d’interpretació, entrenament corporal i de la veu, màscara, cant, muntatges escènics, tècniques de dinamització, tècniques d’expressió i comunicació, entre d’altres, i un  mòdul específic  corresponent a les hores de pràctiques externes a empreses del sector.

El Cicle Formatiu Oficial en Tècniques d’actuació teatral consta de 2000 h, impartides en dos anys acadèmics, de les quals 1834 h són presencials al centre de formació i les restants 166 h, corresponen a les pràctiques externes.

Si vols més informació del Cicle Formatiu, clica aquí

• Pla de Formació Actoral, estudis professionals de tarda

Adreçat a totes aquelles persones, futures actrius i actors, que vulguin formar-se a nivell professional i desenvolupar-se en l’ofici actoral.

El programa d’assignatures compta amb totes les matèries necessàries perquè l’alumnat assoleixi un domini suficient del propi cos, de la veu i de les tècniques d’actuació de base. El programa compta amb l’aplicació del tècniques de formació pròpies (sistema CODA).

Consta d’un total de 900h de formació + 400 hores de treball autònom repartides en dos cursos lectius, d’octubre a juny.

Si vols més informació del Pla de Formació Actoral, clica aquí

• Cursos Regulars per a adults

Formació amb el mateix rigor que la formació a professionals, però adaptat en horaris i disciplines. Tant si vols millorar certes aptituds, com si sents atracció per les Arts Escèniques i cerques l’enriquiment personal.

La pràctica dels llenguatges escènics possibilita el desenvolupament de la capacitat de comunicar-nos i desvetlla la nostra actitud creadora. La formació per a adults està orientada a desenvolupar les sensibilitats artístiques en totes aquelles persones que se senten atretes pels valors que imprimeixen les arts escèniques.

Si vols més informació dels cursos de teatre per adults, clica aquí

• Cursos Regulars per a joves

• Cursos Regulars per a infants

• Postgrau en Creació Teatral

• Postgrau d’Interpretació Teatral. Metodologia CODA

Valor afegit de el timbal

Model pedagògic propi. Sistema CODA

Com a escola d’interpretació de Barcelona, als darrers vint anys ha estat capaç de generar una nova generació de formadors pedagogs i un intens treball d’investigació sobre la formació essencial de l’actor, creant la seva pròpia metodologia, el Sistema Coda.

Principis pedagògics del nostre model d’aprenentatge

• Centrar la nostra atenció en els alumnes i els seus processos d’aprenentatge personals.
• Treballar per construir aquest aprenentatge des de la col·laboració entre alumnat, professorat, tutors.
• Promoure un model d’aprenentatge experiencial i constructivista. La construcció de l’experiència promou la comprensió d’un mateix com a jugador dins de el joc amb els altres jugadors, i alhora de el propi joc com un camp de possibilitats obert.
• Apostar per un enfocament metodològic sempre integrador, sistèmic i holístic, que mai perd de vista la interrelació de tots els aspectes que es posen en joc.

El timbal. Referent, compromès i cooperativista

El timbal, amb més de 50 anys d’història s’ha guanyat per dret propi ser referent indiscutible de base, en la formació escènica del nostre país:

• És l’escola de teatre de Barcelona, degana en la introducció al nostre país d’una formació teatral moderna (1969).
• És l’escola privada d’interpretació de Barcelona que programa en primer lloc, una formació professional per a actors i actrius (1995).
• És l’escola que impulsa com a membre fundador la creació de l’Associació Catalana d’Escoles de Teatre (ACET 1999).
• És la primera cooperativa que neix en l’àmbit educatiu de les arts escèniques (2010).
• És una de les escoles de teatre de Barcelona i de la nostra comunitat, que des de 2009 forma part de la comissió de treball i disseny del títol del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral aprovat el 2015.

La difusió, creació i potenciació de la nostra cultura ha estat una de les senyes de la nostra identitat, així com el nostre compromís d’actuar sempre a partir d’uns valors compromesos, aquells que assumim com a cooperativa: una economia social, col·laborativa, solidària i sostenible.

The post EL TIMBAL ESCOLA DE TEATRE I INTERPRETACIÓ DE BARCELONA appeared first on el timbal.

Fa deu anys (2010-2020) que el cooperativisme és l’ànima de l’escola de teatre a Barcelona el timbal. I en aquest temps, hem sentit de prop l’alè i el recolzament del món cooperatiu des del primer moment. Motiu que ens commou i ens fa estar profundament agraïts. I ho volem compartir amb totes i tots els que ens heu animat i heu cregut en el nostre projecte.

Des que vam donar el pas a cooperativa, hem anat incorporant molt més conscientment al nostre programa educatiu,  i de manera transversal,  l’ànima i els valors cooperatius.

Assumim com a propis els valors del cooperativisme: responsabilitat, democràcia, igualtat, equitat, solidaritat.

El nostre ideari està profundament compromès en ser un servei a la comunitat. El desenvolupament dels nostres programes educatius en la pràctica de l’expressió dramàtica romanen amb una mirada integradora i sistèmica en valors com el respecte, la convivència en grup, el coneixement i gestió de les emocions, el foment de l’autoestima, la estimulació de la creativitat i l’imaginari i la disciplina. (podeu consultar el nostre article “La pedagogia Teatral una herramienta para la cooperación”)

Als estudis professionalitzadors de la nostre escola de tatre, enfoquem la vessant professional a través de la forma cooperativa, posant en valor el treball col·lectiu per a la creació i producció d’espectacles teatrals. Fomentem l’organització de les companyies de manera horitzontal; canviant el model del triomf individual com a camí per assolir l’èxit en la professió pels valors cooperatius.

EL COOPERATIVISME I EL TREBALL EN XARXA DE LA NOSTRE ESCOLA DE TEATRE

El cooperativisme ens ha nodrit moltíssim. Formem part de la Federació de Cooperatives de treball de Catalunya. Som socis de Coop 57, una cooperativa de cooperatives, dedicada a les finances ètiques, que ha estat al nostre costat finançant-nos en la transformació de la SL en cooperativa primer, i facilitant-nos la inversió de bona part de les necessitats econòmiques primeres per fer les reformes que van fer possible l’actual seu de l’escola de teatre a Roger de Flor, Barcelona.

Treballem des del principi, de la mà de la consultoria d’economia social CoopdeMa en els aspectes jurídics, laborals i econòmics, i amb Fil a l’Agulla, Arçcoop, Compacto, LaCol i Celobert.

Gicoop, entitat de finances ètiques va recolzar-nos i apostar fermament en nosaltres, assumint a risc part de la inversió que va significar el nou projecte d’equipament i acompanyant en aquests anys la nostra gestió empresarial com a escola de teatre referent a Barcelona.

Som sòcies de la XES, Xarxa d’economia solidària i formem part de Pam a Pam, el mapa d’economia social i consum responsable.

PROJECTE D’EQUIPAMENT I COOPERATIVISME COM A L’ESCOLA DE TEATRE

El projecte d’equipament de la nostra seu actual ha estat un impecable exercici de col·laboració i cooperativisme. El projecte neix de la necessitat de l’escola de teatre de moure la seva activitat en un nou espai. Un canvi que s’havia de realitzar en un període de temps molt ajustat, 12 mesos. Es va formar un equip de 5 cooperatives, totes elles participants de la Xarxa d’Economia Solidària, que junt amb el timbal van col·laborat per tal d’aconseguir aquesta fita: LaCol SCCL i Celobert Cooperativa desenvolupant el projecte arquitectònic i d’enginyeria respectivament, CoopdeMà SCCL i A+4 Consultors d’Estratègia, en l’acompanyament estratègic comercial i de comunicació.

Sabem que el projecte coordinat per LaCol va estar seleccionat  a “l’Exposició “Import WB_Export BCN Re-activate the city”. Inaugurada a la ULB de Brussel·les el 2018, i exposada al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona el 2019.

L’ÀNIMA DE L’ESCOLA DE TEATRE EL TIMBAL I EL SEU TEIXIT SOCIAL

El canvi de local significà també una important injecció d’autoestima al redescobrir el nostre propi teixit social. Vam fer una campanya explicant el nostre projecte, “Per un nou timbal de futur 2015-2016. La convocatòria deia literalment “El nou timbal, o ara o mai”, i continuava:

“Amics i amigues, volem compartir amb vosaltres un fet: heu de saber que el timbal tal i com existeix ara ja no pot continuar. Les actuals instal·lacions  ja no ens permeten continuar la nostra activitat. L’especulació en els preus del lloguer i la necessitat d’homologar el títol de Formació Professional  d’aprovació imminent, amb totes les obligacions normatives que comporta, ens obliga a tenir un nou local, i a fer inversions importants per tal d’adaptar les noves instal·lacions als requisits legals i administratius. I HO VOLEM FER AMB VOSALTRES”.

I la resposta va ser espectacular. Una important quantitat d’avals mancomunats i títols participatius ajudaren notablement a mostrar (i a demonque el nostre projecte de futur era viable i sòlid.

L’ASSEMBLEA: UNA OBRA DE TEATRE-FÒRUM SOBRE EL COOPERATIVISME

L’Assemblea” (2016) va ser un projecte  fet realitat gràcies a  l’impuls de la consultoria Coopdemà, de la mà de Jean-François Guillemet, de la companyia teatral )e( espai en construcció, i el timbal centre de formació i creació escènica.

Aquest projecte de teatre-fòrum va sorgir de la voluntat i il·lusió de crear lligams entre les arts escèniques i l’economia cooperativa catalana, i d’aquesta manera posar els processos creatius i la força del teatre al servei de la difusió del model econòmic que defensem i apliquem a diari.

Des de l’equip de el timbal, estàvem (i estem) absolutament convençuts que el cooperativisme era necessari i que calia fer-lo créixer en la nostra societat. A més, ja feia temps que teníem la voluntat de ser més participatius i proactius en el camp de la divulgació dels valors que aporta aquest model econòmic, cap a una societat cada cop més justa i igualitària. Érem molt conscients que el nostre camp professional, el teatre, era una eina meravellosa per comunicar de forma directa i viva aquests missatges i que a més, permetia aprofundir en la complexitat i força de les relacions humanes inherents als projectes d’autogestió democràtica.

COOPERATIVISME I COMPROMÍS

Al llarg d’aquests anys no hem dubtat en recolzar aquells projectes cooperativistes i d’economia social i solidària que hem conegut i als quals hem estat invitats a participar. Com ara el projecte de la Cooperativa Opcions, la Zona: consum digital responsable.

Hem participat en el documental de la periodista i guionista Anna Llauradó, contra la pobresa infantil “Tu també pots”.

Ens hem adherit a moviments com el Pacte “Per a una economia per la vida”.

Hem estat convidats a xerrades i taules rodones i també hem aparegut a canals de comunicació per parlar de les bondats del cooperativisme, com el programa de BTV “Lògic”dedicat a “La fi del treball”.

Fem difusió continua a través del canal de Twitter de l’escola de teatre d’iniciatives de l’economia social i solidària, així com del moviment cooperatiu.

Ens hem fet ressò d’experiències tranformadores com les que recull l’article  “Empreses per a viure millor” de Pere Rusiñol a eldiari.es per a la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya; o les iniciatives del districte més cooperativista de la nostra ciutat, el Districte de Sants-Montjuïc, o el projecte del Teatro del Barrio de Madrid, una cooperativa de cultura responsable.

LA FESC I L’ESCOLA DE TEATRE EL TIMBAL

Finalment, us volem parlar de la FESC,  la Fira d’Economia Solidària de Catalunya, organitzada per la @xes_cat que s’acaba d’inaugurar per novè anys consecutiu, el passat dia 23 d’octubre, i en la que el timbal participem un any més, des de la seva primera edició . Enguany com a #FESC2020, en format virtual. La implacable realitat sota els efectes de la pandèmia s’imposa. I la podem seguir des d’aquest dia fins el 22 de novembre a través de la seva pàgina web, en aquest enllaç.

Perquè som cooperativa des del 2010, i fem nostres els valors del cooperativisme per al nostre Centre de formació i creació escènica: responsabilitat, empoderament, compromís col·lectiu, democràcia econòmica, igualtat, equitat i solidaritat.

Novembre, 2020

The post EL COOPERATIVISME, L’ÀNIMA DE EL TIMBAL appeared first on el timbal.